Odisseu

L’home s’estava dret, mig repenjat a la paret d’aquella fàbrica abandonada des de ningú no recorda quan. Tenia la mirada clavada a la porta de l’estació. És clar que podia no haver-m’hi fixat, però… no ho sé, hi passo cada dia pels volts de dos quarts de nou i se’m va fer estrany veure’l allí palplantat.

El vaig veure de lluny i vaig alentir la velocitat, me’l vaig mirar… sí, el tenia vist del poble encara que no en sabia ni el nom ni la casa.

No es va moure el més mínim, ni tampoc va fer cap intent de tornar-me la mirada, al contrari, era com si no em veiés, tan sols podria parlar-vos d’un gest del coll a penes perceptible per no perdre la visió directa de la porta de l’estació.

Me’l vaig seguir mirant a través del retrovisor, mentre m’allunyava.

Vaig seguir la meva rutina diària. Reunions, trucades, informes, firmes…

A migdia vaig anar a dinar a casa. Vaig enfilar el passeig i, en fer el canvi de rasant, el vaig tornar a veure. Me n’havia oblidat completament. Ell seguia allí, dret i mig repenjat a la paret, amb la mirada clavada a la porta de l’estació, exactament igual com l’havia vist a quarts de nou. Vaig alentir la marxa, una mica més que no pas havia fet al matí, gairebé vaig aturar el cotxe quan vaig ser al seu davant, me’l vaig mirar i vaig esperar percebre’n alguna reacció, una mirada tan sols, ni que fos de rebuig, però… res, va restar immòbil, com al matí, sense donar cap senyal que em veiés.

El vaig tornar a veure a quarts de quatre quan vaig tornar a la feina i a quarts de vuit en plegar. I l’endemà i l’altre.

Aquest matí encara hi era. S’està dret, mig repenjat a la paret d’aquella fàbrica abandonada des de ningú no recorda quan, amb la mirada clavada a la porta de l’estació. No l’heu vist?

Anuncis

No em va veure

No em va veure. Va entrar i va anar a seure un parell de seients davant del meu. Anava amb pressa i capficat. Ell no em va veure i jo no vaig fer cap gest per cridar-li l’atenció. Ni em vaig aixecar per anar a seure al seu compartiment. Em vaig limitar a observar com entrava i com s’asseia. Des del meu seient, li veia el clatell. Llegia.

Moltes vegades he tractat d’imaginar-me què hagués passat si aquell dia m’hagués alçat i hagués anat a seure davant seu i hagués baixat amb ell a l’estació de Provença i l’hagués acompanyat fins a la feina. He compost diàlegs, somriures, mirades…

Vaig decidir quedar-me al meu seient i allargar el viatge fins a l’estació del Passeig de Gràcia. Vaig observar-lo endreçar el llibre al maletí i sortir del tren amb la mateixa pressa amb què havia entrat. Va passar per davant de la finestra del meu comportiment, però tampoc llavors no em va veure.

El tren va arrencar. La vida va seguir el seu curs incert.

Masclisme i classisme, i altres negocis

La reunió anava tard. Més de mitja hora. De mica en mica havíem anat arribant. Com sempre, jo el primer. Tinc la mania de ser puntual. Si mai vaig tard, em sap greu i tinc sensació de culpa. També com sempre vaig aprofitar el temps per llegir la premsa digital i fer petites feines que m’havien quedat pendents de la classe que havia donat unes hores abans a la universitat. Un conseller va passar per darrera i va llegir el títol del llibre que tenia damunt de la taula, La economía desenmascarada, d’Steve Keen. Vaig esperar alguna pregunta o algun comentari, però res. Jo tampoc hi vaig afegir res. Vaig seguir concentrat en les meves coses. De fons, sentia les converses dels altres. Parlaven dels seus negocis. Vull dir de com es guanyen la vida.

Vam començar la reunió tard, és clar, més de tres quarts d’hora. Alguna qüestió urgent i transcendental havia atrapat els qui l’havien d’engegar. No hi va fer res. L’espera, em va ser productiva. Feina feta no té mai destorb.

I la reunió va anar com sempre van aquest tipus de reunions. Van, i ja està.

Encabat, mentre plegava les llibretes i l’ordinador i els bolis i tot el que acostumo a desplegar damunt la taula, vaig escoltar una altra conversa. Aquesta anava sobre l’Anna Gabriel i la seva decisió de refugiar-se a Suïssa. La tenien tres homes. Tòpics i rialles. Allò de “fugir a un país capitalista” (com si Espanya fos la quinta essència de la revolució proletària) i allò del nou pentinat que la fa “de més bon veure”.

Llegeixo una frase d’Oscar Wilde: “No hi ha examen més segur de la salut d’un poble que mesurar la seva proximitat amb els seus poetes.” Molt agafat pels pèls, però tampoc no hi ha examen més segur de la salut democràtica d’un país que escoltar els comentaris en privat dels seus polítics.

Ara: quan aquests comentaris també s’escolten en públic, que és el que està passant, sense vergonya i amb el pit ben enfora, ja no només s’examina la qualitat democràtica d’un país. De fet, s’assisteix a la degeneració personal i col·lectiva i la conseqüent deterioració del sistema.

L’enorme dignitat dels veïns

Marta Rovira: “Vam respectar l’enorme dignitat dels ciutadans.”

La secretària general d’ERC i diputada al Parlament, Marta Rovira, ha declarat aquest dilluns davant del jutge de l’Audiència Nacional espanyola que porta la causa general contra l’independentisme, Pablo Llarena, que l’1-O va demanar al president Carles Puigdemont d’aturar les votacions quan van constatar la violència amb què actuava la Policia Nacional espanyola i la Guàrdia Civil. Ho haurien valorat en una reunió a Palau, pels volts de la una del migdia.

A Calaf, també pels volts de la una del migdia, vaig demanar silenci i em vaig adreçar als dos centenars de persones que hi havia davant d’un dels dos col·legis electorals que havíem establert. N’hi havia que feien cua per votar, d’altres s’havien quedat després de fer-ho amb la intenció de defensar els vots que havien emès.

Des de feia un parell d’hores, sabíem que la Guàrdia Civil havia entrat a cops de porra a l’Ajuntament de Fonollosa i que per prendre’ls l’urna no s’havien estat de colpejar-ne els veïns.

A Sant Martí Sesgueioles també hi havien anat amb la mateixa determinació ferotge. Només perquè havien trobat un porta lateral que van rebentar a cops de maça, van estalviar els mastegots a la cinquantena de veïns que s’havien atrinxerat davant la porta principal de La Fàbrica.

Un familiar em va trucar i em va dir que si venien a Calaf, i era segur que ho farien, que no provéssim de barrar-los el pas perquè ens passarien per sobre. “Van encegats, porten la ràbia als ulls”, em va dir.

Deia que vaig demanar silenci i que em vaig adreçar als dos centenars de persones que eren davant del col·legi electoral en què em trobava. M’acabaven d’informar que unes quantes desenes de furgonetes de la Guàrdia Civil eren a la rotonda d’entrada a Calaf. No teníem gaire temps.

Vaig dir als veïns que la feina ja l’havíem feta. Que el que volíem demostrar, ja ho havíem fet en escreix. Que si apareixien els guàrdies civils, sisplau ningú s’hi enfrontés. No volia que cap veí prengués mal.

Mentre parlava, vaig veure en els veïns, dues actituds. D’una banda, n’hi havia una bona colla que em mirava dient tu digues el que vulguis que, quan vinguin, si volen l’urna i els nostres vots, hauran de passar per damunt nostre. I, d’una altra banda, hi havia tota la resta de veïns que seguien fent cua, ara amb un silenci determinat i solemne. Ningú se’n va moure, ningú va desistir.

Si hi ha una paraula que resumeix de manera exacte aquell 1 d’octubre és dignitat. La dignitat que van demostrar i van exercir els nostres veïns.

Les vies possibles

Javier Arzalluz no va ser mai lehendakari. Va ser diputat al Congrés espanyol del 1977 al 1979, però, sobretot, va ser president del Partit Nacionalista Basc (PNB) del 1980 al 2004. No va ser mai lehendakari, però al País Basc era ell qui manava des de la presidència del PNB. No sé si era profecia, però ho sabia tothom.

Les analogies no s’han de prendre mai al peu de la lletra perquè no hi ha mai dos casos exactament iguals, ni que sigui pel pas del temps, els canvis d’època, els tarannàs i els interessos dels protagonistes…

Aparentment, l’independentisme té damunt la taula dos camins de sortida.

El primer, entestar-se en complir el mandat electoral i investir Carles Puigdemont com a president de la Generalitat peti qui peti. És el que defensa JxCat amb la connivència o l’aval de l’ANC, que aquest cap de setmana ha demanat valentia als polítics per entomar les “conseqüències penals” que se’n derivin.

A mi em sembla clar que el recorregut seria curt i que el final seria abrupte i dolorós per a força persones i famílies, perquè el TC en suspendria l’elecció i el TS engarjolaria els membres de la Mesa del Parlament que ho haguessin proposat i qui sap si els diputats que hi haguessin votat a favor, també.

El segon consistiria en escollir un president i un govern sense risc de ser inhabilitat a la curta. Aquesta via permetria aturar l’aplicació del 155 i recuperar les institucions. I no impediria que els caps de llista de JxCat, Carles Puigdemont, i d’ERC, Oriol Junqueras, marquessin el rumb polític, que manessin, l’un des de l’exili, l’altre des de la presó. Seria la versió nostrada de la via Arzalluz.

No és que hagi quedat impossibilitada, però els posicionaments dels uns, més que no pas dels altres, i el temps transcorregut que tot ho va empantanegant, la fa força improbable a hores d’ara.

Encara n’hi hauria un tercer. Una mena de camí del mig. Consistiria a plantar-se. Vol dir mantenir-se fidel al mandat electoral i negar-se a investir cap president que no sigui Carles Puigdemont, però sense fer cap acte susceptible de ser denunciat. Si el desbloqueig són unes noves eleccions, doncs assumim que el 155 va fent de les seves i som-hi: se’l torna a escollir i ja dirà el TC i el govern espanyol com ho volen resoldre. Probablement, en aquesta via la millor estratègia fóra que l’independentisme hi concorregués amb una llista conjunta.

Però, com que el més probable és que d’aquí a uns mesos el TS inhabiliti Puigdemont i demés, o facin una qualsevol cabriola per impedir que el president es pugui tornar a presentar, el més probable és que també tingui un recorregut curt.

Enric Vila escrivia divendres 9 de febrer a El Nacional.cat ‘La deriva falangista’, en què afirmava que “encara tenim marge per deixar que l’ogre espanyol s’emborratxi més amb la seva pròpia bilis, i que la feblesa que els líders processistes han demostrat davant de l’Estat desperti una mica més l’odi contra Catalunya”.

Aquesta línia de pensament, que també comparteixen articulistes com Bernat Dedéu o Jordi Graupera, si els he entès bé, sembla privilegiar la via de posar més llenya al foc (o polítics a la presó) amb el convenciment que més aviat que tard l’Estat rebentarà per totes les seves costures. Potser tenen raó.

Però jo crec que tot el que sigui mantenir-se dins de la via judicial espanyola du a curt i mig termini a la devastació total. I com que estic convençut que l’únic que no ens podem permetre és la derrota total, defenso que ara mateix la política és l’única via que ens pot permetre sortir-nos-en.