Que continuï l’espectacle

Ja podem intuir què passarà si en un equip de futbol, no posem per cas el Barça, es declaren diversos casos positius per coronavirus. Això ha passat a la lliga russa. El Rostov va patir sis casos entre els jugadors i el cos tècnic del primer equip i va haver de posar en quarantena tota la plantilla. El cap de setmana havia de jugar contra el Sotxi, que es va negar a ajornar el partit. El Rostov hi va anar amb l’equip que va poder fer, entre futbolistes del filial i juvenils. Va perdre per 10 a 1. Però, tant se val, perquè l’espectacle va continuar.

El cas del Rostov no és un cas aïllat, encara que sí que ho són les conseqüències. A les últimes hores s’ha sabut que els tennistes Grigor Dimitrov, Boran Coric i Viktor Troicki (i la seva esposa embarassada), que jugaven l’Adria Tour, un torneig organitzat per Novak Djokovic, han donat positiu. També a Sèrbia, la selecció de waterpolo porta força dies sense entrenar-se perquè han tingut dos casos positius i l’equip de bàsquet de l’Estrella Roja de Belgrad té cinc jugadors contagiats. I, finalment, almenys de moment, a la lliga anglesa un jugador de l’Arsenal ha donat positiu unes quantes hores abans de disputar el seu partit contra el Manchester City.

El Covid – 19 avança descontrolat arreu del món. L’OMS ha dit fa poc que estem en el pitjor moment de la pandèmia. El nombre de contagiats s’acosta als 9 milions de persones i avança a un ritme d’uns 150.000 diaris, mentre que el de morts va camí del mig milió, amb 6.614 morts diumenge. Hi ha brots arreu, en països que s’havien declarat gairebé nets i que presumien d’haver-ho fet bé, com Portugal o Alemanya, i en d’altres que encara no se n’han sortit, com Espanya o Catalunya. I també hi ha el cas de Corea del Sud que ha admès que pateixen, no un brot com fa unes quants dies, sinó una segona onada.

I tanmateix, com que l’espectacle ha de continuar al preu i al nombre d’esqueles que sigui, els clubs de futbol ja es preparen per acollir públic als estadis perquè no poden suportar les pèrdues que els genera obrir-los sense clients. Encara ens passa poc!

Desbocats

Recordo que a començament de la pandèmia tant els metges com els presidents, ministres i consellers ens deien que la tornada a la normalitat seria “lenta i gradual”. Però arribats en el punt en què la corba ja gairebé toca a terra –segons les dades oficials, almenys­–, veiem que les fases s’escurcen i que correm desbocats cap a una normalitat que diuen que serà nova, però que no sabem si serà normal.

El govern espanyol ha aprovat el decret d’aquesta “nova normalitat” en què haurem de viure a partir del 21 de juny, quan s’acabi l’estat d’alarma. Hi ha aspectes sorprenents, com el pacte entre el PSOE i Ciutadans que sigui d’1,5 metres i no de 2 metres perquè així cabrà més gent als espais públics, que són gairebé una metàfora d’Espanya. Tant se val. Pel que sembla, es tracta de traspassar-nos la responsabilitat de no encomanar-nos. Ens diuen que hem de mantenir la distància física, que hem de ser rigorosos amb la higiene i que hem de dur la mascareta de manera obligatòria en els espais tancats i en els públics quan la distància de seguretat establerta no sigui possible de mantenir. Però no hi ha gaire més prohibicions ni amenaces.

Hi ha països que han optat per aquesta política des del primer dia. A cap els ha anat bé. No cal fixar-nos en el Brasil, que ja és el segon país ennombre d’infectats (742.084) i que aviat ho serà també en nombre de morts (38.497), ni en els Estats Units, que és el primer del rànquing en tots dos aspectes (2.020.249 i 113.657, respectivament). Però sí enSuècia perquè ens oposa el mite de la societat del nord endreçada i responsable amb la llatina, espavilada i deixada anar. A Suècia han tingut 45.924 casos positius i 4.717 morts, però amb una taxa per milió d’habitants de 4.444,21 que la situa per sota d’Espanya (5.137,24) però per sobre d’Anglaterra (4.352,19) i d’Itàlia (3.910,15), per exemple.

El que cada vegada queda més clar és que el que s’ha volgut és preservar el sistema sanitari, però que un cop superat el tràngol del col·lapse hospitalari, el que preval és el desconfinament econòmic. Això del públic als camps de futbol, que de primer deien que fins a l’any que ve res de res, i ara el govern espanyol ja ha dit que a partir del 29 de juny ja n’hi podran posar. O l’experiment amb turistes alemanys a les Illes.

El que passa és que al món ja hi ha hagut 7.282.451 infectats, ahir es va incrementar aquesta xifra en 116.096 nous encomanats, i 412.140 morts, amb 4.790 més ahir. I que a Catalunya hi ha hagut 68.822 infectats i 12.423 morts. Amb el benentès que aquestes són les xifres oficials, segurament no del tot les veritables.

Vull dir respecte, i que la immunitat de ramat, si la vacuna o el remei no ho eviten, l’aconseguirem a còpia d’esqueles.

L’obra o la deixa

L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol fa avui 90 anys i els mitjans de comunicació ho han aprofitat per debatre, un altre cop, què li ha de pesar més, si l’obra dels 23 anys de govern o la confessió sobre la deixa de l’avi Florenci i la cua llarguíssima que portava.

A mi sempre m’ha semblat un debat trampós, com gairebé tots els dilemes que es plantegen com si fossin camins excloents que no es poguessin recórrer l’un després de l’altre i, encabats, treure’n experiències i conclusions si cal distintes, potser antagòniques. Però és un debat que es planteja tot sovint, com una temptació irresistible.

El cas de Pujol no és un cas únic en política, ni fora de la política tampoc. N’hi ha un bon feix aquí i allà i més enllà, i no cal que sigui per corrupcions de tipus polític o econòmic. Els vicis i les cobdícies són infinites.

La qüestió és si hem de tenir en compte les actituds privades per valorar-ne les públiques.

Posem el cas de la literatura, per exemple. Hi ha autors que han estat persones, pares o parelles abominables, però que mentre convertien la vida dels seus en un infern ells n’imaginaven d’altres de meravelloses i escrivien obres memorables. Fa poc vaig llegir un reportatge sobre el matrimoni de Lev Tolstoi amb Sofia Tolstoi, per exemple. La llista seria inacabable.

De fet, no cal fixar-nos en els personatges notables. En l’àmbit privat podem trobar casos semblants. Vull dir familiars, amics o coneguts que un dia descobrim que tenen uns comportaments que desconeixíem i que no ens agraden o que condemnem i que ens en fan canviar la consideració d’una manera rotunda i definitiva.

Esclar que no hi pot haver una única resposta a la pregunta. I també esclar, em sembla a mi, que la vida privada és indestriable de l’obra. Vull dir que un cop en coneixes la biografia, es fa molt difícil de no tenir-ne en compte els episodis més escabrosos i aquells que en puntuen la personalitat.

Ara: jo tornaré a llegir Anna Karenina cada cert temps.

Posa-te-la, posa-la-hi

Prendre una qualsevol decisió, no és senzill. Però hi ha un parell de criteris que haurien d’actuar com a sedàs, almenys. Primer, si es poden fer complir. I, segon, si passen el test de l’absurditat. Fa l’efecte que més d’una i de dues decisions que s’han pres durant la pandèmia del covid – 19, no superen cap d’aquests dos criteris, no es poden fer complir de cap manera i són completament absurdes.

Un exemple és això d’obrir les discoteques, però sense poder-hi ballar. Ja entenc que els propietaris de les discoteques necessiten obrir al més aviat possible, i que la majoria ho acabarà fent encara que sigui amb totes les limitacions que els imposen, i ben fet que faran, però quin sentit té fer-ho en aquestes condicions? Tant se val, perquè aquesta és una qüestió sense massa transcendència.

Una altra que sí que té importància, és la que es refereix a les piscines i les platges. A un aspecte de les piscines i les platges, concretament. El que fa referència als socorristes. Des que es va canviar la normativa fa uns tres anys, els socorristes han de tenir un títol professional que requereix dos anys de formació. El dèficit de socorristes a Catalunya és d’uns quants milers. Potser és que ens sobren piscines, que també podria ser, però ara ja les tenim. La qüestió és que, si en un any normal ja es fa difícil contractar el socorrista sense el qual no es pot obrir, o no s’hauria d’obrir, de manera que les empreses que s’hi dediquen recorren a professionals d’altres latituds, enguany, que es va tard i que en caldran més, trobar-ne esdevindrà impossible en molts casos. Doncs, la resposta del govern és que ningú hi pateixi perquè no es faran inspeccions fins al setembre. A no ser que algú s’hi ofegui, esclar, encara que això no ho diuen.

Ara: la decisió que s’endú el premi gros és la del govern britànic, que deu anar avalat per un estudi de la universitat de Harvard i que aquests darrers dies ha fet forrolla. Diu que només es poden tenir relacions sexuals amb la parella, i només si hi convius en el mateix domicili. Però que, tot i així, ens hem de posar mascareta i evitar l’intercanvi de fluids. O sigui que posa-te-la, posa-la-hi. El que no em queda clar és com s’ho faran per fer-ho complir.

El gessamí

 

El vam plantar fa vint anys ja! Abans, havia provat d’arrelar-hi un parell o tres d’altres arbusts. No ho recordo prou bé. Sé que hi vaig plantar una buguenvíl·lia, almenys. Em van dir que no ho fes, perquè amb el clima d’aquest país, no s’hi avindria.

Jo crec que ho vaig provar dues vegades i que la segona va sobreviure al primer hivern. Em vaig creure que se’n sortiria. També havien dit que jo no hi passaria l’hivern i mireu, encara hi soc. Ara a ningú se li acut dir que no hi passaré l’hivern.

Però, va fer una nevada i després va venir una glaçada i la buguenvíl·lia no la va passar. Se’m va morir. Em va saber greu. No pas per haver de donar la raó al jardiner que me l’havia desaconsellat. Em va doldre la mort. Com si jo l’hagués condemnada a una mort anunciada.

En aquell pany de paret no hi havia cap planta. Ni tan sols hi havia un forat per fer-n’hi créixer cap, ni tan sols un roser com els que floreixen vora les portes de moltes de les cases dels pobles de per aquí. Com un senyal d’identitat. Ningú l’havia prevista. I a mi em semblava que hi calia. Era una paret nua que a mi em semblava que s’havia d’omplir de color i de fragància.

Vaig trencar el ciment i vaig fer un forat, en forma de semicercle.

Em van dir que em deixés d’experiments i que fes el que feia tothom i que hi plantés un roser. Però, jo volia un arbust que em recordés el mar. Com les buguenvíl·lies de Cadaqués.

I llavors, vam plantar el gessamí. També ens ho van desaconsellar. També ens van dir que aquest no és país per a gessamins. Però, ens hi vam entestar. El vam plantar i el vam cuidar i protegir, sempre temorosos de l’hivern i les glaçades de la primavera. Com tempestes reflectides en una finestra. Tronades que proclamen una tempesta devastadora, però que al final passen de llarg.

Ha crescut amb nosaltres. Amunt, fins a dalt de tot. I s’ha estès seguint la llum. Ha topat amb l’heura primigènia, perquè la vida és plena d’heures que s’arrapen com pecats i que s’infiltren com vicis inesperats. Potser no li caldrà, volem pensar que no, però si li fes falta, l’ajudaríem com ens ajudaríem a nosaltres a vèncer l’heura.

Floreix cap a finals de maig i començaments de juny. Un esclat de blanc tossut, rotund i eufòric, com escuma de mar. I expel·leix una olor dolça que s’escampa poderosa per tot el poble. Proclama vida i força i l’orgull de sobreviure en un país que, diuen, no és per a gessamins.