Escolto el cara a cara entre l’excomissari José Manuel Villarejo i l’expresident Artur Mas i l’entrevista que li fa Jordi Basté al Món a RAC 1. Quan encara no l’han acabada de comentar, ja anuncia que demà n’hi ha un altre amb l’exvicepresident del govern espanyol Pablo Iglesias. L’èxit comunicatiu del cara a cara és indubtable, els programes successius i els diaris n’aniran plens les pròximes hores, però tinc dubtes que sigui un encert periodístic. Vull dir si entenem el periodisme com a la recerca de la veritat. Villarejo n’ha dit de tan grosses, que abans d’acabar la tertúlia posterior, Basté ja ha dit que el FC Barcelona li exigia una rectificació o s’hi querellaria, que Sandro Rosell aniria demà al programa, que Josep Pujol també havia trucat per desmentir dues o tres afirmacions que havia fet… De fet, el mateix Basté havia justificat el format de cara a cara amb dues persones víctimes de Villarejo perquè “no sabia per on la hi podria colar”. Tot això és el que em genera dubtes, no saber què és veritat i què és mentida del que ens diu Villarejo, cosa que se suposa que hem de fer els periodistes.
No eren ben bé el mateix, però aquests dies hi ha hagut un parell de polèmiques que s’hi assemblen, si més no. Una, l’entrevista que el Ricard Ustrell li va fer a la Rosa Peral al Matí de Catalunya Ràdio, i l’entrevista – documental de Jordi Évole amb Josu Ternera.
Jo crec que es pot entrevistar tothom i que s’ha d’entrevistar tothom. I que l’objectiu sempre ha de ser el mateix: esbrinar la veritat, acostar-s’hi tant com sigui possible.
Segueixo llegint el Dietari del confinament de Carme Junyent. Per cert, que en algunes entrades no ens deixa gairebé, als periodistes. D’un, diu que parlava més que ella, cosa que li feia dubtar quina entrevista en sortiria. D’un altre, que no havia entès res de res. També n’hi ha algun de qui en parla bé, tot sigui dit.
Amb sal i pebre 