Javier Arzalluz no va ser mai lehendakari. Va ser diputat al Congrés espanyol del 1977 al 1979, però, sobretot, va ser president del Partit Nacionalista Basc (PNB) del 1980 al 2004. No va ser mai lehendakari, però al País Basc era ell qui manava des de la presidència del PNB. No sé si era profecia, però ho sabia tothom.
Les analogies no s’han de prendre mai al peu de la lletra perquè no hi ha mai dos casos exactament iguals, ni que sigui pel pas del temps, els canvis d’època, els tarannàs i els interessos dels protagonistes…
Aparentment, l’independentisme té damunt la taula dos camins de sortida.
El primer, entestar-se en complir el mandat electoral i investir Carles Puigdemont com a president de la Generalitat peti qui peti. És el que defensa JxCat amb la connivència o l’aval de l’ANC, que aquest cap de setmana ha demanat valentia als polítics per entomar les “conseqüències penals” que se’n derivin.
A mi em sembla clar que el recorregut seria curt i que el final seria abrupte i dolorós per a força persones i famílies, perquè el TC en suspendria l’elecció i el TS engarjolaria els membres de la Mesa del Parlament que ho haguessin proposat i qui sap si els diputats que hi haguessin votat a favor, també.
El segon consistiria en escollir un president i un govern sense risc de ser inhabilitat a la curta. Aquesta via permetria aturar l’aplicació del 155 i recuperar les institucions. I no impediria que els caps de llista de JxCat, Carles Puigdemont, i d’ERC, Oriol Junqueras, marquessin el rumb polític, que manessin, l’un des de l’exili, l’altre des de la presó. Seria la versió nostrada de la via Arzalluz.
No és que hagi quedat impossibilitada, però els posicionaments dels uns, més que no pas dels altres, i el temps transcorregut que tot ho va empantanegant, la fa força improbable a hores d’ara.
Encara n’hi hauria un tercer. Una mena de camí del mig. Consistiria a plantar-se. Vol dir mantenir-se fidel al mandat electoral i negar-se a investir cap president que no sigui Carles Puigdemont, però sense fer cap acte susceptible de ser denunciat. Si el desbloqueig són unes noves eleccions, doncs assumim que el 155 va fent de les seves i som-hi: se’l torna a escollir i ja dirà el TC i el govern espanyol com ho volen resoldre. Probablement, en aquesta via la millor estratègia fóra que l’independentisme hi concorregués amb una llista conjunta.
Però, com que el més probable és que d’aquí a uns mesos el TS inhabiliti Puigdemont i demés, o facin una qualsevol cabriola per impedir que el president es pugui tornar a presentar, el més probable és que també tingui un recorregut curt.
Enric Vila escrivia divendres 9 de febrer a El Nacional.cat ‘La deriva falangista’, en què afirmava que “encara tenim marge per deixar que l’ogre espanyol s’emborratxi més amb la seva pròpia bilis, i que la feblesa que els líders processistes han demostrat davant de l’Estat desperti una mica més l’odi contra Catalunya”.
Aquesta línia de pensament, que també comparteixen articulistes com Bernat Dedéu o Jordi Graupera, si els he entès bé, sembla privilegiar la via de posar més llenya al foc (o polítics a la presó) amb el convenciment que més aviat que tard l’Estat rebentarà per totes les seves costures. Potser tenen raó.
Però jo crec que tot el que sigui mantenir-se dins de la via judicial espanyola du a curt i mig termini a la devastació total. I com que estic convençut que l’únic que no ens podem permetre és la derrota total, defenso que ara mateix la política és l’única via que ens pot permetre sortir-nos-en.
T'agrada:
M'agrada S'està carregant...