
Llevats ben d’hora, a quarts de cinc. Sortim de casa a les sis, gairebé en punt. El GPS del cotxe ens indica que arribarem al càmping de Nago – Torbole, a uns 15 km de Rovereto, les 17:47. Són 1.216 km i gairebé dotze hores de viatge. Però, no ens ho creiem. Si arribem a quarts de vuit, ja serà un èxit. Hi hem de sumar el temps de les aturades per fer gasolina, menjar i tota la pesca, i els entrebancs circulatoris que de ben segur trobarem a la zona del nord d’Itàlia.
Tots va com ens imaginàvem. Sobre l’horari previst fins passar Niça, que ja ha costat lo seu. Obres, camions, trànsit desproporcionat… el Waze se’n cansa també i ens treu de l’autopista. No sé si hi guanyem res, però almenys no ens estem aturats i passem per pobles de la costa com Celle Ligure o Varazze en què ja ens hi hauríem quedat, si no fos el que és. Fins que no passem la zona de Milà, el trànsit i l’estat de l’autopista, no recupera la normalitat mínima exigible pel preu que et fan pagar a cada peatge.
El GPS ja marca l’hora de l’arribada a les 20.00 del vespre. Encara bo, pensem, vist el caos circulatori pel que hem transitat. A deu quilometres del càmping, un altre embús per unes obres. Fet i fet, a les nou tocadíssimes som a lloc. Almenys, la pizzeria —regentada per una família índia— serveixen sopars fins a quarts de dotze.
Recordo la frase de l’Emma Roca que ens va dir la Núria Picas a la presentació del projecte North Cape Guanyem l’ictus, el 28 d’octubre a la Fundació Althaia. Es referia a la ultratrail del Montblanc, però entenc que la reflexió val per a totes les proves de llarga distància. Que l’has de dur al cor, que no l’has de reduir a números, distàncies i temps, perquè si te la prens així, és probable que no l’acabis.
No sé si porto la North Cape al cor. No l’he feta mai, però la tinc al cap des que en vaig saber l’existència. Esclar que penso en distàncies i hores de pedalada, però no com objectiu, sinó com a guia per tenir una estratègia per intentar seguir, com una rutina diària. Tanmateix, sóc conscient que per fer 3.800 km calen molts dies i que pot succeir qualsevol imprevist. Que en les quatre edicions precedents, menys de la meitat dels que surten l’arriben a completar. I que, per tant, cal estar obert a fer els canvis d’estratègia que calguin perquè l’únic objectiu vàlid és arribar al Cap Nord. Més encara, que el meu repte acabarà un dia de començaments d’agost, però que el repte de l’ictus seguirà vigent i que per això seguirem pedalant, passi el que passi.