Una eliminatòria especial

Luis Enrique no volia parlar del Bayern de Munic, ni del Pep Guardiola, divendres a la roda de premsa prèvia del derbi. Només ho volia fer del partit contra l’Espanyol. En va dir el que era estrictament just i educat: “Serà un partit especial. Serà la primera vegada que m’enfrontaré a Guardiola i que ell ho farà contra el seu Barça”. Ben resumit. Guardiola ho va dir més ras i més curt, des de Munic: “Aquest duel és especial, Barcelona és casa meva”.

Diuen que la UEFA fa els sortejos a la mida dels seus interessos, encara que ningú sap com s’ho manega. No ens hauria d’estranyar que ho fes, al capdavall el futbol és un negoci descomunal i tots els detalls s’han de vetllar. No es pot deixar escapar ni un cèntim. Però, no en tenim cap prova. Per tant… a més, un dels arguments forts a favor de la conxorxa era que Barça i Madrid s’enfrontarien perquè no permetria que una segona final espanyola [SIC o ara resultarà que la UEFA considera el Barça català] consecutiva.

Superat l’obstacle de l’Espanyol amb la solvència que ha demostrat l’equip aquest 2015, un altre cop gràcies a una primera part exquisida, i amb el Madrid grogui pels resultats i les lesions dels seus homes clau just en el moment d’afrontar el seu tram més decisiu a la Lliga, vol dir amb el títol de la Lliga gairebé a la butxaca, el debat més entusiasta i abrandat a què ens podem abraonar els propers dies és l’eliminatòria contra el Pep, més que no pas contra el Bayern.

Efectivament, serà una eliminatòria especial. Hi ha l’al·licient futbolístic de veure jugar dos equips que acumulen 9 títols de la màxima competició europea i que en les darreres temporades han dominat el futbol europeu i d’assistir a la confrontació de dos estils de joc germans, cadascun d’ells tocat per la personalitat del seu entrenador i la genialitat i la fesomia dels seus futbolistes. D’eliminatòries com aquesta n’hi ha cada temporada a penes una dotzena, sent molt generós. Cap aficionat al futbol se la pot deixar perdre.

El que no succeeix gairebé mai és un cas com el del retorn de Josep Guardiola al Camp Nou. És el que converteix l’eliminatòria en especial. I no és pas per la seva significació en el club, la seva trajectòria de futbolista del planter culminada amb quatre anys d’entrenador. Guardiola és un personatge controvertit, que causa tanta adhesió com desafecció. Aquests dies assistirem a afirmacions que no passaran de ser poca-soltades.

Ara: la normalitat culer hauria de ser desitjar la victòria del Barça per damunt de qualsevol sentiment i emoció però, en cas de derrota, trobar consol en el fet de perdre davant de l’equip d’un dels nostres i, llavors, esperar que el Bayern del Pep s’alci amb el títol a la final de Berlín, si és contra el Reial Madrid molt millor. Si fa no fa, viure el duel amb la mateixa normalitat que el disputaran els germans Thiago i Rafinha.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat diumenge, 26 d’abril de 2015]

Ocasió perduda

Els blaugrana han perdut l’oportunitat de deixar sentenciada la Lliga espanyola al Sánchez Pizjuán. L’han tinguda a tocar mentre han ofert la seva cara més reconeixible i agradable. Se’ls ha escapat quan l’han perduda pels errors propis i per l’agosarament i desesperació del rival.

La primera part no ha tingut res a veure amb les del Celta i l’Almeria. Sevilla, no era un tràmit. Els blaugrana han sortit amb la concentració i la intensitat que requeria la transcendència del partit: valia més de mig títol de Lliga. La possessió de prop del 80 per cent, el control del joc amb Iniesta i Busquets i amb Messi de migcampista per marcar el ritme de circulació de la pilota i ajuntar les línies, l’encert de Neymar i Alves a l’hora de prendre decisions fins i tot, han estat els fets diferencials i decisius. No hi ha hagut aquell joc d’anada i tornada d’una àrea a l’altra que tan poc ens agrada i tan ens desconcerta: el centre de gravetat s’ha situat al mig del camp, o allí on Messi ha considerat que s’havia de disputar a cada moment. Els qui creuen que el substitut de Xavi és Messi tenen un argument amb molt de pes. Encara que serveixi per alimentar el debat generat per Suárez en revelar que la seva ubicació al centre de l’atac la va decidir l’argentí.

L’anàlisi val per als primers 37 minuts, fins que Bravo no ha sabut rebutjar un xut llunyà de Banega. Amb l’1 a 2, els sevillans han fet un pas endavant i tot l’encert, seguretat i control de l’espai i el ritme que havien demostrar els blaugrana fins llavors, ha desaparegut. Ja ho diuen que el futbol és un estat d’ànim. El Sevilla se n’ha anat al descans convençut d’haver sobreviscut a l’allau de futbol que els havia fet rodolar partit avall i de ser capaç d’aixecar-se i plantar cara. Ho han provat i els ha funcionat. La tàctica ha estat allargar el camp, esbojarrar el ritme, desplaçar el centre de gravetat del joc del mig del camp a les àrees… i se n’ha sortit. Els blaugrana només han tingut el control a estones. La major part de la segona part ha estat aquell anar i venir tan poc nostrat. Luis Enrique ha posat Xavi per recuperar el seny, l’ha tret per Neymar per tenir més futbolistes al mig del camp, estava ben pensat (i això encara que el directiu responsable del futbol Jordi Mestre no hagi entès el canvi), però no ha causat l’efecte que buscava: perquè la rauxa sevillista ja s’havia ensenyorit del partit. Que el Sevilla hagi empatat i que ho hagi fet gràcies a una passada errada des de la defensa, ha estat la conseqüència lògica d’haver perdut l’estabilitat.

[Aquest article va sortir publicat a Nació digital.cat el dissabte, 11 d’abril de 2015]

Una altra victòria “meravellosa”

No n’ha estat un, n’han estat quatre, els gols que el FC Barcelona ha marcat a l’Almeria al Camp Nou aquest dimecres, però el joc de l’equip ha estat pitjor que el que va fer diumenge al camp del Celta de Vigo, tan discret i ensopit però més lent i menys intens, sense cap mena de gràcia ni interès, contra un equip amb entrenador nou, Sergi Barjuan, i que té tots els números per tornar de pet a la Segona Divisió; n’ha sortit ben parat, l’exblaugrana.

“Guanyar mai és dolent”, va dir Luis Enrique diumenge per espolsar-se les preguntes al per què del joc tan poc convincent del seu equip, especialment a la primera part i fins que Xavi no va sortir i va agafar la pilota i va posar una mica d’ordre al seu voltant. Tenia tota la raó d’un sant futbolístic, l’asturià. Ara: trobo que va exagerar quan va qualificar aquella victòria de “meravellosa”. Potser no calia.

“És una utopia jugar bé i golejar els 38 partits” del campionat de Lliga, va dir quaranta-vuit hores després. També és cert. I ho és més encara si un dels rivals és l’Almeria i el calendari que ve és frenètic i no cal esmerçar-hi més esforços dels necessaris, que serà un tot o res. Amb els tres punts n’hi havia prou i de sobres. Qui jornada passa, Lliga empeny. Ja només en queden vuit, de jornades. Que vol dir que els quatre punts agafats al Reial Madrid es tornen més inabastables.

Aparentment, tot va bé. L’equip està viu en totes les competicions, amb dues de molt ben encarades. La solidesa defensiva és un argument fort. També ho són els gols a pilota parada i la capacitat per adaptar-se als rivals i al partit i de guanyar amb variants inèdites. I no obstant, no tot es veu prou bé.

Perquè no va de punts i gols això del futbol, ni tan sols va de títols, goso dir. Perquè no n’hi ha hagut mai prou amb tot això. I al Barça, menys encara, ni ara ni mai. Els campionats atorguen temps als entrenadors, són com una revàlida, no pas una pròrroga. Però mai no els han donat el reconeixement que hi hauria d’equivaldre. De glòria, ni un gram. Perquè va del joc, això del futbol. Vol dir passar-s’ho bé veient jugar el teu equip. Va de l’educació futbolística, doncs. Del pes de la història.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat el dimecres, 8 d’abril de 2015]

Tot per decidir

La prèvia de la jornada havia estat marcada per les declaracions oposades de Luis Enrique i Carlo Ancelotti. Mentre el tècnic blaugrana va assegurar que cap dels quatre equips que opten al títol guanyarà els deu partits que quedaven, el tècnic merenga va afirmar que guanyar els trenta punts que hi havia en joc no era cap utopia. Vistos el joc i el resultat d’un equip i l’altre, el fet paradoxal és que un i altre tècnics tenien raó! Mentre els blaugrana han guanyat per un 0 a 1 sofert, els blancs han apallissat el Granada amb un 9 a 1 pletòric i amb 5 gols d’un Cristiano revifat.

Els blaugrana han jugat una primera part molt fluixa. En unes circumstàncies normals, vull dir les de fa unes temporades, no gaires, diríem que el seu joc ha estat impropi del d’un equip que pretén guanyar els títols majors, i desconegut completament. Però, en les condicions actuals, les de la temporada en curs, ja tenim assumit que són les pròpies i les conegudes del Barça de Luis Enrique. La diferència és la renúncia a controlar el partit des del mig del camp i jugar-se-la a les dues àrees.

I una segona part en què si el joc dels blaugrana no ha estat millor d’una manera radical sí que s’ha acostat prou a la versió que li considerem més genuïna. No deu ser cap casualitat que aquesta transformació hagi coincidit amb la presència al camp de Xavi i Iniesta. Es fa difícil d’enraonar, perquè el gol ha arribat a pilota parada i perquè els dos migcampistes han estat junts al camp a penes un quart d’hora, qui ho vulgui negar trobarà arguments per fer-ho creure, com el gol mal anul·lat a Neymar abans de l’entrada de Xavi o la baixada física dels gallecs, però la impressió que ha fet és exactament aquesta, que durant aquell quart d’hora els blaugrana han agafat el control del partit des del domini del mig del camp.

Queden nou jornades de la Lliga espanyola, cinc partits a tot estirar de la Lliga de Campions i la final de la Copa del Rei. Seran dos mesos de futbol sense parar en què el FC Barcelona es jugarà els tres títols a què opta i el seu futur institucional més immediat, amb els fronts judicial i electoral del tot oberts i interrelacionats i poc o molt condicionats pels resultats en el futbolístic. El ritme serà frenètic. També fascinant. Com que tot hi està per decidir, qualssevol desenllaç és possible.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat el diumenge, 5 d’abril de 2015]

Nulla dies sine…

Tant se val que el FC Barcelona estigui sancionat per la FIFA sense poder fitxar tot l’any i que, en conseqüència, l’estiu que ve no pugui fer cap nova incorporació. Dèiem que la campanya electoral per a les eleccions de juliol (tant de bo!), el dia 19 diuen ara, serien atípiques perquè aquella prohibició de fer fitxatges estalviaria els candidats de fer-se un mostrari i anar-lo ensenyant adés en aquella penya, ara en aquest debat, i convertir els comicis en una competició per subhasta. S’hauran de concentrar en el programa i dedicar-se a explicar projectes de club i tot això que tan avorreix als fanàtics de la pilota, pensàvem. Càndids! Des de fa unes setmanes, així que el futbol s’atura i s’obre una finestra d’uns quants dies sense partits de clubs, i que el front judicial s’asserena, no paren de publicar-se noms de futbolistes en qui els tècnics blaugrana s’han fixat i desitgen fitxar encara que els hagin de deixar mig any als seus clubs actuals. La llista dels noms que han sortit és tan llarga, que no paga la pena esmentar-ne ni un. Em penso que hi són tots els que poden ser i algun més en qui no havíem pensat ni mai havíem sentit anomenar. És allò de feta la llei, feta la trampa en versió futbol i amb sanció de la FIFA pel mig: potser no podré fitxar, però parlar-ne…