L’enorme dignitat dels veïns

Marta Rovira: “Vam respectar l’enorme dignitat dels ciutadans.”

La secretària general d’ERC i diputada al Parlament, Marta Rovira, ha declarat aquest dilluns davant del jutge de l’Audiència Nacional espanyola que porta la causa general contra l’independentisme, Pablo Llarena, que l’1-O va demanar al president Carles Puigdemont d’aturar les votacions quan van constatar la violència amb què actuava la Policia Nacional espanyola i la Guàrdia Civil. Ho haurien valorat en una reunió a Palau, pels volts de la una del migdia.

A Calaf, també pels volts de la una del migdia, vaig demanar silenci i em vaig adreçar als dos centenars de persones que hi havia davant d’un dels dos col·legis electorals que havíem establert. N’hi havia que feien cua per votar, d’altres s’havien quedat després de fer-ho amb la intenció de defensar els vots que havien emès.

Des de feia un parell d’hores, sabíem que la Guàrdia Civil havia entrat a cops de porra a l’Ajuntament de Fonollosa i que per prendre’ls l’urna no s’havien estat de colpejar-ne els veïns.

A Sant Martí Sesgueioles també hi havien anat amb la mateixa determinació ferotge. Només perquè havien trobat un porta lateral que van rebentar a cops de maça, van estalviar els mastegots a la cinquantena de veïns que s’havien atrinxerat davant la porta principal de La Fàbrica.

Un familiar em va trucar i em va dir que si venien a Calaf, i era segur que ho farien, que no provéssim de barrar-los el pas perquè ens passarien per sobre. “Van encegats, porten la ràbia als ulls”, em va dir.

Deia que vaig demanar silenci i que em vaig adreçar als dos centenars de persones que eren davant del col·legi electoral en què em trobava. M’acabaven d’informar que unes quantes desenes de furgonetes de la Guàrdia Civil eren a la rotonda d’entrada a Calaf. No teníem gaire temps.

Vaig dir als veïns que la feina ja l’havíem feta. Que el que volíem demostrar, ja ho havíem fet en escreix. Que si apareixien els guàrdies civils, sisplau ningú s’hi enfrontés. No volia que cap veí prengués mal.

Mentre parlava, vaig veure en els veïns, dues actituds. D’una banda, n’hi havia una bona colla que em mirava dient tu digues el que vulguis que, quan vinguin, si volen l’urna i els nostres vots, hauran de passar per damunt nostre. I, d’una altra banda, hi havia tota la resta de veïns que seguien fent cua, ara amb un silenci determinat i solemne. Ningú se’n va moure, ningú va desistir.

Si hi ha una paraula que resumeix de manera exacte aquell 1 d’octubre és dignitat. La dignitat que van demostrar i van exercir els nostres veïns.

Anuncis

Les vies possibles

Javier Arzalluz no va ser mai lehendakari. Va ser diputat al Congrés espanyol del 1977 al 1979, però, sobretot, va ser president del Partit Nacionalista Basc (PNB) del 1980 al 2004. No va ser mai lehendakari, però al País Basc era ell qui manava des de la presidència del PNB. No sé si era profecia, però ho sabia tothom.

Les analogies no s’han de prendre mai al peu de la lletra perquè no hi ha mai dos casos exactament iguals, ni que sigui pel pas del temps, els canvis d’època, els tarannàs i els interessos dels protagonistes…

Aparentment, l’independentisme té damunt la taula dos camins de sortida.

El primer, entestar-se en complir el mandat electoral i investir Carles Puigdemont com a president de la Generalitat peti qui peti. És el que defensa JxCat amb la connivència o l’aval de l’ANC, que aquest cap de setmana ha demanat valentia als polítics per entomar les “conseqüències penals” que se’n derivin.

A mi em sembla clar que el recorregut seria curt i que el final seria abrupte i dolorós per a força persones i famílies, perquè el TC en suspendria l’elecció i el TS engarjolaria els membres de la Mesa del Parlament que ho haguessin proposat i qui sap si els diputats que hi haguessin votat a favor, també.

El segon consistiria en escollir un president i un govern sense risc de ser inhabilitat a la curta. Aquesta via permetria aturar l’aplicació del 155 i recuperar les institucions. I no impediria que els caps de llista de JxCat, Carles Puigdemont, i d’ERC, Oriol Junqueras, marquessin el rumb polític, que manessin, l’un des de l’exili, l’altre des de la presó. Seria la versió nostrada de la via Arzalluz.

No és que hagi quedat impossibilitada, però els posicionaments dels uns, més que no pas dels altres, i el temps transcorregut que tot ho va empantanegant, la fa força improbable a hores d’ara.

Encara n’hi hauria un tercer. Una mena de camí del mig. Consistiria a plantar-se. Vol dir mantenir-se fidel al mandat electoral i negar-se a investir cap president que no sigui Carles Puigdemont, però sense fer cap acte susceptible de ser denunciat. Si el desbloqueig són unes noves eleccions, doncs assumim que el 155 va fent de les seves i som-hi: se’l torna a escollir i ja dirà el TC i el govern espanyol com ho volen resoldre. Probablement, en aquesta via la millor estratègia fóra que l’independentisme hi concorregués amb una llista conjunta.

Però, com que el més probable és que d’aquí a uns mesos el TS inhabiliti Puigdemont i demés, o facin una qualsevol cabriola per impedir que el president es pugui tornar a presentar, el més probable és que també tingui un recorregut curt.

Enric Vila escrivia divendres 9 de febrer a El Nacional.cat ‘La deriva falangista’, en què afirmava que “encara tenim marge per deixar que l’ogre espanyol s’emborratxi més amb la seva pròpia bilis, i que la feblesa que els líders processistes han demostrat davant de l’Estat desperti una mica més l’odi contra Catalunya”.

Aquesta línia de pensament, que també comparteixen articulistes com Bernat Dedéu o Jordi Graupera, si els he entès bé, sembla privilegiar la via de posar més llenya al foc (o polítics a la presó) amb el convenciment que més aviat que tard l’Estat rebentarà per totes les seves costures. Potser tenen raó.

Però jo crec que tot el que sigui mantenir-se dins de la via judicial espanyola du a curt i mig termini a la devastació total. I com que estic convençut que l’únic que no ens podem permetre és la derrota total, defenso que ara mateix la política és l’única via que ens pot permetre sortir-nos-en.

Tabàrnia no és cap broma

L’instint ens impulsa al menysteniment i la mofa, la indignació també, davant de tot el que hem de llegir i veure, suportar també, al voltant de la Tabàrnia que s’ha empescat l’unionisme. El súmmum de tot plegat deu ser la TVE tallant una roda de premsa d’un ministre per connectar en directe amb una compareixença d’Albert Boadella, l’autoproclamat president d’aquesta Tabàrnia imaginària.

Però, Tabàrnia no és cap acudit.

Avui hi ha un article de l’Albert Branchadell a l’Ara, ‘El problema tabernès’, que en parla en aquest sentit. No és el primer que ho fa.

En resum, Branchadell diu que el procés independentista ha contribuït a fer emergir un moviment que pot resultar un llast per a l’estabilitat d’una futura Catalunya independent. I per il·lustrar-ho explica els casos històrics i actuals dels alemanys de Txecoslovàquia, els hongaresos de Romania o els russos d’Ucraïna o Letònia.

És clar que en una Catalunya independent el problema de la minoria espanyola, pel seu pes demogràfic i electoral, fóra més complicat de gestionar que no pas el de les minories alemanyes, hongareses o russes de Txecoslovàquia, Romania, Ucraïna o Letònia, força menys nombroses i significatives.

La minoria espanyola continuaria sent un repte per a la convivència i l’estabilitat que s’haurien d’afrontar i superar a diari, però també penso que serien assolibles a partir del moment en què deixessin de tenir al seu costat un govern i uns partits que van tots a la una a l’hora de fer jugar al seu favor i sense cap recança tots els poders de l’Estat, des dels fiscals i els jutges als mitjans de comunicació.

No generar més desconcert

La diputada de la CUP Natàlia Sánchez va dir que “no ens podem permetre més situacions que generin desconcert”. Per això, la CUP no es pronunciarà fins que no hi hagi un “acord ferm” entre les tres forces independentistes sobre la investidura o no de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat.

Posició lloable i intel·ligent, però difícil de mantenir.

Seguim sense acord entre les formacions independentistes, malgrat que alguns portaveus l’havien qualificat d’imminent, per avui o demà a tot estirar.

El més desconcertant, decebedor fins i tot, és que cada dia que passa, més s’empeny l’unionisme i l’espanyolisme a fer tota mena de burles, cada dia més desvergonyides i cruels. Són mala gent. Tenen la dolenteria i la malvat de qui se sap impune.

Hauríem de deixar-nos d’astúcies. O, més descriptiu em penso, de martingales que no esquivaran l’embat d’un Estat envalentit i eufòric, disposat a no aturar-se fins a aconseguir la victòria total i definitiva per un parell de generacions –l’espai equivalent als cinquanta anys dels bombardejos d’antany–, la rendició i la humiliació.

I fer política. És el front plausible. El judicial ens du a la devastació. I l’únic desenllaç que no ens podem permetre és la derrota. Qualsevol altre escenari és viable.

En Pla escriuria un blog?

Un dia –no recordo quan, ni recordo on–, vaig llegir que si Josep Pla visqués avui escriuria un blog. De fet, n’hi van fer escriure un!

Prendre notes a diari, treballar-hi al cap d’uns anys i publicar-les és el que fan la majoria de dietaristes. L’exemple més reeixit és, precisament, en Josep Pla. Tot i que ja ho sabíem, la publicació recent de llibres de notes com La vida lenta o Fer-se totes les il·lusions possibles ens ho han ben ensenyat.

Vull dir que la literatura sorgeix de la reescriptura constant i obsessiva, malaltissa. Allò de jugar-te l’existència en cada mot, d’en Miquel Martí i Pol.

Llavors, publicar un dietari en un blog fóra el més semblant a fer literatura sense xarxa, o en directe. És a dir, un suïcidi.