Portar la cursa al cor

Llevats ben d’hora, a quarts de cinc. Sortim de casa a les sis, gairebé en punt. El GPS del cotxe ens indica que arribarem al càmping de Nago – Torbole, a uns 15 km de Rovereto, les 17:47. Són 1.216 km i gairebé dotze hores de viatge. Però, no ens ho creiem. Si arribem a quarts de vuit, ja serà un èxit. Hi hem de sumar el temps de les aturades per fer gasolina, menjar i tota la pesca, i els entrebancs circulatoris que de ben segur trobarem a la zona del nord d’Itàlia.
Tots va com ens imaginàvem. Sobre l’horari previst fins passar Niça, que ja ha costat lo seu. Obres, camions, trànsit desproporcionat… el Waze se’n cansa també i ens treu de l’autopista. No sé si hi guanyem res, però almenys no ens estem aturats i passem per pobles de la costa com Celle Ligure o Varazze en què ja ens hi hauríem quedat, si no fos el que és. Fins que no passem la zona de Milà, el trànsit i l’estat de l’autopista, no recupera la normalitat mínima exigible pel preu que et fan pagar a cada peatge.
El GPS ja marca l’hora de l’arribada a les 20.00 del vespre. Encara bo, pensem, vist el caos circulatori pel que hem transitat. A deu quilometres del càmping, un altre embús per unes obres. Fet i fet, a les nou tocadíssimes som a lloc. Almenys, la pizzeria —regentada per una família índia— serveixen sopars fins a quarts de dotze.

Recordo la frase de l’Emma Roca que ens va dir la Núria Picas a la presentació del projecte North Cape Guanyem l’ictus, el 28 d’octubre a la Fundació Althaia. Es referia a la ultratrail del Montblanc, però entenc que la reflexió val per a totes les proves de llarga distància. Que l’has de dur al cor, que no l’has de reduir a números, distàncies i temps, perquè si te la prens així, és probable que no l’acabis.
No sé si porto la North Cape al cor. No l’he feta mai, però la tinc al cap des que en vaig saber l’existència. Esclar que penso en distàncies i hores de pedalada, però no com objectiu, sinó com a guia per tenir una estratègia per intentar seguir, com una rutina diària. Tanmateix, sóc conscient que per fer 3.800 km calen molts dies i que pot succeir qualsevol imprevist. Que en les quatre edicions precedents, menys de la meitat dels que surten l’arriben a completar. I que, per tant, cal estar obert a fer els canvis d’estratègia que calguin perquè l’únic objectiu vàlid és arribar al Cap Nord. Més encara, que el meu repte acabarà un dia de començaments d’agost, però que el repte de l’ictus seguirà vigent i que per això seguirem pedalant, passi el que passi.

Tot a punt

Començo el matí amb una bona notícia: el projecte té dues noves col·laboracions, Metal·lúrgica Busquet i l’Hotel Alta Segarra. Em repeteixo, ja ho sé, però les adhesions que venen de casa, amb persones amb qui comparteixes afanys i amistat, tenen un plus d’il·lusió i agraïment.

Ja ho tinc tot llest. Maletes plenes i muntades a la bici. Surto a fer un vol curt, no res, ni un quilòmetre, només per comprovar que les bosses queden ben posades. Divendres, un cop ja siguem a Rovereto, faré una sortida curta per acabar-ho de comprovar i activar una mica la musculatura. I per fer-me passar els nervis, esclar.
També revisaré tot el que porto. Hauria de poder prescindir d’alguna cosa per poder rebaixar el pes de la bicicleta. Però, ara mateix, no sé pas què. Miro les bicicletes que d’altres participants van penjant a l’espai de la North Cape, i em fa la sensació que no porten tantes coses com jo.
La bici està a punt. A partir de dissabte, haurem de veure si també ho estic jo. Crec que sí. En tot cas, he entrenat tot el que he pogut. En el darrer any, he fet 19.204 quilòmetres, vol dir una mitjana diària de 52,6 quilòmetres i una mitjana setmanal de 369,3 quilòmetres. He fet tres entrenaments pensant en la North Cape: el juliol passat, vaig fer 1.500 quilòmetres en sis dies i mig, la setmana de vacances de Nadal vaig sortir cada dia per fer més de 100 quilòmetres (me’n van sortir uns 800), i a començaments d’aquest mes vaig fer els 1.200 quilòmetres de la Lleida – Lleó – Lleida. Tot aquest entrenament hauria de ser suficient. Però, fins que no m’hi trobi, no ho sabré del cert.
No obstant tot això, estic content d’haver arribat fins aquí i d’haver aconseguit tot el que hem aconseguit en benefici de la Fundació Althaia per a la seva lluita contra l’ictus i la millora del tractament dels malalts. Avui, han publicat que ja hem superat els 2.800 quilòmetres, vol dir 28.000 euros per a la construcció d’aquest centre específic per al tractament de les malalties neurològiques i l’ictus. Falten 1.000 quilòmetres més, que estic segur que s’aconseguiran en els propers dies.
Perquè el meu repte comença dissabte a dos quarts de nou del matí i acabarà, si tot va bé —que hi anirà!— un dia de començaments d’agost, però el repte col·lectiu per a guanyar l’ictus continuarà. I tots hi pedalarem.

“No deixis mai de córrer”

Aquests dies em passen un munt de records pel cap. Per exemple: fa molts anys, un incident amb una professora de gimnàstica. Jo devia fer cinquè o sisè. Suposo que sisè perquè encara anava a l’Acadèmia Estel de Sabadell, abans Escola Josep Caldes. Llavors, estava situada al carrer de Josep Renom, entre els carrers de Coromines i de Jovellanos. Era prop de casa, a uns cinc minuts caminant. Setè i vuitè ja els vaig fer als Germans Maristes. Ens havíem mudat de casa i ens parava més a prop. Em va saber greu canviar i deixar la colla d’amics que hi havia fet.
La cosa és que jo tenia una certa facilitat per als esports. Era un belluguet i em passava el dia jugant al que fos. Futbol, sobretot. Aquella professora de gimnàstica s’hi va fixar. Recordo que un dia ens va fer jugar a bàsquet sense cistelles, damunt del terrat que fèiem servir per a la gimnàstica. No havia fet botar mai una pilota de bàsquet, però suposo que me’n devia sortir prou bé.
Ara, l’episodi que rememoro fa referència a l’atletisme. Un dia em va fer anar a les pistes. Em sembla que era un dissabte al matí. Tot i que no n’estic gens segur. En recordo ben pocs detalls. El que la memòria m’ha retingut és que em va fer fer una carrera contra dues nenes. No sé si eren de la meva edat, però semblaven més grans i ja feien atletisme. No recordo quina distància ens va fer córrer. Potser un 400, tot i que em sembla massa. Tant se val. No té cap mena d’importància en el record. Per això es deu haver esborrat.
En canvi, sí que he retingut que vaig arribar al final de la corba de la recta d’arribada enganxat a elles dues i que quan vaig voler-les avançar em van tancar i vaig quedar frenat, i que en comptes de seguir i d’intentar remuntar o, simplement, seguir corrent fins a la meta, em vaig aturar i vaig sortir de la pista. Vaig abandonar la cursa. I que, llavors, aquella professora de gimnàstica em va venir i em va renyar d’una manera que no m’esperava. D’aquella esbroncada recordo que em va dir: “Passi el que passi, no deixis mai de córrer!”
No sé si hagués pogut ser un bon atleta. A aquella professora li semblava que sí. Però, no hi vaig tornar més. Vaig seguir jugant a futbol i, al cap d’un parell d’anys, més o menys, em vaig iniciar en el tennis de taula. Però, aquella frase, més ben dit, aquella lliçó l’he recordada i l’he tinguda present per sempre més.
Ah!, aquella professora de gimnàstica es diu Joana Soler Garcia. Fa un temps, la vaig veure en el programa El foraster dedicat a Gisclareny. Hi tenen una casa amb la seva parella, en Jordi Roca Tubau. A ell, també el conec força. Em va fer una il·lusió enorme.

Darrers preparatius

Primera hora del matí. Vaig a buscar al concessionari d’Stern Motor la Mercedes Marco Polo amb què anirem a Rovereto, punt de sortida de la North Cape 4000. L’han retolat amb el logotip del repte ‘Guanyem l’ictus’. La Laura i la Jorgina em seguiran, però sempre a força quilòmetres de distància. El suport està completament prohibit i és causa de desqualificació automàtica. En Ton se’ls afegirà a Estocolm a partir del 31 de juliol. Ens retrobarem al Cap Nord i hi farem el camí de tornada. Estaré molts dies sense veure’ls, però sabré que els tinc ben a prop i això m’ajudarà.
Molt agraït pel suport que tinc d’Stern Motor des del primer dia.
Tant a l’anada com a la tornada, passo a prop de l’incendi del Pont de Vilomara. El cel és vermellós i l’aire de cendra. Hi ha una imatge que em colpeix. Al capdamunt de la pujada de Vacarisses, en entrar dins del túnel que hi ha després de passar l’abocador, la imatge de les muntanyes de Montserrat és sempre espectacular. Menys avui. Perquè, senzillament, no es veuen. Hi ha una boira de fum i cendra que ho impedeix.

Segueixo rebent trucades i missatges d’amics que em desitgen sort i em donen molts ànims. Els agraeixo d’una manera que no crec que sàpiga expressar exactament. Em sento acompanyat i sé que això em donarà força en els moments difícils que segur que passaré.

L’organització de la North Cape publica l’enllaç de la seva pàgina web des d’on es podrà seguir el recorregut de tots els participants en temps real. Portaré el dorsal número 58. Aquest és l’enllaç: https://www.northcape4000.com/?fbclid=IwAR1uqNDmUZg49d3nrSaOEVinnJtGeAEx_LVG6tGe6bN3ilceiRwEgrKm1Uc

Darrers preparatius. Crec que ja ho tinc tot, o gairebé. Sempre m’ha agradat deixar-me coses per al final perquè així tinc feina a fer i és una manera com una altra de fer-me passar els nervis.

Sortida amb en Gerard i en Ton

Ens llevem relativament d’hora, cap a quarts de vuit. Anit vam fer una mica tard. Ja fa força calor. Anem a fer una sortida curta. En Gerard ha de fer entre una hora i mitja i dues, i en Ton fa molts setmanes que no agafa la bicicleta. I jo tampoc em vull desgastar gens.
Ens vestim tots tres amb el mallot i el culot de la North Cape que vaig dur a la Volta a Catalunya. Em fa una il·lusió especial fer aquesta darrera sortida d’entrenament amb els meus fills i que tots tres puguem dur el mateix equip del repte. La Laura ens fa un munt de fotografies.
Anem a fer la volta a Tarroja de Segarra. Em sembla que pot ser un bon recorregut per als tres, encara que la tornada sigui cara amunt i tinguem el vent en contra. Bufa de migjorn, d’uns 19 km/h.
Sortim per Pujalt. Tots dos van bé. Fan el repetjons més de pressa que jo. Abans d’arribar a Ferran, ens passa en Jordi Sans. Deu està fent una sèrie perquè passa de pressa, sense esma per saludar-nos. Tot i així, ho fa. L’agafem a la pujada, que fa amb calma. Després ens tornem a passar. Em pregunta pel repte i em desitja sort i em dona ànims. Es queda a la font de Sant Ramon a fer aigua.
Agafo la baixada cap Tarroja. En Gerard i en Ton van al darrere sense cap problema. M’acoblo i agafem bona velocitat. El vent ens hi ajuda. Creuem Tarroja i voltem per la rotonda per desfer el camí. Un incident amb la cadena de la bici d’en Gerard, ens fa aturar. Ho resolem sense problemes.
Comença a fer calor de veritat. Ja veig els 32 graus. Em poso al davant per marcar un ritme de pujada que ens vagi bé a tots tres. No pas lent, però tenim el vent en contra. Em segueixen sense cap problema. Estan forts tots dos. En Gerard em dona un relleu més enllà del trencall del Llor. En Ton no es desenganxa en cap moment. Excel·lent.
De tota manera, els dic d’aturar-nos a Sant Ramon a fer un coca-cola. Hi ha un parell de taules amb ciclistes esmorzant a la terrassa. Mengem uns quants fruits secs a dins. En deu minuts, ja hm enllestit. Els ciclistes de fora encara no han fet el cafè.
Arrenquem. Fa molta calor, però ja hi som. En Ton es llença a la baixada de Ferran. En Gerard, un cop som baix, se’n va a atrapar-lo. Els deixo fer. M’agrada veure’ls pedalar i decidir que ara se’n van, ara es queden, ara m’esperen.
A la pujada de Pujalt, comento que hi ha un segment d’Strava. En Gerard mira de fer-la de pressa. Em quedo amb en Ton i provo de marcar-li el ritme, o que no es quedi sol. Veig que aguanta la roda, amb esforç. Un cop dalt, m’ho diu. Està content, i jo també.
Arribem a casa pels volts de les 10.00. Bona sortida. Hem fet 43 km en 2.00. Penso que m’agradaria que un dia la repetíssim. Però, no és fàcil i ho comprenc.

En Jordi Sans m’envia una fotografia que ens ha fet als tres. Una sorpresa agradabilíssima que li agraeixo!
Falten sis dies per a l’inici de la North Cape.