Prèvia de la Lleia – Lleó – Lleida

Matí amb bona temperatura, de 16 graus, i amb els molins acarats a llevant però del tot aturats. Seria un matí ideal per sortir en bici. Ara al temps diuen que aquest cap de setmana tornarem a patir una calorada. Millor que sigui diumenge.

Rebo força missatges de companys que s’interessen per la samarreta que vam ensenyar ahir. Els adreço a la web de la Fundació Althaia.

A migdia vaig a felicitar l’aniversari a la Pepa Muxí. 108 anys! Fa com vertigen pensar que va néixer l’any de la Primera Guerra Mundial. Faig el comentari. Em fa il·lusió anar-hi. Va ser un dels primers actes com a alcalde.

Vaig cap a Barcelona. A primera hora de la tarda tenim reunió pel moll ferroviari. Hi arribo d’hora. Aprofito per estudiar la ruta de demà. Hi ha cinc controls intermedis a l’anada: Ejea de los Caballeros, al km 218; Logroño, al km 355; Burgos, al km 477; Osorno, al km 540 i Sahagun, al 604. I 5 més a la tornada, 4 són el mateixos perquè desfem el camí, cauen als km 668, 732, 853, 989, i s’hi afegeix Montsó al 1.121,5. Tots molt separats, tret dels que hi ha entre Burgos i Sahagun i Sahagun i Burgos. Les aturades hauran de ser en funció de l’aigua, el cansament i les hores de descans. La planificació de les etapes es fa complicada. Hores de bicicleta i arribar fins on es pugui, descansar i tornar-hi.
Només hi ha un port, que sembla prou assequible. És el Puerto de la Pedraja, a la província de Burgos. Queda a 27 km de Burgos. Té 5,6 km. El percentatge màxim és del 6 per cent, en el km 2 i 3. Els altres van del 2,3% del darrer km al 5,6% del 4. Hi ha una zona de descans al km 5. Ara, avisen que és un port amb carretera ampla, entre zona boscosa, amb molt de trànsit pesant, sobretot. En Santy ja m’ho va avisar. Potser el més complicat serà el temps que hi faci. La previsió marca un 50% de pluja per demà, però no hi arribaré pas, és al km 450. Divendres, ja no marca pluja.

Arribo a casa més tard del que hauria volgut. No és la millor manera de preparar uns 1.200 km, però és el toca. Em poso a fer les bosses. Hi poso el que portaré a la North Cape, si fa no fa. Ahir vam canviar les cobertes. Encabat, les trauré i les tornaré a posar per la North Cape. N’agafo una de recanvi per si de cas patís un tall.
Rebut un missatge de la North Cape. Ens passen els tracs definitius amb un seguit d’instruccions. Per exemple, que hi ha un tram de 35 km sense asfaltar a Finlàndia. Ja tindré temps d’estudiar-ho.

Fotografia d’@annalavadofotos

La samarreta del repte

Matí plujós. Només 13 graus de temperatura i vent serè de 13 km/h. Plugim, encara. Anit, quan vaig arribar de l’Ajuntament, tot just començava a ploure i ho ha fet bona part de la nit, alguns moments amb una certa intensitat. Sembla un dia de la primavera que no ens ha fet. A deshora, però la pluja sempre és benvinguda.

15.00, Hospital Sant Joan de Déu. Ens trobem amb l’equip de Comunicació i Mecenatge i de Neurologia per fer una entrevista amb el Regió 7. Anem a una sala de ja no sé quina planta ni quin edifici, tot per passadissos interns, ara a la dreta, ara a l’esquerra. Li pregunto a l’Olga com s’ho fan per entendre-s’hi. Em diu que a elles també els costa. De fet, tothom hi arriba per itineraris diferents. Hi ha la Judit de Comunicació, l’Antònia de Comunicació i Mecenatge i les doctores Mas i Ticó. El periodista del Regió 7 és n’Enric Badia. Ja m’ha entrevistat unes quantes vegades. Començo explicant el per què del repte. Després parlen l’Antònia i les doctores Mas i Ticó. Expliquen la gravetat i la prevalença de l’ictus i de les malalties neurològiques. Les dades conegudes. I a què destinaran els diners que es recaptin: a crear una unitat per al tractament integral dels malalts d’ictus perquè els mesos posteriors a patir-lo són claus per a la recuperació. Si se’n surten —se sortiran!, entre tots ho aconseguirem— crearan un centre pioner en un hospital general. L’equivalent, explica l’Antònia, seria l’Institut Guttmann, en més petit, òbviament. Però seria molt positiu disposar a la Catalunya Central d’una unitat especialitzada en la rehabilitació neurològica dins de l’Hospital de Sant Joan de Déu. Es convertiria en un centre de referència i en un motiu d’esperança per al 25 per cent de les persones que al llarg de la seva vida patiran un ictus.
Acabem a les 4 tocades. Sessió de fotografies a la porta d’entrada de l’Hospital. Com sempre, el fotògraf ens fa posar de cara al sol. S’entén, però el repte serà aconseguir treure’m una fotografia amb els ulls oberts.
Em donen la samarreta del repte, amb tots els patrocinadors a l’esquena. Ganes de posar-me-la. M’expliquen que els punts de venda en què es pot trobar, en són molts i no aconsegueixo retenir-los. Però, es troba al web de la Fundació Althaia.

Logística i descans

Matí rúfol. L’aplicació em dona 15 graus de temperatura a dos quarts i mig de set. Em penso que és la temperatura més baixa a aquesta hora en molts moltes setmanes. Vent molt feble, de serè. Ennuvolat. Primer dia dels tres de descans que m’he autoreceptat per arribar el més fresc possible a l’inici dels 1.200 de la Lleida – Lleó – Lleida de dijous.

Matí a l’ajuntament. Després del pont de Sant Joan, feina acumulada tot i que aquests dies no he deixat de mirar el correu electrònic. N’hi havia que podien esperar a avui. Aquest vespre toca ple. Preparo els punts de l’ordre del dia i les respostes a les possibles preguntes que ens puguin fer des de l’oposició.
Preparo la reunió posterior del govern. Balanç dels actes de Sant Joan i l’espectacle d’ahir a la tarda de l’Esplai de la Gent Gran. Una mica de tot. Sempre es comenten errors i sempre hi ha un espai gran per a la millora. Perfectibles.
També preparo el ple del Consell Comarcal de demà a la tarda. Envio les propostes de vot al grup. Feina de portaveu.

Migdia. Aprofito per revisar la ruta de dijous. Cinc controls de pas a l’anada i cinc a la tornada. El primer, força lluny, a Ejea de los Caballeros, al km 218. Haurem d’haver-nos aturat abans, una o dues vegades almenys.
Ejea de los Caballeros és el nom oficial. Però, el nom té la versió catalana, Eixea, i en aragonès, Exeya d’os Caballers. És a la província de Saragossa i a la comarca de las Cinco Villas. Té una mica més de 17.000 habitants, que el converteixen en el quart municipi de Saragossa més poblat. Al web de l’Ajuntament hi llegeixo que han demanat 3 milions d’euros als fons europeus per rehabilitar una sitja, per convertir-lo en equipament municipal, i el Casino España, per millorar-ne l’eficiència energètica. També hi veig que tenen 22 entitats esportives, dues de les quals ciclistes, la BTT Ejea i la Ciclismo Ejea.
El següent control, serà a Logroño, al km 355. Una aturada entremig, potser també l’haurem de fer.

Tarda a l’ajuntament. Veig que s’ha posat a ploure. La pluja sempre és benvinguda, però els dies en què no entreno, encara més.

Avui publico la fotografia que em va fer dijous l’Anna Busquets.

Volta a Agramunt – Tàrrega

Llevat més tard que de costum. A les 7 tocades. Baixo cap al Canet. Hi la bicicleta d’en Jaume repenjada a l’arbre del davant. Em diu que se’n va cap a Vilanova. Aviat arriba en Pep. Avui anem ell i jo, només. Comentem la jugada d’ahir. Vaig entendre que tornàvem per Cervera, perquè la primera proposta era escurçar per Talavera, però es veu que de Sant Antolí pujàvem cap a la Panadella. En algun punt de la conversa em devia perdre. Tant se val. Tothom va arribar bé a casa.
Avui fixem la ruta ben clarament. Agramunt, Tàrrega, Cervera i tornada per la Panadella. Tampoc caldria perquè tots dos pretenem anar molt suaus. Dijous és aquí mateix.
De seguida ens posem a parlar de la Lleida – Lleó – Lleida. Encara no saben quina estratègia seguir. Jo em sembla que la tinc força clara, almenys la intenció. Després, sobre el terreny i un cop engegui, veuré si vaig sobre el que pretenc, o bé m’he d’adaptar a les circumstàncies que sorgeixin.
Primera aturada a Agramunt. Esmorzem a la barra, jo l’entrepà que duc. No tinc cap pressa, però tampoc hi perdem el temps. Ens truca en Pepe que ara surt i vindrà a trobar-nos.
Seguim cap a Tàrrega. La carretera és recta i transitada, però hi ha un bon voral. És un puja i baixa constant, però que es fa prou bé, sobretot avui que anem com si no tinguéssim cap hora d’arribada. Anem la major part de l’estona de costat fent-la petar. Ara ens toca la crisi energètica i les plaques solars. M’explica els raonaments d’en Sala – Martín.
Arribem a Cervera. Ens aturem a la benzinera a fer un altre mos. Rebem un missatge d’en Pepe. És a Tàrrega. No ens hem trobat. Era complicat, anant com hem anat per les vies laterals. Dic que hi hauríem d’haver entrat i haver agafat el camí de Fonolleres i ell també. Però, ja està fet.
Pugem la Panadella amb la mateixa parsimònia de tota la sortida. La calor no ens colla poc. Em sembla que encara no he vist els 30 graus. Només el vent ens fa la guitza. Ens acomiadem al trencall de Durban. Ens veurem dijous a la sortida d’Agramunt. Ara, tres dies de descans.
En total, 108 km en 4:44. El total de la setmana, 365 km.

Volta a les Quatre carreteres i la Guàrdia Lada

Llevat en capicua, a les 5:55. 17 graus de temperatura, però molta humitat. Hi ha boira i cap a la banda de Cervera es veu força tapat. Baixo a Calaf. Enllesteixo més de pressa que mai: a Cal Fidel m’ho tenen tot a punt i al Roure no hi trobo ningú.
A dos quarts i mig de set baixo cap al Canet. Per Sant Martí. Hi arribo a 5 minuts per les 8.00. Només hi ha en Pep, però de seguida arriba en Pepe i, tot seguit, en Manolo. Proposo d’anar cap a les Quatre carreteres, per la Censada, que fa dies que no la fem, i llavors ja decidirem per on tornem. Hi estan d’acord. Ho tenim tot tan trillat, que ben bé ja no sabem quina ruta fer, o perquè ja totes ens estan bé.
Anem a ritme molt suau. En Pep, en Pepe i jo tenim ben present que dijous començarem els 1.200 km de la Lleida – Lleó – Lleida i ara es tracta de no desgastar-se en excés. I jo també penso en la North Cape. Ens aturem a esmorzar a les Quatre carreteres. És un lloc que s’hi està bé i que para bé per aturar-s’hi, en un punt on pots decidir força direccions; llàstima que els diumenges no obrin i que més d’un cop te’l trobis tancat quan l’esperes obert.
És d’hora, tot just tres quarts d’onze. Anem cap a Santa Coloma. Decidim allargar la ruta per Cervera. L’opció de la Guàrdia Lada em sembla massa llarga si volem ser a la una a casa i perquè no pretenia fer tants quilòmetres, però en Pepe ens parla d’un trencall cap a Rubinat i Sant Antolí que ens estalviarà uns quants quilòmetres que jo no acabo d’endevinar. El que conec és més enllà de la Guàrdia Lada i crec que encara ho allarga; no deu ser aquest, em dic. Penso que n’hi deu haver un després de Sant Coloma que desconec del tot i que no em sé imaginar, però deixo fer. A la pujada de Rauric, en Pep i Pepe s’avancen i a la baixada els perdem de vista. No hi ha cap trencall cap a Rubinat enlloc. Proposo a en Manolo retallar per l’Albió. Just abans d’arribar a la Guàrdia Lada, ens truquen. S’han estat esperant al trencall de la Guàrdia Lada i, com que no arribàvem, han tornat enrere i s’han estranyat de no trobar-nos. Ens diuen que ja fan cap a Calaf per Sant Coloma. Seguim endavant.
Ens encalcen en Sergi i en Roger i anem junts fins a Cervera. Allí s’aturen a fer un mos. I, tot seguit, sentim en Ramon i Josep que ens criden. Anem junts fins al trencall de les Oluges a Sant Guim. Ens trobem en Jordi i l’Elisabet amb les filles. Torno per Pujalt. Hi ha uns núvols negres, com de pluja que no ha de caure. No tinc cap ganes d’haver d’esprintar per culpa dels gossos de Cal Casulleres. Ja fa massa dies seguits que em surten a perseguir-me. Arribo a casa a un quart tocat de dues. Més quilòmetres dels que volia fer, però sense gaire desgast. N’hauré de fer menys demà.
En total, 122,6 km en 5:41.