Escolto l’entrevista de Ricard Ustrell amb Sandro Rosell al Matí de Catalunya Ràdio. Mentrestant, en Jordi Basté també ha anunciat que en Rosell seria al Món a RAC1, encabat el cara a cara d’avui, entre José Manuel Villarejo i Pablo Iglesias.
Dues reflexions de tipus periodístic: per part de l’Ustrell, l’entrevista amb Sandro Rosell li ha permès d’entrar en el sarau muntat per Villarejo a RAC1, sense haver d’anar a remolc del programa que li és competència directa. Una solució molt hàbil. A més, ha tingut Rosell durant una hora i mitja llarga i abans que en Basté. Ara, i segon, es fa estrany això d’anar a respondre a una altra ràdio una qüestió que s’ha suscitat a l’altra.
Encabat amb l’Ustrell, Rosell ha creuat la Diagonal i ha anat a parlar amb en Basté a partir de les 11 tocadíssimes. Bàsicament, ha repetit els mateixos arguments, molts amb les mateixes paraules i els mateixos exemples. Res a dir, tot molt normal.
La pregunta que em torno a fer avui, com ahir, és si des del periodisme hem de donar veu a algú que menteix sistemàticament i no hauríem de manera prèvia a l’emissió comprovar la veracitat del que ens diu.
Ara, com a fenomen mediàtic i com a espectacle, està sent apassionant. Perquè, demà i els propers dies, tindrem noves entregues. Tothom qui hi surt esmentat, demana el dret a rèplica, lògicament.
Llegeixo al Marca que en aquesta darrera jornada s’han produït 17 substitucions per lesió, que n’hi ha hagut almenys una en cada partit i que hi ha hagut 12 equips afectats. Són dades insòlites, però que no sorprenen. De fet, en les 7 jornades precedents, hi havia hagut 134 lesions, 90 de les quals musculars. Només començar la temporada, ja hi va haver diversos entrenadors i jugadors que van advertir que amb l’actual ritme de competició les lesions serien constants. Que les jornades de lliga i de lliga de campions quedin alterades pels partits de seleccions, amb el que això comporta de viatges i canvis de sistemes d’entrenament, ho agreuja, és clar. L’única solució és que els jugadors es plantin d’una vegada per totes. Al capdavall, tot plegat s’aguanta damunt d’ells.