Contes

El jugador d’escacs

«No sólo se divierte con el ajedrez,

sino que parece celebrar un rito sagrado.»

(Vladimir Nabokov, La defensa)

 

L’home s’estava assegut en una taula del fons del bar. L’entrada era al carrer de la Plaça. Era la taula que hi havia al fons de tot a l’esquerra. Els clients habituals del bar i els socis de l’ateneu no hi acostumaven a seure. Potser perquè quedava arraconada entre la finestra que donava al carrer de Sant Jaume i el congelador dels gelats i la màquina del tabac. Era la taula més allunyada de la barra.

Hi havia un quadre penjat a la paret del darrere. Era una pintura a l’oli d’una parella de jugadors de ping-pong. El pintor no havia reeixit la composició. El palista de més a prop hi executava un cop amb un gest inversemblant. No obstant, la llum era certa i dotava l’escena de la tensió nerviosa que requeria perquè fos creïble. Aquest quadre havia estat penjat a la paret del davant de la porta de l’entrada. Llavors, el ping-pong era la secció més destacada del Foment ragassenc. La secció havia anat a menys i el quadre havia perdut el seu lloc preferent. En el seu lloc hi havia ara l’estendard de l’ateneu.

L’home s’havia assegut a la cadira del costat de la finestra, de cara a la gent, malgrat no fer-ne cas. Havia estat absort durant totes les hores que hi va passar, sense mirar ningú ni fer cas de l’enrenou que hi havia a la sala. Havia deixat la gavardina grisa damunt de la cadira del costat, plegada amb cura al respatller, i el barret de feltre negre sobre el seient. Duia un vestit fosc de ratlla diplomàtica i una camisa blanca cordada amb botons de puny. Eren uns botons de puny rectangulars d’or blanc, amb un brillant en cadascuna de les cantonades. S’havia afluixat el nus de la corbata blau fosc amb una ratlla fina de color crema i s’havia descordat el botó del coll de la camisa.

La presència elegant i formal d’aquell home contrastava amb la decadència del local. El noranta per cent dels clients del bar eren socis del Foment. Hi acudien en plegar de la feina.

Hi havia entrat a les vuit del vespre. Aquella era l’hora punta del bar. Quedaven cinc taules lliures. Hi havia diverses colles formades. Xerraven animades i cridaneres, o bé jugaven al dòmino i a la botifarra.

S’havia estat uns instants al llindar de la porta, sense acabar de traspassar-la. Havia mirat dins, com si hi busqués algú o com si reflexionés sobre el moviment següent. Tot d’una s’havia endinsat decidit i enèrgic entre les taules i la gent. Amb posat convençut, havia creuat tot el bar i havia anat a seure a la taula del fons a l’esquerra.

En les dues hores que havien transcorregut, tan sols s’havia aixecat un cop, havia anat a la barra, havia demanat on eren els lavabos, hi havia anat i n’havia tornat.

El bar s’havia anat buidant. Els darrers clients, una parella jove, se n’havia anat just feia cinc minuts fent un crit de comiat.

El bàrman va sortir de la cuina. Va agafar una safata rodona i va anar a recollir les taules. Va haver de fer un parell de viatges. Va endreçar les ampolles buides a les caixes corresponents i va posar els gots i les gerres de cervesa, les tasses i els plats de cafè i les culleretes al rentaplats de sota la pica, i el va engegar.

— Que vol tancar?

— No, no hi pateixi. En tinc per una bona estona, encara.

S’havien parlat sense veure’s. El bàrman era darrere la barra quan l’home li ho havia preguntat. Aquella taula quedava amagada de la zona de la barra per dues columnes. Va humitejar un drap, va sortir i es va posar a netejar les taules de marbre. Encabat, hi posava les cadires al damunt. Va obrir la porta del carrer i la va falcar. Va obrir les finestres que donaven al carrer de la Plaça i les dues portes del passadís que duien al lavabo i també les va falcar. La nit era fosca i calmada. No feia gens de vent, però de seguida va ser apreciable un corrent d’aire que va confondre les olors d’alcohol i fregit que des de primera hora del matí s’havien arrapat a les parets i a les taules.

El bàrman era un home en edat d’haver-se hagut de jubilar feia una bona colla d’anys. No feia més de metre setanta però semblava més baix perquè caminava encongit cap a la dreta, com si aquella cama li fos més curta. Era calb i tenia la cara clivellada per les marques de la verola que havia passat als tretze anys. Tenia un nas com de boxejador, aixafat i mig desviat cap a l’esquerra. Era moreno de pell, com si se l’hagués tacada de betum, i anava mal afaitat i tenia les celles espesses i esgarriades. Duia una camisa groga pastel plena de taques i uns pantalons d’un verd indefinit, amb la bragueta mal cordada. Tot plegat li donava un aspecte de deixat i brut.

— No tindrà pas fred, oi?

— No, no què va. Si em penso que m’he abrigat massa, avui. Ja m’anirà bé una mica de fresqueta.

— És que en aquesta època no saps mai què posar-te.

— Ja ho pot ben dir.

— No sé per què n’hi diuen primavera, si de vera no en té res.

L’home va somriure, com si recordés una gràcia escoltada mil-i-una vegades.

El bàrman va sortir de darrere de la barra amb un cubell escorredor i un mànec de fregar. Va anar als lavabos i es va posar a fregar. Havent acabat, va tornar al bar i es va mirar l’home per primera vegada amb atenció mentre començava a passar la fregadora per l’entrada. Li havia servit un whisky tot just arribar i un segon al cap d’una mitja hora, però no hi havia parat esment. Estava sol i anava per feina. I li havia indicat d’esma on eren els lavabos. Ja no l’havia tornat a mirar. La clientela del bar era fixa. Algun passavolant hi entrava de tard en tard, s’asseia sol en una taula, feia un beure, agafava el diari… o bé s’estava dret a la barra… i ja no el tornaven a veure mai més. L’havia pres per algun d’aquests clients ocasionals. Però ara, havent-lo mirat amb deteniment mentre fregava i s’hi anava acostant, li va semblar veure una fesomia coneguda.

— Perdoni, però…, ets en Lluc, oi? —va preguntar mentre escorria el mànec de fregar una taula enllà.

—Sí, sí que el soc —va contestar tot somrient amb la boca mig oberta—. Com anem, Ramon?

Li havia costat reconeixe’l. Va deixar el cubell escorredor amb el mànec de fregar dins l’aigua i va acostar-se a la taula i li va encaixar la mà. El va trobar desmillorat. I no només pels anys que havien transcorregut des de la darrere vegada que l’havia vist.

— Veig que encara fas la broma de la prima vera, eh!

— Sí, sí, però només als nous clients. Els de sempre ja no me l’aguanten. Però, collons, quant de temps feia que no et deixaves veure per aquí, noi!, la veritat és que ni t’havia reconegut.

— Sí, molt anys! Ja ho he vist, que no em coneixies, ni quan t’he preguntat on eren els lavabos. Però… no t’he volgut dir res. Mira, feia trenta anys que no treia el cap per aquí.

S’havia aturat en els ulls. Els trobava apagats i distants. En Lluc havia estat un paio llest i ràpid com una centella amb tota la vitalitat supurant-li pels ulls. Ara era com si aquella espurna s’hagués esgotat. Només hi veia cendres, sense gens de brasa. Va enretirar una cadira i es va asseure al seu davant.

— Encara porteu el bar, veig.

— Sí. Aquest estiu deurà fer trenta-cinc anys, que el vam agafar. I que duri!

— I l’Eugènia, encara ve?

— Oitant! Ella fa el torn de matí. Ve a un quart de sis, comença a fer els esmorzars i obre una mica abans de les sis. Jo arribo a mig matí. Ens posem a fer els dinars i, havent dinat, cap a quarts de cinc, ella se’n va i jo em quedo amb en Rubèn.

— Ostres!, en Rubèn. És veritat!

— Sí, encara el tenim. Ja ho veus: això no ha canviat gaire. Ens hem fet vells i prou.

— Que ja és molt.

— Sí, però, noi… els anys pesen!

— Pesen més els records, encara.

— No sé pas què dir-te, quan tinguis els meus anys ja m’ho diràs, si és que encara hi soc, —li va contestar. La referència als records no li havia passat desapercebuda, què hi treu cap?, de quins records deu parlar?, però no li’n va fer cap esment—. Aviat en faré setanta, jo. I l’Eugènia, seixanta-set!

— Deunidó. I com és que no us heu jubilat?

— I què en farem de la jubilació?, quedar-nos a casa i venir a fer la partida?

— És el que fa tothom de per aquí, no?

— Sí, però jo no m’hi veig, la veritat. Què vols que et digui. Potser per això mateix, perquè porto massa anys veient de què va la cosa. Aquest cicle vital el tinc massa vist. Mentre puguem, preferim ser al cantó de dins de la barra.

— Doncs, vist així, feu ben fet, no us diré pas el contrari.

No era en Lluc que recordava en Ramon. Com més el mirava, més se’n convencia. O els anys l’han esclafat, o n’hi ha passat alguna de grossa, va pensar.

— Abans no en fèieu de dinars, oi?

— No, ni d’esmorzars tampoc. Només teníem pastes.

— I tant!, recordo els crusants, eren boníssims.

— Els dúiem de la Palmera. Te’n recordes?

— Sí, molt, en tinc el record ben viu. No n’he tornat a menjar mai cap com aquells.

— Ja no en fan. Van tancar. L’Onofre es va jubilar i cap dels fills va voler continuar el negoci.

— És llei de vida.

— Què vols que et digui. Potser sí que ha d’anar així. És així com va, almenys, però es fa estrany i no m’agrada. Em penso que d’aquella època, a penes si deuen quedar mitja dotzena de botigues. La farmàcia d’aquí al davant, tot i que amb nous amos, cal Quim, ca l’Escloper, cal Graells, el Quiosc i para de comptar. La resta, tot tancat i barrat, sinó derruït.

— Quedeu vosaltres.

— Sí, en som el darrer vestigi. Menys nosaltres, tot el barri ha canviat com un mitjó. Tothom ha anat avall.

— La fàbrica també deu haver plegat.

— Sí! Va ser una patacada. Mig poble al carrer, d’un dia per l’altre.

— Era davant de casa. Sempre m’adormia amb el soroll dels telers. I cal Gubern, també ha plegat?

— També.

— Però, el poble no m’ha semblat pas mort. No m’hi he passejat, però mentre buscava aparcament hi he vist força activitat.

— No, no, de mort no n’està. Hi ha una oficina de la caixa, un parell de tallers mecànics, una botiga de queviures, una d’informàtica i una de bicicletes.

— La d’en Jaume?

— La d’en Jaume, sí. I de la Mònica. Però, res a veure amb aquell talleret que deuries haver conegut tu. Ara ocupen la nau de la fàbrica, precisament, i fan excursions pels pixapins. I hi tenen un restaurant i tot. Tenen un bon negoci muntat, sí.

— Doncs, això és bo. Vol dir que heu progressat.

— Això diuen, però el poble ja no és el que era. No només el casc antic. Tot el poble ha canviat molt. Massa ha canviat. Això abans era un poble i ara… ja no sé què és. Pisos, cases unifamiliars… Ha canviat tot massa. Hem perdut personalitat. No m’agrada, noi! Però, és el que hi ha, ves què hi vols fer. I la gent també és diferent. Abans, tothom coneixia tothom i s’aturava a parlar, i a l’estiu, als vespres, a l’hora de la fresca trèiem la cadira i se’ns feia fosc xerrant amb els veïns… —va negar amb el cap i va moure les mans com si volgués apartar del seu davant una visió que li feia mal. Va tancar els ulls.— Res, que no m’agrada, Lluc. Però què hi farem.

— Mala cara quan ens morirem.

— Aquesta també la dic, sí. Però només als forasters, també.

En Lluc es va acabar d’un glop el dit de whisky que li quedava al got.

— No l’he vist en Rubèn. M’ha semblat que estaves sol.

— És que plega a les set. S’hi posa a les dotze. La feina grossa la tenim al migdia.

Es va aixecar i va anar cap a la barra. Va agafar una ampolla de whisky i un got.

— Hi vols gel? —va preguntar des de la barra.

— No, no gràcies.

— Jo també me’l prenc sol. Però, me’l rebaixo amb aigua freda —va dir tot fent el somriure entremaliat del qui es pensa que s’ha empescat un acudit enginyós que ningú entén.

Va tornar a la taula. Va omplir els dos gots, en el seu hi va abocar un raig d’aigua, i va proposar de brindar pels vells temps i pel poble que havia estat i que ja no seria mai més. Van xocar els gots i van beure un glop.

— De veritat que no has de tancar?

— No, ja t’he dit que en tinc per una bona estona.

— Hi ha gent a baix?

— Sí, però si fos per això, jo no acabaria mai. Quan no són els del teatre són els de les danses, i si no els del ping-pong. El bar el tanco a les deu, endreço, netejo, frego i, normalment, a quarts d’onze, les onze ja soc fora. Ells entren i surten per darrere. El que passa és que avui espero la neta.

— Ostres! La filla de la Sílvia?

— Sí, de la Sílvia, sí. Veig que mantens la memòria en plena forma.

— Només en teniu una?

— Sí noi. Saps allò que diuen que de filla única, família nombrosa, doncs… res de res: en el nostre cas, filla única, neta única.

— Quants anys té?

— Vint-i-un. Quants en tens, tu, cinquanta-quatre?

— Gairebé: cinquanta-tres. Des dels vint-i-tres anys que no venia per aquí. Llavors la Sílvia en devia tenir què, vint?

— Sí, perquè ara en té cinquanta. En té tres menys que tu. Els números no fallen.

S’havia fixat en l’anell de matrimoni.

— I tu, en tens de fills?

— Sí, dos, però com que ja són grans i van a la seva és com si no els tingués. La gran és casada i viu a Barcelona i el petit, tot i que viu a casa, no li veig mai el pèl.

Va fer una pausa. En Ramon comptava que li’n donaria més detalls, però en Lluc va capgirar el focus de la conversa.

— I què, us fa teatre la neta?

— L’Eugènia, es diu Eugènia com la meva dona. No. És la directora. Fa el debut com a directora. Amb el Cafè de la Marina, ja saps que aquí som de tall clàssic.

— Sí, ja tens raó. Deveu ser el teatre que més vegades l’ha representada, m’hi jugaria la setmanada.

— I no la perdries, segur que no.

— I així què, vol ser directora?

En Ramon es va moure i es va quedar assegut de costat, amb l’esquena repenjada a la finestra.

— S’hi vol dedicar, sí. Està estudiant a l’Institut del Teatre, a Barcelona, i aquí és un bon lloc per fer pràctiques.

— I tant que ho és!, sempre hi ha hagut bons actors. I millor públic!

— Sí, diguem que sí. Mira, jo no ho sé gaire bé bé, però és com una mena de treball de carrera. Es veu que el dia de l’estrena li vindrà un professor per examinar-la.

— Ah!, doncs ja cal que els actors s’hi mirin i que el públic aplaudeixi fins a trencar-se les mans.

— Això ho tenim garantit —va dir fent un somriure d’orella a orella i fent l’ullet. Es notava que n’estava orgullós.— I tu què, encara jugues?

— No. Ho vaig deixar quan me’n vaig anar. Des de llavors, no he fet ni una partida més.

Va fer una pausa i, en veure la cara d’incredulitat que hi posava en Ramon, va afegir:

— Sí, sí, cap ni una!

— No m’ho crec!

— Doncs, ja t’ho pots ben creure. Fa uns anys, uns amics que van saber que hi havia jugat, em van regalar un programa per a l’ordinador, però ni l’he instal·lat. Encara és a la capsa. Ni li he tret el precinte.

— No m’ho puc creure —va tornar a dir. Se’l va quedar mirant, incrèdul. Es creia que era una broma. En Lluc li va aguantar la mirada. Llavors, se’n va convèncer.— I com és això?

— Mira… cap ganes de tornar-hi. Vaig llançar tots els taulers i totes les peces que tenia per casa. No en vull saber res més.

En Lluc havia estat el millor jugador d’escacs del Foment. Els qui en sabien, deien que anava per a mestre internacional. En els tornejos de partides ràpides era pràcticament imbatible. Era un jugador intuïtiu. Desplegava un joc agressiu i imprevisible. Quan jugava una partida, tenia el costum d’abocar-se damunt del tauler quan era a ell a qui li tocava moure peça. Era alt i cepat. Tenia els cabells negres i arrissats. Els duia tallats al dos, com si pretengués amagar-los. Tenia els ulls foscos i una mirada penetrant que els rivals defugien incòmodes. La seva presència física imposava encara més que els seus moviments desconcertants i les seves combinacions tan recargolades i imprevisibles com els seus cabells.

Ningú havia entès perquè ho va deixar d’un dia per l’altre. Va acabar la temporada i, a la següent, ja no es va presentar. No es va acomiadar de ningú. Només van saber que se n’havia anat a l’estranger. I n’hi van perdre la pista.

— Van dir que havies marxat.

— Sí, és veritat. Me’n vaig anar.

Va esperar que hi afegís alguna explicació, però aquesta vegada tampoc no n’hi va donar cap. Va restar callat. I en Ramon no hi va insistir. De fet, havia arribat a saber que havia anat a viure a Bèlgica, per feina. Era programador informàtic. Al cap d’uns anys van llegir al Regió 7 que l’havia contractat una empresa nord-americana i que havia anat a viure als Estats Units. Però ningú del Foment l’havia tornat a veure. O ningú n’havia parlat mai, almenys.

— M’ha costat reconeixe’t amb aquests cabells llargs i el bigoti…

— …i tan grisos, oi?

— Sí, però almenys a tu no t’han caigut, —va dir passant-se la mà per la closca.

Es van percebre passes a l’altra banda del passadís i es va sentir la porta del lavabo grinyolar i petar en tancar-se. Tants anys com havien transcorregut, i aquella porta seguia fent el mateix grinyol quan s’obria i continuava petant amb la mateixa força quan es tancava.

En Ramon es va aixecar i va anar a tancar les dues portes del passadís que havia falcat perquè el bar es ventilés.

— Saps que van plegar?

— Ho vaig saber fa poc. Per casualitat.

— No vas seguir el que feien, no vas tenir interès per saber com els anava, almenys els primers temps, just quan vas marxar?

— No. No t’enganyaré pas. Cap mena d’interès.

— I dels escacs, no n’has seguit les notícies pels diaris en tots aquests anys, els campionats del món i tot això?

— Tampoc. Res de res.

— No m’ho puc creure!, —va exclamar i es va quedar amb la boca mig oberta. Es va tirar enrere a la cadira sense deixar de mirar-se’l. Físicament, estava canviat. Duia els cabells llargs i s’havia deixat bigoti i estava més prim, havia perdut aquella presència física aclaparadora però anava ben vestit i tenia una imatge endreçada i elegant. Era un quart i mig d’onze i encara desprenia una olor de colònia bona. Ara que la sala s’havia ventilat i la barreja d’alcohol i fregits s’havia esmorteït, la podia distingir. A en Ramon li amoïnaven els ulls d’en Lluc. No podia deixar de mirar-los-hi.

— Però si els escacs eren la teva vida, collons!

— Tu ho has dit bé: ho eren, sí, però… ho van deixar de ser. Ja no ho són.

— Però… si recordo haver-te sentit dir que no deixaries mai de jugar, que et veies morint-te damunt d’un tauler! Com pot ser que els hagis abandonat?

— Quantes coses diem de joves que després no fem de grans…

— Estaves al cas de tot, qui havia guanyat qui, en quin campionat… quan no se’t veia jugar amb algú, jugaves sol…

— Reproduïa partides.

— El que fos. O llegies revistes d’escacs, llibres d’escacs…

— Els escacs eren el meu món, sí, eren tot el meu món, el meu únic món. Però… , mira, va deixar de ser-ho.

— Però, així, d’un dia per l’altre? I de cop, com qui deixa de fumar?

— Sí, sí, no se m’havia acudit, però podem dir que va anar exactament així —va dir fent una mitja rialla. La comparació amb el tabac l’havia sorprès i li havia fet gràcia. Ell no havia fumat mai.

Es va acabar el whisky que li quedava al got. En Ramon també es va acabar el seu i va tornar a posar-ne tres dits a cadascun. En el seu hi va afegir un raig d’aigua.

— Escolta, jo vaig a sopar. Has sopat, tu?

— No, però estic bé, no tinc pas gana. Tu fes el que hagis de fer. Si no et molesto, encara em quedaré una estona més.

Es va aixecar i va anar cap a la cuina.

— Tinc trinxat de col i patata, i bistec —va dir.

En Lluc no hi va fer cap comentari. Va sentir soroll de plats i coberts i com s’engegava el que es va imaginar que era un microones.

En Ramon va sortir amb dos plats i dos gots i uns estalvis de paper i coberts per a tots dos i els va distribuir damunt de la taula. I se’n va tornar cap a la cuina. Es va sentir la campana del microones. Al cap d’un moment, va sortir-ne amb una safata amb prou trinxat per a tots dos i una cistella de plàstic verd amb unes quantes llesques de pa.

— El vols amb tomàquet, el pa?

— No, no, ja m’està bé així.

Se’n va entornar a la cuina i en va sortir amb un plat amb dos bistecs. En va posar un al plat del Lluc i l’altre al seu.

— Posa’t trinxat per acompanyar-lo —li va dir i va anar a la cuina a deixar el plat amb què havia dut els bistecs. Llavors, va anar a la nevera.

— Jo beuré vi amb gasosa. T’està bé? —va preguntar.

— Sí, perfecte —va contestar.

Va deixar l’ampolla de vi i la de gasosa damunt la taula i dues copes i va seure. Es va posar més de mitja copa de vi i la va acabar d’omplir de gasosa.

— Tu mateix, fes-te la mida que vulguis —va dir.

En Lluc es va posar mitja copa de vi i mitja de gasosa, però sense arribar a omplir-la fins dalt.

— Que vagi de gust —va dir en Ramon.

— Bon profit —va contestar en Lluc.

Es van posar a sopar en silenci, cadascun concentrat en el seu plat. De tant en tant, es miraven l’un a l’altre o bé miraven fora al carrer, atrets pel pas d’un cotxe. També va passar una moto de baixa cilindrada que feia el soroll d’un cotxe de ral·li. Potser perquè era tard i era dimarts, en tota aquella estona no va passar ni una ànima pel carrer.

— Deies que no volies sopar, però veig que tenies gana, eh!, —va dir en Ramon quan ell ja havia acabat, pràcticament. En Lluc no li va contestar. Tenia la boca plena. Però va fer un gest amb el cap d’assentiment. Es va acabar la copa de vi amb gasosa i es va repenjar a la cadira.

— El que ha passat és que cuines de collons —va dir després d’empassar-se un tall de carn barrejat amb una forquillada de trinxat.

— Això tampoc no m’ho crec —va dir i va riure—. Però, gràcies.

Es va incorporar i va posar els coberts damunt del plat. Es va eixugar la boca amb un tovalló de paper que va agafar d’un dispensador amb propaganda de la Coca-Cola com el que hi havia a totes les altres taules.

— Ens hem hagut d’espavilar. Amb el bar i prou, no fèiem. Ara, aquest trinxat l’ha fet l’Eugènia, eh!

— Doncs, ja la pots felicitar de part meva.

— Demà ho faré sens falta. T’estarà agraïda. I li agradarà saber que has vingut. L’has de venir a veure un dia, eh!

— Ho faré, ho faré, segur que sí.

A en Lluc li quedaven un parell de talls de bistec.

— Vols més trinxat?

— No, ja te’l pots acabar tu. Menjo poc i malament —va dir, mentre en Lluc es servia el trinxat que havia quedat.

En Ramon va esperar que en Lluc acabés de sopar.

— És que jo menjo molt a poc a poc.

— No, no, soc jo que menjo de pressa. Massa de pressa. No veus que amb la feina del bar, amb tots els anys que fa que hi som, ens hem acostumat a menjar amb una esgarrapada.

Quan en Lluc va acabar, en Ramon va agafar els plats i els va posar damunt la safata en què havia dut el trinxat, i va posar-hi els coberts i les copes de vi també. En Lluc va fer el gest d’aixecar-se i ajudar-lo, però en Ramon li va dir que seguís assegut, que aquella era la seva feina. El rentaplats encara no havia acabat el programa. Ho va deixar tot dins de l’aigüera, la va tapar i la va omplir d’aigua i hi va posar un raig de sabó. Tot seguit va anar a la cafetera.

— Voldràs cafè?

— Sí, gràcies. Ben curt.

— D’acord.

Va portar els dos cafès a la taula.

— Disculpa, no t’he dit que jo el prenc sense sucre, —va dir en Lluc. Va agafar el sobret i l’hi va tornar.

En Ramon va mirar sorprès com en Lluc es posava a remenar el cafè malgrat no haver-hi posat sucre.

— Saps que vaig aprendre a jugar als escacs gràcies a tu? –va dir en Ramon.

En Lluc se’l va mirar i va somriure. Com si li hagués explicat un altre acudit sense gràcia.

— Sí, sí, no te n’estranyis. Va ser arran d’aquella partida… —va dir i se’l va quedar mirant. En Lluc no hi va fer cap cara.

— Saps quina partida vull dir, oi?

— Suposo que sí –va dir i es va quedar callat­–. Sí, és clar que ho sé -va concedir i es va arronsar d’espatlles.

Havia après a jugar als escacs als vuit anys, sense que ningú li n’ensenyés. N’havia après mirant com jugaven els altres. Acompanyava el pare al Foment i mentre el pare s’estava al bar o era fent la partida de botifarra, ell se n’anava als escacs. S’hi passava l’estona mirant com jugaven, sense fer cap comentari ni demanar a ningú que li n’ensenyés. S’hi estava fins que el seu pare l’anava a buscar per tornar-se’n cap a casa, al cap d’un parell o tres d’hores. I els caps de setmana i quan hi havia tornejos i campionats, se n’hi podia passar moltes hores més, anant d’un tauler a l’altre.

El pare d’en Lluc no en sabia, de jugar als escacs, ni hi havia mostrat mai cap interès ni tampoc havia donat cap importància al fet que el seu fill n’hi demostrés tant. Per a ell, com si s’hagués estat davant de la finestra mirant com queia la pluja. I a casa no hi tenien cap tauler. Tampoc en Lluc li havia dit mai que en volgués aprendre.

El primer cop que en Lluc va jugar-hi va ser perquè un dels dos jugadors que estava observant aquell divendres al vespre va haver de sortir corrents i va deixar la partida a mig fer. L’altre, a qui li tocava jugar, en comptes de deixar-ho estar i endreçar les peces, va estar rumiant la jugada, la va fer i es va quedar observant la posició que n’havia resultat com si el rival just se n’hagués anat al lavabo i hagués de tornar tot seguit. Quan anava a plegar les peces, resignat a no poder finalitzar una partida que creia guanyada, en Lluc va moure l’alfil.

— Que potser saps jugar? —li va preguntar sorprès i divertit l’Isidre.

— Sí —li va contestar en Lluc, tímidament.

L’Isidre va estudiar el moviment que havia fet aquell marrec i que ell no havia considerat. Va intuir que aquella jugada era bona.

— Doncs va, seu i continua-la tu. Però, ja t’aviso que la posició la tens perduda, eh! A veure quantes jugades ets capaç de resistir abans no et faci mat. Ja te l’anunciaré quan el tingui a punt –va advertir-lo confiat.

En Lluc es va asseure, va continuar la partida i, tres quarts d’hora més tard, l’Isidre li va proposar deixar-ho en taules. Aquell marrec a qui ningú havia ensenyat a jugar, havia salvat una posició aparentment perduda i havia obligat l’Isidre a moure amb precisió i a no cometre cap error.

A partir d’aquell dia, quan el pare es quedava al bar o a fer la partida de botifarra, ell se n’anava a la sala dels escacs però ja no per mirar com jugaven els altres, sinó per jugar ell. I a partir d’un cert dia, ja van ser els altres els qui es van congregar a l’entorn de la taula en què jugava aquell nano amb qui cada vegada resultava més difícil de no perdre-hi.

Amb el pas dels mesos, en els tornejos socials i en les partides d’entrenament contra els millors escaquistes del club va demostrar que havia de ser un jugador fora de sèrie. Però van trigar a incloure’l al primer equip. Coses de la secció. El primer equip era més una qüestió d’experiència i serveis prestats que no pas de talent.

— Va ser el dia del teu debut amb l’equip, oi?

— Sí.

Aquell dia, el Foment ragassenc es jugava l’ascens a la primera divisió. Havien arribat al final de la lliga en una situació inversemblant: amb una victòria, pujaven; en cas d’empat, quedaven tercers; però, en cas de perdre, en funció de quins resultats hi hagués en els altres enfrontaments, podien caure fins a la sisena posició. Havien tingut una baixa d’última hora i li van proposar de jugar. Ja feia setmanes que els més joves i ambiciosos, interessats a pujar de categoria ho havien demanat, però els veterans deien que encara era massa aviat, que una cosa era jugar d’entrenament i entre ells i en tornejos locals, i una altra en una competició, contra jugadors experimentats. En el fons, tot eren excuses per no trencar les jerarquies establertes. En Lluc va acceptar de seguida i li van treure la fitxa federativa a cuitacorrents. El van posar al tauler número ú perquè donaven per fet que aquell punt el tenien perdut igualment, per bé que no li’n van dir res. Només li van dir que amb unes taules n’hi havia prou, que jugués a empatar des del primer moviment i a veure què en sortia.

Jugava amb les negres. Va sortir amb una defensa tan agressiva i valenta com la siciliana, tot i que va anar a buscar les taules des del primer moment de manera descarada, tal com li havien demanat que fes. La partida va anar transcorrent segons el guió previst. Aquella defensa la tenia ben estudiada. Li havia plantejat la variant Pelikán i el rival no l’havia sorprès amb cap moviment que no conegués. Havia jugat ràpid l’obertura i no s’havia entretingut pas gaire més en els primers moviments del mig joc. Anava sobrat de temps. El seu rival no sabia com trencar la defensa que li havia plantejat aquell jove desconegut. Potser va ser perquè s’havia confiat i perquè també el seu equip havia donat aquell punt per guanyat. Havia esperat un error gairebé inevitable en un jugador amb poca experiència en una obertura amb tantes variants i subvariants i tants paranys com s’hi amagaven. Però, s’havia arribat a mitja partida amb una posició igualada i havent emprat ell més temps del compte. Semblava conformat a fer taules com a mal menor.

— Què va passar, exactament?

En Lluc va fer un somriure amarg.

— Però, per què vols que t’ho expliqui si ja ho saps.

El que havia passat és que els resultats de tots els taulers havien anat com havien calculat, més o menys, tret de dos que donaven per guanyats, n’havien perdut un i n’havien empatat un altre. Llavors, ni amb l’empat d’en Lluc no en tenien prou per guanyar. Ell no en sabia res. Cohibit, no havia gosat aixecar-se en cap moment, però va copsar els nervis en les converses a mitja veu que tenien els seus companys. Es va alçar i els va anar a preguntar què succeïa. Li ho van explicar. Ara resultava que només si guanyava la seva partida pujarien a la primera divisió. Tanmateix, li van dir que no s’hi amoïnés, que amb les seves taules empataven, quedaven tercers i això ja era un resultat excel·lent. Mai no havien quedat tan amunt, a la lliga.

— Però, tu vas voler guanyar la partida –va dir en Ramon.

— Ho havia d’intentar, almenys.

— Però, una mica més i la perds.

— No.

— Com que no? Però si els vas acollonir!

— Això ho vaig saber després.

Va tornar a seure. Li tocava moure peça. Es va abocar damunt del tauler com encara no ho havia fet en aquella partida. Només els del seu equip li sabien aquell posat agressiu i el van saber interpretar. En Lluc anava a guanyar una partida que tothom donava per fet que no podia acabar d’altra manera que no fos amb taules. Les partides que quedaven pendents es van acabar i tots els jugadors es van concentrar en el tauler número 1, en què jugaven el millor jugador de l’equip visitant contra el debutant dels locals. El matx anava empatat i no s’hi veia desllorigador. D’aquella partida en depenia el resultat final. Però, tot i la transcendència, ningú no entenia per què no es donaven les mans i ho deixaven en unes taules inevitables. Només els qui coneixien en Lluc mantenien l’expectació.

El rellotge va anar avançant sense que en Lluc mogués peça. Tot el temps d’avantatge que tenia el va perdre. A més, si no es decidia a fer una jugada aviat, entraria en una situació crítica, d’haver de fer de pressa i corrents les jugades següents per no perdre la partida per temps esgotat. Els veterans del seu equip es van posar nerviosos. No entenien què collons estava fent.

• Cony! No li havíeu d’haver dit res! — es va exclamar l’Albert, el capità de l’equip, el jugador més veterà i el president de la secció.
• És que no li hem dit res, ha estat ell que ha vist com anàvem i… –es va defensar en Jesús.
• Doncs, feu-li senyals perquè proposi taules, que no hi ha cap jugada guanyadora per més que s’ho miri –va contestar nerviós i emprenyat.
• Calleu, Ara ja ha fet tard. Va malament de temps, no les hi donarà el Mampel, que és gat vell –va tranquil·litzar en Jordi–.Tingueu-li confiança, va. Alguna n’està rumiant. Sembla mentida que no el conegueu.
• A veure per on li surt –va dir en Jesús.

En Jordi i en Jesús eren els dos jugadors més joves de l’equip i els qui més havien insistit perquè incorporessin en Lluc a l’equip.

De tot aquell renou, en Lluc no en va ser conscient fins que tot havia passat. Estava concentrat, amb la mirada obsessionada damunt del tauler. Tenia dos peons agafats amb la mà dreta i se’ls feia passar entre els dits, una vegada i una altra, amb una cadència regular. Era un gest que feia sempre. L’ajudava a concentrar-se, havia explicat. De tant en tant, mirava el rellotge sense mostrar cap signe de preocupació, com si li’n sobrés. Al contrari, semblava com si esperés veure caure la pestanya vermella per donar la mà al rival, aixecar-se i anar-se’n. Ningú no entenia què feia. I encara ho comprenia menys el seu rival, el qual va passar de la frustració d’haver de resignar-se a unes taules amb què no comptava i que es prenia com una derrota davant d’aquell jove descarat, a la sorpresa de veure com la partida se li girava al seu favor perquè en un gir inesperat, per inexperiència o per un incomprensible desconeixement del reglament, el seu rival li regalava el factor temps i ara el podria forçar a jugar de pressa i a equivocar-se. I, finalment, va passar a no entendre què buscava amb tanta tossuderia si aquella era una posició de taules claríssimes.

— Però, et va costar trobar la combinació guanyadora, oi?

— No, ja la sabia des d’unes quantes jugades abans.

— Ostres! No ho vas explicar mai, això.

— No —va contestar i es va arronsar d’espatlles, com per treure-li importància.

— I per què vas trigar tant de temps a moure?

— Perquè era un moviment arriscat. Li havia de fer treure el cavall de de cinc. Si el treia, les seves jugades eren gairebé obligades. Però, mentre l’hi tingués, si se n’adonava del que jo pretenia, i jo ja sabia que era prou bo com per veure’m a venir, jo quedava en una posició delicada i el més normal és que hagués acabat perdent. Per això no m’hi havia decidit abans. M’havien demanat que fes taules i les taules les tenia garantides. Si no hagués jugat per a l’equip, segur que m’hi hagués llançat, però havent de jugar per l’equip i sent la primera vegada que em deixaven jugar…

— Però no les hi havies demanat.

— No, perquè mentre pogués guanyar…

— Perdona una cosa. Recordes aquella partida? Vull dir, tots els moviments de la partida?

— Sí, és clar.

— Home, esclar, esclar, jo no ho veig tant de clar.

En Lluc no va contestar. Va fer la mateixa cara d’abans, de no donar importància a aquell detall.

— A veure, de quantes partides te’n recordes?

— No ho sé… de moltes, de partides meves i de partides d’altres que vaig estudiar. Però això no té res d’extraordinari. Tots els jugadors d’escacs tenen centenars de partides al cap.

— Espera un moment —va dir en Ramon, es va alçar i va anar cap a la cuina.

En Lluc el va seguir amb la mirada i després va tombar el cap vers al carrer. Mirava les cases. Recordava els inquilins de llavors. La botiga de queviures estava tancada. No hi havia anat a comprar mai, però era amic del fill. Havien jugat plegats a les golfes. Hi tenia un Scalextric muntat permanentment. Hi havien passat alguna tarda havent dinat de les vacances d’estiu. Dues portes més enllà hi havia un taller mecànic que abans no hi era.

En Ramon va tornar. Duia un tauler d’escacs i una caixa amb les peces. Va apartar les tasses de cafè i els gots de whisky i el va posar damunt de la taula, com si pretengués que fessin una partida ells dos. En Lluc se’l va mirar estranyat. Però no va dir res i el va deixar fer.

— Vaig aprendre a jugar als escacs per aquella partida —va tornar a dir mentre anava posant les peces—. Bé, jugar el que es diu jugar, no, però vaig aprendre el moviment de les peces i com es combinen i això. Vull dir que vaig voler saber per què era tan impressionant el que havies fet perquè tothom al club n’anés ple. No s’ho podien acabar. Així, la podries tornar a jugar tota sencera? —li va demanar un cop va tenir totes les peces al seu escac.

— Sí, és clar que podria. Però no ho faré. No cal que hi insisteixis.

En Ramon es va quedar parat. En Lluc no havia estat brusc. No ho havia dit amb un to enfadat, però havia estat sec i contundent com un escac de mat inexcusable. No va gosar preguntar-li per què no la hi volia reproduir.

— És que ja t’he dit abans que els escacs es van acabar per mi i que no en vull saber res més –va explicar en Lluc.

En Ramon s’hi va resignar i va apartar el tauler del davant d’ells dos, però no va endreçar les peces a la caixa. El va deixar al costat i aquells escacs van quedar-se expectants, interpel·lant-los i convidant-los a jugar en qualsevol moment.

— No els vull recordar, res més.

No vols recordar, però no pots deixar de fer-ho.

— Li havia de fer creure que m’havia equivocat —va reprendre en Lluc—. Fins llavors, jo havia jugat amb molta precisió. Per tant, ell tenia prou evidències com per deduir que, tot i ser jo un desconegut, sabia què em feia. La siciliana és una defensa molt complicada i en aquella època era una obertura en evolució constant, cada setmana apareixien noves variants i subvariants. Era molt difícil portar-la al dia. Jo havia mogut molt de pressa. Si hagués fet aquella jugada de seguida, segur que se n’hagués malfiat. Era un moviment estrany, fora del guió sicilià, per entendre’ns, i se l’hagués mirat i remirat, i me l’hagués descobert segur. O potser no. No ho sabrem mai. Tant se val, no em vaig voler arriscar. Si me la veia a venir, era ell qui es quedava en una situació avantatjosa, o incerta almenys. Per això vaig deixar córrer el rellotge, perquè es cregués que la manca de temps era la causa d’una jugada fluixa en aparença. Se l’havia d’agafar com una precipitació de principiant. Que es pensés que buscant una jugada per guanyar, n’havia fet una que em deixava en una situació compromesa.

— I el vas fer caure en el parany.

— Va moure el cavall, sí. No es va adonar de la combinació que s’esdevindria cinc jugades més endavant. Quan la va percebre, ja no hi tenia res a fer. Va abandonar.

— I tothom et va aplaudir, els del teu equip i els de l’equip contrari. El teu rival i tot! D’aquella partida en va parlar el diari i les revistes d’escacs –va exagerar en Ramon.

— Em va costar aixecar-me. Em vaig quedar parat i atabalat. No sabia on posar-me. Era jove.

— M’ho vaig fer explicar desenes de vegades, però no ho vaig arribar a comprendre mai.

— És que saber moure les peces, no vol dir saber jugar. La clau dels escacs no són els peons, els cavalls, els alfils… no en són les peces, la clau són les situacions.

— És veritat que ho deies. Com a la vida, explicaves. Encara recordo que deies que per això els escacs són el joc que més s’assembla a la vida, oi?

— És probable que ho digués.

— I tant!, que ho deies. Recordo una discussió tremenda que vas tenir amb un del ping-pong.

— Sí, amb el Jordi Esteve.

— Ho veus!?

— Sí, és clar que sí que ho deia. Però, és que ara ja no m’ho crec.

En Ramon no hi va afegir res. En Lluc havia abaixat els ulls. S’havia acostat el got de whisky i hi passava el capciró del dit índex per damunt. Aquell gest de defugir la mirada era impropi d’en Lluc. Del Lluc que el Ramon havia conegut. Va alçar el cap i va tornar a mirar-lo de fit.

— Perquè, a diferència del que passa en els escacs, a la vida les taules són impossibles —va afegir.

— Això aquell dia no ho vas dir —va dir en Ramon amb un to divertit, com per treure ferro al que li va sonar com una sentència amarga. Sobretot perquè li va venir a la memòria una entrevista que li havien fet al Regió 7 en què, precisament, en Lluc negava aquella mateixa observació, que a la vida les taules no fossin possibles.

— I tant que són possibles, a la vida tampoc no pots guanyar sempre, ni tampoc perds sempre, al contrari, viure és pactar, arribar a compromisos… i això són les taules dels escacs. Saber jugar als escacs és saber distingir les situacions, reconèixer les posicions i decidir, d’una manera que tot sovint és intuïtiva, sobre les diferents possibilitats que tens al davant, com un catàleg de promeses i amenaces. Exactament com a la vida! Calcular les jugades vol dir recordar situacions passades i reconèixer-les, la capacitat de fer passar efectes iguals en situacions passades semblants. O, per dir-ho de manera planera, de no topar dues vegades amb la mateixa pedra.

— Així doncs, vostè creu que els escacs ens ensenyen a viure?

— I tant!, que sí. Els escacs ens poden ensenyar a viure perquè, precisament, ens ensenyen la necessitat d’arribar a compromisos, d’acceptar les taules que li deia, però també perquè ens eduquen sobre el valor del risc. La qüestió és saber comprometre’s i, alhora, saber arriscar-se amb intel·ligència.

— Però, perdoni que hi insisteixi, mentre en els escacs sempre es pot tornar a començar, a la vida en canvi hi ha un dia que s’acaba.

— Però és que ara vostè em confon els escacs amb una qüestió de vida o mort i no és pas això. Perquè viure tampoc no ho és; viure no és jugar-se la vida o la mort a cada moviment, viure és créixer, viure és trobar estats de satisfacció, buscar-los, anhelar-los… Tanmateix, d’acord, li agafo la metàfora. Llavors, la mort en els escacs seria aturar el rellotge i no jugar mai més cap més partida.

Durant uns instants, es van quedar tots dos en silenci. En Ramon també va agafar el seu got de whisky i en va fer un glop llarg. Recordava perfectament aquella entrevista, paraula per paraula, però s’ho va callar. De fet, la tenia retallada i la tenia guardada a l’àlbum de l’any 1984. Tot el que sortia als diaris sobre el Foment ho tenia arxivat en àlbums. Els tenia a casa ordenats a les prestatgeries d’un quarto que era com un museu casolà del Foment ragassenc. Hi tenia tot el que havia pogut arreplegar. Els àlbums els havia iniciat feia quaranta-nou anys, quan va agafar el bar. Però, des de petit que feia vida al Foment i gairebé des del primer dia que hi havia entrat que havia anat conservant tota mena d’objectes, entrades de teatre, fotografies, copes… a banda del que ell anava aplegant, cada vegada que una secció o la junta feia neteja ho aprofitava per fer-se amb alguna joia, primer les desava en capses de sabates, més tard en prestatges i armaris. Quan es va casar i va tenir el seu pis propi, va ser feliç pel fet de poder destinar tot un quarto a la seva col·lecció. A l’Eugènia l’havia coneguda al Foment; hi havia anat a parar atreta per la possibilitat de fer-hi teatre. Tot i que estava molt allunyada de la dèria col·leccionista d’en Ramon, no s’hi ficava mai i el deixava fer. Ell pensava deixar els àlbums i totes les peces i rampoines que havia anat guardant i classificant en herència a la filla o a la neta, a qui les volgués, amb el compromís de continuar-los o bé donar-los a la junta de torn. I que en fos el que Déu volgués.

— Escolta, fa estona que t’ho vull preguntar. Per què has vingut?

— Bona pregunta —va dir. Va somriure i es va tombar a mirar fora el carrer. Just acabava de passar un cotxe sense fer l’estop.— Diuen que l’assassí sempre torna a l’escenari del crim —va dir mirant-se’l de nou i fent una ganyota que de cap manera podia pretendre ser una gràcia.

— Au vinga! —va dir en Ramon després de refer-se d’una sortida que no s’esperava—. Collons!, Lluc, no te’l sabia aquest sentit de l’humor.

— Segueixo sense tenir-ne.

— Diguem que el tenies més aviat àcid i difícil, però no recordava que ho fos tant! És molt pitjor que el meu!

— La veritat és que no ho sé per què he vingut. He plegat de la feina i m’ha passat pel cap venir. Ha anat així, què vols que et digui. Un rampell.

— Un rampell… vols un altre cafè?

— Sí, gràcies.

Va agafar les dues tasses amb els platets i les culleretes i va anar cap a la barra. Les va deixar a la pica amb els plats del sopar i va anar a la màquina a fer dos cafès més. Ara en Lluc no l’havia seguit amb la mirada. S’havia posat a mirar el carrer un altre cop, però aquesta vegada va ser com si no volgués tombar-se cap al cantó esquerre per no veure, ni que fos com una ombra desenfocada, el tauler d’escacs amb les peces ben alineades, cadascuna al seu escac de sortida. Com en aquella primera partida, les negres tornaven a ser al seu cantó.

En Ramon va tornar amb els dos cafès. En el platet d’en Lluc, ara no hi havia cap sobret de sucre.

— I la dona, no t’espera? —va preguntar directament en Ramon. Havia mirat el rellotge de sobre la màquina de cafè i havia vist que era un quart i mig de dotze. Li feia estrany que en Lluc no digués res de marxar. A ell ja li anava bé. Havia sopat acompanyat i havia tingut amb qui xerrar. Però començava a patir per aquell conegut, més que no pas amic, retrobat.

— No, no, és de viatge. Per feina.

— Ah! —va fer en Ramon—. De què treballa?

— És farmacèutica. És la delegada a Catalunya d’una multinacional nord-americana. Ella és americana.

— És veritat. Vaig llegir al diari que hi havies anat a viure.

— Sí. Allí la vaig conèixer. Ens hi vam casar i hi vam tenir els dos fills. La meva família és nord-americana. Tots tres ho són. Tots menys jo. Els vam posar de nom Elisabeth i Abraham, perquè s’escriuen pràcticament igual en anglès que en català.

— M’havies dit que ja són grans, oi?

— Sí, la nena té 28 anys. És metge. Treballa al Clínic i viu a Barcelona. És casada. No tenen fills.

— I el fill, què fa?

— Ves a saber. És un bon nano, eh!, però no sé mai on para ni què fa. Té 26 anys. Els vam tenir seguits. Encara no es porten els dos anys. Onze mesos tot just. El nen va estudiar ciències polítiques i sociologia, es va treure les dues carreres alhora i les dues amb notes excel·lents, no et pensis. És un cervell.

— Ha sortit al pare, doncs.

— Fa de professor a la universitat i està ficat en tots aquests moviments socials, contra els desnonaments, contra les preferents, amb els del quinze-ema, amb els ocupes… en teoria, viu a casa, però no hi para mai. Menteixo, només s’hi deixa caure quan hi ha la seva mare. Quan ella se’n va de viatge, ell desapareix. És automàtic.

— No t’hi entens gaire, veig.

— No gens.

— Ja passa això, els nens tiren més a la mare.

— No, no és pas per això. Si tenen unes discussions tremendes! Per a ell som la quinta essència del capitalisme, uns burgesos explotadors i tot això. Però, almenys, amb ella discuteixen. Amb mi, ni això. Diàleg zero. I amb la nena, doncs, tampoc —va dir avançant-se al comentari que es veia a venir—. Ella encara em truca, però no passem del si estic bé i del si em cal res i ja parlarem i que molts records i adeu. —Es va quedar callat. Amb la cullereta remenava l’escuma del cafè que havia quedat enganxada a la tassa. En Ramon es va acabar el cafè, va deixar la tassa al platet i se’l va quedar mirant.— Tu t’hi entens amb la teva filla? —li va preguntar.

— No ho sé, suposo que sí. No m’he parat mai a pensar-ho. Les coses de casa sempre les ha dutes l’Eugènia, això és veritat. Abans al bar només hi era jo, quan no fèiem menjars, vull dir, bé, ja ho saps, jo l’obria i jo el tancava. L’Eugènia era a casa i es cuidava de la nena, de dur-la a l’escola i anar-la a buscar, que fes els deures i tot això. Jo en vaig estar molt al marge, és veritat. Però, no sé què dir-te, també en vaig estar tant al cas com vaig poder, de com li anava l’escola, quines amigues tenia i tot això. I, sí, suposo que sí que m’hi entenc. El que deu ser normal, vaja. En un poble és diferent que a ciutat, m’imagino.

— Ja t’entenc, ja sé què vols dir.

En Ramon no s’ho va creure. Va comprendre que li ho havia dit per dir. El veia capficat i fora de la conversa, cansat però amb ganes de parlar, d’explicar-li algun neguit que el burxava per dins, de treure’s algun pes de sobre. Es va adonar que tornava a fer un gest estrany amb els dits de la mà dreta, com quan li explicava el decurs d’aquella primera partida. Passava el dit polze per la punta del dit del mig i de l’índex, com si hi tingués dos peons.

— Quan vau tornar?

— Aquest estiu farà onze anys. A Manresa.

— Collons!, i en tots aquests anys no has estat capaç de deixar-te veure? Manresa és a un cop de cotxe. No tens perdó de Déu. Si ho arribo a saber no et deixo entrar! —li ho va dir rient i obrint els braços amb un gest exagerat, acabats amb un doble cop de cap de negació.

— Dit així sona gros: onze anys!, però… els pares són morts, vaig deixar perdre tots els amics… ja no hi tinc ningú a Ragàs. No ho sé, noi, ja sé que no és cap excusa, però què vols que et digui, ha anat així.

— Buenu, tant se val. I per què vau tornar?

— Per la feina de la Liz. A ella li van proposar fer-se càrrec de la delegació per a la Catalunya central i no ens ho vam pensar dues vegades.

— I la teva feina?

— La vaig deixar i vaig muntar la meva empresa d’informàtica. D’assessoria tecnològica per a empreses, diguem. Els fem des de programes comptables a pàgines web, els gestionem la presència a les xarxes socials, els subministrem aparells i programes… el que calgui, vaja. Fem vestits a mida.

— Com un sastre de la informàtica.

— Això mateix.

— I us va bé?

— Sí, sí, i tant. Home, ara patim la crisi com tothom, només faltaria, però la feina no ens l’acabem. No rebutgem cap client, però cada vegada que ens en ve un de nou és un maldecap.

Esperava que hi afegís alguna cosa més, però com les anteriors vegades en Lluc va quedar-se callat. En Ramon li va desviar la mirada i la va adreçar sobre el tauler d’escacs. Va posar el dit índex sobre la torre.

— Per cert, saps que els escacs van plegar al cap de tres anys que marxessis?

— No, no ho sabia. Ja t’he dit que vaig saber fa poc que ja no hi havia la secció, però va ser per casualitat i no vaig preguntar res més.

— Doncs, sí. No va ser culpa teva, oi? Però, no t’enganyaré tampoc. Que te n’anessis va causar decepció, sobretot perquè no vas dir res a ningú. Vas desaparèixer d’un dia per l’altre. Hi va haver un destrempament general. Els qui més se’n van sentir van ser els més joves. —Va mirar-lo per si les paraules li havien causat algun efecte que l’ajudés a desxifrar-lo, però no hi feia cap cara—. Van mantenir la categoria el primer any, però al següent van baixar i tots es van desanimar. Van aguantar un any més i van plegar.

— Hi havia nanos que pujaven amb força.

— Et refereixes al Morante i al Morera, suposo.

— Sí. Què se’n va fer?

Era la primera vegada que en Lluc demostrava interès pel que havia passat. En Ramon ho va considerar un èxit, després de gairebé dues hores de conversa.

— Van ser els primers a marxar. Et tenien com a model, ja ho saps, i es van quedar fotuts quan te’n vas anar.

— El Morera vivia a la cantonada.

— Sí, encara hi té la mare. De tant en tant el veig, quan ve a veure-la. Sempre treu el cap i em saluda. Viu a Sant Quirze del Vallès. Es va casar amb la Montse. La recordes?

— Sí, llavors ja anaven junts oi?

— Sí, van festejar des dels catorze anys. El que no sé és si encara juga a escacs. Tant ell com el Morante van fitxar per l’Igualada, però no sé si encara juguen. Fa temps que no els veig al diari.

En Ramon es va acabar el whisky i se’n va posar un dit més i hi va afegir dos dits d’aigua. El got d’en Lluc encara era mig ple.

— Els escacs van arribar a ser una obsessió. No veia res més enllà del tauler. Tot ho duia als escacs. Vaig fer informàtica perquè em va semblar que era la carrera que més contacte podia tenir amb els escacs, per allò dels programes que es començaven a fer i que es deia que arribarien a ser tan potents que acabarien per guanyar el campió del món. Tots els treballs que vaig fer, de qualsevol de les assignatures, des de l’EGB, tots tenien per referència els escacs. Si em feien dibuixar res, hi havia un tauler d’escacs en algun racó o altre. Totes les redaccions anaven sobre algun jugador d’escacs… en recordo un de filosofia, a BUP, en què vaig explicar tot allò que els escacs imiten la vida! —va dir i va fer una ganyota que en Ramon no va saber interpretar.

— Eren la teva vida.

— Eren molt més que la meva vida, encara, perquè sense els escacs no hi havia vida. Abans, quan has fet la comparació amb el tabac, m’ha fet gràcia perquè l’has encertada. Eren una addicció, la meva nicotina, la sang i l’oxigen que em feien viure. Però, més forta que el tabac i l’alcohol. Com l’heroïna, potser.

— Collons! I es van acabar de cop.

— Sí. Saps per què? Ho vols saber?

— És el que vull entendre des que hem començat a parlar.

— En arribar a Brussel·les vaig buscar un club d’escacs per continuar jugant. Encara no me n’havia desenganxat. En vaig trobar un prop de casa. Perfecte!, em vaig dir. Hi vaig començar a anar, però… vaig comprendre que no podia ser. Els escacs s’havien convertit en una addicció nociva per a la feina. Quan era a la feina pensava en els escacs, però quan estava jugant, pensava en la feina. No m’havia passat mai. I vaig decidir acabar-ho i vaig tallar amb els escacs, d’un dia per l’altre. Com qui deixa el tabac, exactament. Deixar el cavall deu ser més difícil.

— Això ja ho entenc, que la feina fos la prioritat i que els escacs quedessin relegats. Li passa a tothom quan no és professional de la seva afició, però el que no entenc és per què mai més ni una sola partida, per què aquest tot o res.

— Perquè jo soc així —va dir fent un gest amb la boca amb el qual a en Ramon li va semblar que no acabava d’expressar la resignació que hauria volgut. Hi va llegir més frustració que no pas conformació. Continuava fent aquell gest rítmic amb els dits de la mà dreta, com si li marquessin la cadència de les paraules. Va deixar que s’expliqués—. A partir d’aquell moment, la feina va passar a ser una obsessió. Diguem que amb un clau en vaig treure un altre. Morts els escacs, visca la feina! Ja no veia res més que la feina. És clar, em va anar bé. Vaig anar pujant dins de l’empresa, vaig ser protagonista d’una ascensió fulgurant, insòlita. Els caps estaven encantats amb aquell treballador, no pas els meus companys, però, i aquí em sembla que hi pot haver una mena d’explicació, una i altra cosa m’eren ben bé igual. Vull dir que no pretenia agradar els caps i que se me’n refotia l’opinió dels companys! El que jo volia era treballar, treballar bé i treballar molt, a tothora, vint-i-quatre hores al dia i set dies a la setmana. Treballava com qui beu o es punxa per oblidar o per no parar esment a res del que l’envolta.

Ja sabia que en Lluc era una persona d’idees fixes. L’havia conegut de petit i l’havia vist créixer. Li’n coneixia la fal·lera pels escacs i la seva ambició per ser el millor. L’havia considerada un punt desmesurada, però no s’havia imaginat fins a quin extrem l’havia trastornat.

S’havia aturat per fer un glop de whisky. Havia tombat el cap a l’esquerra, com sense voler, s’havia abstret i havia oblidat la presència de l’escaquer amb els dos exèrcits frisant per entrar en combat, i l’havia girat de pressa cap a la dreta, com si el cap li hagués topat contra el tauler i li hagués sortit rebotat. Tornava a mirar l’antiga casa de queviures que hi havia just al davant de la finestra.

— Saps què se n’ha fet del Josep Maria?

A en Ramon li va costar lligar caps. Fins que no es va adonar d’on estava mirant en Lluc, no li va entendre la pregunta.

— Fa temps que no en sé res. Van tancar la botiga deu fer uns vint anys, potser més i tot, i se’n van anar. No els he vistos més. Alguna vegada m’ha semblat veure algú que hi entrava, deuria ser el Josep Maria, però no t’ho podria assegurar. Van dir que havien posat la casa en venda, però està tancada i barrada com la van deixar i no hi ha cap rètol penjat. El pare no era aigua clara, ja ho devies saber. Van dir que la botiga i el taller eren una tapadora. No els he vistos més, ni n’he sabut mai més res.

En Ramon sabia tot el que succeïa al poble. Ocupava un lloc privilegiat. Després de tants anys, la barra del seu bar s’havia convertit en un confessionari. A pesar de no ser una persona que destacava per la seva discreció, tard o d’hora li acabaven fent la confidència que no podien tenir per més temps dins la boca saltant com una granota. I el que no li deien, ho escoltava. Tenia les orelles petites, tan ridícules i mal fetes com aquell nas de boxejador, però amb una capacitat inusitada per captar les converses dels clients, especialment les que es deien a mitja veu.

Encara tenia el got de whisky a la mà esquerra. En va tornar a beure un glop i el va deixar davant seu. Es va girar i el va agafar amb les dues mans. Es va incorporar i es va com abocar damunt de la taula, en un gest que a en Ramon li va recordar el Lluc que es projectava tot ell damunt del tauler d’escacs, com si hi volgués entrar per a convertir-se en una peça més i lluitar cos a cos.

— Em van ascendir tant, que em van enviar als Estats Units. A Califòrnia. Al centre d’investigació de l’empresa al Silicon Valley. Era el súmmum. Tenia l’èxit a la punta dels dits.

— M’imagino que allí devies conèixer la teva dona.

— Exacte, sí. Em van encarregar de fer un programa per a la farmacèutica en què treballava la Liz, un tema d’estadística i biologia, sobre tipus de càncers… i ella era la meva interlocutora. Ens vam conèixer treballant.

— Conèixer-la i enamorar-te i tot això, formar una família, et deuria fer afluixar amb la feina.

— No, per a res. Suposo que és complicat d’entendre. Me’n vaig enamorar, és clar que sí, però vaig deixar que fos ella qui prengués la iniciativa. Em vaig deixar portar i vaig deixar que tot passés segons la seva voluntat. Que ella prengués totes les decisions. Vull dir que anéssim a viure junts, que ens caséssim, que tinguéssim els dos fills, que vinguéssim a Manresa quan la van destinar a Catalunya… a mi ja m’estava bé. La relació no m’interferia la feina, dels nens se n’ocupava ella. A més, ja he dit que ens havíem conegut treballant… ja sabia com era jo.

— També deu ser una malalta de la feina com tu, vaja.

— No, o sí, però no fins al punt obsessiu que he arribat a tenir jo.

— Vols dir que ja no el tens, doncs?

— No ho sé ben bé. En tot cas, ara en soc conscient.

— Què te n’ha fet adonar?

— Els fills. Quan vam tornar, vaig muntar l’empresa, com ja t’he dit. I llavors, tot va ser l’assessoria: engegar-la, aconseguir clients, fidelitzar-los, oferir nous productes, créixer… en fi. Va ser un altre clau per treure el que tenia clavat. El mateix de sempre però en un altre…

— …tauler? —va gosar d’interrompre’l en Ramon. En Lluc es va quedar parat, amb la boca mig oberta sense acabar la frase. Ell hi hagués afegit escenari, però el moviment d’en Ramon el va sorprendre. En Ramon ho va aprofitar per dir-li el que havia anat barrinant mentre l’escoltava.

— Vols dir que no has viscut tal com jugaves als escacs? Que no has estat jugant una partida contínua o una partida rere l’altra? Que no has deixat mai de competir? Em sembla que no has deixat de ser el jugador d’escacs que vas començar a ser des de petit. I que el que t’aniria bé és posar-t’hi un altre cop, perquè el que et fa falta és jugar de veritat als escacs, potser fent una partida de tant en tant, aprendries a treballar, a separar les coses, els escacs, la feina, la família i tot això. Jugar als escacs per gaudir de la vida.

— Potser sí, no ho sé. O potser és que no en vull saber res més perquè m’hi veig massa reflectit, perquè em reconec en les meves obsessions i no m’agrado gens. Perquè el que penso és que la culpa la tenen els escacs, que són els escacs el que m’han fet ser com soc.

— Abans has dit que te n’havien fet adonar els fills, oi? Què ha passat, com ha anat això?

En Ramon s’havia tirat enrere.

— Bé, no ha anat de cap manera. No ha passat res de concret. Vull dir que arriba un dia en què obres els ulls i veus que tens dos fills, que s’han fet grans sense que tu te n’hagis adonat, que tenen pensaments propis, opinions, una vida formada… però no has vist com s’ho han fet. Tot ha succeït davant teu i a casa teva, però no ho has percebut perquè no t’has parat a mirar. Veus que tens uns fills amb qui intentes comunicar-te i tan sols aconsegueixes intercanviar les quatre frases de cortesia que pots tenir amb qualsevol veí que et trobes diàriament al replà de l’escala… Ha passat que un dia he descobert que els meus fills són com uns desconeguts. Que d’un dia per l’altre m’han aparegut a casa. I que jo també soc per a ells un ésser ben estrany, a qui li diuen pare sense saber quin significat té aquesta paraula o que, en tot cas, és una paraula que no vol dir el mateix del que vol dir per als seus amics i companys. M’explico?

Tenia els ulls fixos en els d’en Ramon. Les mans les tenia tensades aferrant el got. Hi havia tensió, però ni en les seves paraules, ni en el seu to, ni en el seu gest no hi havia tristesa, ni tampoc desesperació. Resignació davant d’una partida perduda que ja no es podia tornar a jugar.

— Tampoc no deus tenir cap amic. M’equivoco? –En Ramon hi havia llegit derrota i fracàs.

— No, no t’equivoques gens. Comptant-ho bé, crec que, exactament en tinc… cap ni un!

Si pretenia ser un acudit, t’ha sortit ben amarg, va pensar en Ramon.

Per més que li ho negués, en Ramon el seguia veient com el jugador d’escacs que havia estat. Se l’imaginava com un jugador que acaba de perdre una partida i que l’analitza amb el rival que l’ha vençut, o que la refà en solitari damunt del tauler per comprendre què ha passat, per descobrir en quina jugada ha comès l’error que l’ha dut a la derrota i el fracàs. Però que, havent-ho aclarit, ja està disposat a començar-ne una de nova. En Ramon no sabia jugar als escacs, a penes si sabia quins moviments feia cada peça. Però havia observat prou jugadors suficients hores com per haver-los apamat. No es podia creure que en Lluc hagués plegat de jugar. Perquè en el seu cas volia dir haver plegat de viure, també. I això en Ramon no s’ho podia empassar. No en el Lluc que ell havia conegut.

Va fixar-se en els ulls. Se li havien tornat més clars, tan grisos com els cabells rinxolats i el bigoti, però menys vigorosos. A la mirada se li havia posat un tel, com un núvol de pols o el fum d’un incendi llunyà.

Van quedar callats. Tots dos van fer un glop de whisky, gairebé de manera simultània. El trago d’en Lluc va ser més llarg. Es va acabar tot el líquid que li quedava al got.

— Ei, saps quina hora és?

— Se’ns ha fet tard, oi?

— Per mi no, jo encara en dec tenir per un quart d’hora o vint minuts, però per a tu sí que deu ser tard.

— No, per a mi tant se val. Ja t’he dit que a casa no m’espera ningú, avui. I em penso que ha valgut la pena. Sempre has estat un bon psicòleg, oi?

— Sí creu-t’ho! No home, no. El que passa és que tothom m’explica coses i ja saps que a mi em costa ben poc escoltar i parlar…

Es va aixecar i va enfilar cap al lavabo. Tot i l’alcohol ingerit, caminava segur i sense donar cap senyal d’anar begut. Es va sentir el grinyol de la porta del lavabo i com petava en tancar-se, quan la va obrir per entrar i quan la va obrir per sortir al cap d’uns minuts.

Quan va tornar, es va trobar la taula desparada. En Ramon n’havia tret els gots de whisky i les tasses de cafè. Però havia posat al seu davant el tauler d’escacs, com si pretengués jugar una partida contra ell. Havia mogut el peó de rei a e4.

En veure-ho, en Lluc es va quedar parat, just al davant de la porta del passadís, mig tombat cap a la taula. S’hi va acostar i sense dir res, ni tan sols mirar el tauler ni en Ramon, es va cordar el botó de dalt de la camisa, es va ajustar el nus de la corbata, va agafar la gavardina i se la va posar i va agafar el barret.

— Havia pensat que podíem fer una partida ràpida, que potser t’aniria bé. Em guanyaràs amb quatre moviments, però el mat del pastor no, que no me’l faràs. Aquest, me’l vaig ben aprendre.

En Lluc es va posar el barret i es va quedar dret, mig vinclat davant del tauler. Mirava les peces com si estudiés quin moviment havia de fer, com quan disputava unes partides simultànies i anava d’un tauler a l’altre. Al cap d’uns instants en què en Ramon es va arribar a creure que es decidiria a jugar, es va dreçar, se’l va mirar, li va somriure, va tornar a abaixar el cap cap al tauler, va agafar el rei negre i el va tombar.

— I això, per què? —va preguntar en Ramon alçant el cap. En Lluc el tornava a mirar fixament als ulls. No li feia cara d’estar enfadat. En la seva expressió hi havia un convenciment rotund i inapel·lable.

— Perquè a aquestes alçades és l’únic moviment plausible que jo puc fer.

Va fer un somriure i li va donar la mà. En Ramon la hi va encaixar d’esma i incrèdul, com si l’hagués derrotat una jugada genial que ni havia sabut preveure, ni sabia com havia d’interpretar. Potser perquè també li’n feia por la resposta.

Mentre en Lluc se n’anava, l’Eugènia va obrir la porta del passadís. Va veure el final de l’escena: un home que marxa i el seu avi davant d’un tauler d’escacs, amb només dues jugades efectuades: un peó avançat i un rei rendit.

— Avi, què ha passat? Qui era aquest home?

— No res, no ha passat res. És un vell conegut, un antic jugador d’escacs del club. Un jugador formidable, com mai no n’hi ha hagut cap més al Foment. Anem filla, que ja és prou tard. T’ho acabaré d’explicar pel camí.

FI

 

Isabel

 

El despertador va tocar a les sis en punt, com cada dia feiner. Era dilluns. La Isabel el va apagar i, sense tombar-se, va anar a buscar la mà d’en Mia, per despertar-lo, com feia cada dia feiner. No la hi va trobar. Ni la mà, ni el cos. En Mia no hi era. Va ser llavors quan hi va caure: s’havia oblidat de canviar l’hora del despertador! En Mia era de viatge tota la setmana. I fins a les nou no havia de dur els nens al Cau. Els podia deixar dormir fins a les vuit, ben bé. La nit abans, després de tornar de l’aeroport, havien fet les motxilles i s’havien deixat a punt la roba que es posarien per marxar. Es dutxarien mentre ella els fes l’esmorzar. La Laia i en Martí se n’anaven de colònies. Havia esperat aquella setmana amb delit. Li marxava l’home a Corea i els nens a la Vall d’Aran. Es quedaria sola set dies, una setmana sencera sense haver de fer esmorzars, ni dinars, ni sopars per a ningú més que per a ella mateixa, ni rentar roba, ni planxar res que no fos seu, ni fer cap altre llit que no fos el seu… ni haver-se de llevar puntual a les sis per posar tota la família en dansa. No comencem bé el dia. A veure com l’acabarem.

Es va dir que ja no provaria de tornar a dormir, però que es quedaria quieta al llit fins a dos quarts de vuit, tal com s’havia proposat la nit abans, en el moment d’anar-se’n a dormir. Una hora i mitja per mandrejar. La claror s’havia anat filtrant per la persiana. Es va tombar cap al cantó de l’armari. El vent movia les làmines de la persiana i la llum que es filtrava jugava amb les vetes de la fusta. Hi dibuixava ombres de formes estrambòtiques. Li van semblar jeroglífics. O premonicions un punt sinistres. Va veure que la porta del cantó d’en Mia havia quedat mig oberta i que s’hi entreveia l’escopeta. En Mia havia agafat por, d’un temps ençà. Hi havia hagut darrerament massa assalts a masies aïllades com la seva. No podien estar tranquils.

— Amb els gossos no en tenim prou —li havia argumentat. Abans d’entrar-nos, si venen per nosaltres, els mataran o, en el millor dels casos, els adormiran donant-los menjar enverinat. No ens podran avisar. No els sentirem lladrar.

Per això havia pujat l’escopeta al dormitori. Primer, la tenia a sota el llit. Però a ella li feia un no sabia què i li havia demanat que, sisplau, l’endrecés on ella no la pogués veure ni trobar. I ara l’havia descoberta a l’armari del cantó d’en Mia, en un lloc on mai l’havia vista. Per què l’havia canviada de lloc? Al vespre aniré a desar-la a l’armer del garatge. Tot i que només de pensar que l’hauria d’agafar li feia venir basques i tremolors.

Es va llevar i va anar a tancar la porta de l’armari. No comencem bé el dia, es va repetir. Va tornar cap al seu cantó del llit. Però ja no s’hi va estirar. Es va treure la camisa de dormir i la va deixar damunt del llit. Es va treure les calces i les va deixar a terra. Es va posar les sabatilles i va anar al lavabo que hi havia a l’habitació. Va engegar l’aixeta de l’aigua calenta de la dutxa. Va asseure’s a la tassa del vàter i va orinar. Mirava rajar l’aigua. Ja sortia calenta. Però es va estar una estona més asseguda a la tassa del vàter. Li agradava ficar-se a la dutxa amb el lavabo amarat del vapor, les rajoles regalimant escalfor i la mampara i el mirall de sobre la pica entelats i plorosos. Tant a l’estiu com a l’hivern. Era un costum que havia adquirit de petita i que li havia costat més d’una esbroncada dels pares, pel malbaratament d’aigua i gasoil, i de rondinades del marit. En Mia sempre tenia calor i no podia suportar entrar al lavabo i trobar-se’l fet una sauna.

Es va dutxar. Va agafar una tovallola humitejada i es va assecar el cos fumejant. Va mig desentelar el mirall, va penjar la tovallola i es va posar el barnús, sense cordar-se’l. Va anar cap a la pica. Va agafar el raspall que hi havia al damunt, darrere l’aixeta, i es va començar a pentinar. Tenia el cabells llisos i foscos, els duia tallats just per sota del clatell. Es mirava al mirall. S’hi veia borrosa. Va parar de pentinar-se. Es va mirar els pits. Els tenia grossos i plens, encara, però caiguts. Els va sostenir amb les mans, alçant-los fins a la posició original, com si volgués retornar-los el vigor perdut amb l’edat. Impossible. Els va deixar anar i li van caure i la van punxar dolguts i ofesos. Es va obrir del tot el barnús. Va mirar-se la panxa i el ventre i les cuixes. Anava depilada del tot. Feia anys que no hi tenia ni un pèl allà baix. A en Mia li agradava així i ella s’hi havia acostumat, malgrat la incomoditat dels primers temps, quan s’havia de despullar davant d’altres dones i mostrar-los-hi la seva vulva de nena. D’on l’hauria treta aquesta dèria en Mia?, es preguntava. De Barcelona… ?  Ves a saber amb quines dones ha estat… quins plaers, o quins vicis, ha contret? Ella no en tenia cap, de secret. Ni de desig ocult. En Mia havia estat el primer i l’únic home amb qui havia estat mai. Va recordar que ahir a la tarda, abans de marxar, havien fet l’amor. El cos se li havia envellit i deformat, se li havia arrugat la pell, n’havia perdut la brillantor i la tensió, però no havia oblidat la capacitat de sentir plaer, ni de donar-ne. Al contrari, cada dia ets una mica més vell, sí, qui t’ha vist i qui et veu!, cos meu, però cada dia que passa ets més savi i més astut i tan entremaliat i agosarat com sempre, va dir-se sense sentir consol.

S’havia entretingut. Va cordar-se el barnús. Va sortir del lavabo i de l’habitació i va anar a cridar la Laia i en Martí i es va anar a vestir. Van anar per feina. També els fills l’havien esperada, aquesta setmana, i no es van fer de pregar. Es van alçar, es van dutxar, es van vestir, no es van oblidar de fer-se el llit i van esmorzar sense peresa, frisosos per anar-se’n una setmana sencera. Van arribar al Cau a l’hora fixada pels monitors.

 

— Isabel, vindràs a esmorzar amb nosaltres? —li va preguntar la Raquel així que l’autocar va tombar la cantonada per agafar la carretera i se’ls va perdre de vista—. Avui sí que has de venir amb nosaltres, que avui no tens cap excusa.

— Doncs, sí, sí que en tinc una, em sap greu, però no puc venir. He d’anar a Manresa, que de fa dies em tenen guardat un llibre que els vaig demanar.

— Dona!, sembla que ens evitis.

— No, no és això, ja ho saps.

— Però si aquesta setmana no sabràs què fer, no te’n sabràs avenir, d’estar-te sense home ni fills.

— No et pensis. No tinc l’home ni els fills, però hi ha les gallines, els conills, l’hort… i les verdures i les bèsties no en saben res, de viatges, colònies ni festes. Prou que ho saps, tu.

La Isabel era filla de pagesos. I hagués estat pagesa si els costums d’aquest país no fessin el fill l’hereu únic de la hisenda. Ella hagués volgut estudiar per ser pèrit agrícola i haver-se fet càrrec de les terres i les granges, fer anar el tractor i la sembradora i totes les altres màquines. Li hauria agradat ser el seu germà petit per menar la vida que ell havia tingut. Però, s’havia hagut de conformar amb una vida de mestressa de casa, primer ajudant la mare a fer el menjar als homes, als dos de casa i als que tenien llogats tot l’any i als que llogaven per a la collita, i dur-los-el al tros, i després a casa seva, per a un marit enginyer i els dos fills. Ni les gallines, ni els conills que criava i matava per cuinar-los, ni el porc que engreixava cada any i que mataven pels volts de Sant Martí, ni l’hort que feinejava tot l’any, malgrat el clima tan poc avinent, li guarien la frustració de no haver estat pagesa. Visc a pagès, en una casa de pagès i soc filla de pagesos de tota la vida, però jo només soc una mestressa de casa, corregia sempre.

— Però, té, demà sí que vindré. A quina hora us trobeu?

— Entre quarts de deu i les deu, al Cafè.

— D’acord. Ja hi podeu comptar. Demà segur que vinc.

Es van acomiadar.

Va agafar el cotxe i va enfilar l’Eix en direcció Manresa. Dijous li havia trucat en Sergi que ja li havia trobat els Nou Contes d’en Salinger i que el podia passar a buscar quan volgués. Havia descobert en Salinger feia poc, gràcies a en Sergi. Estava llegint El vigilant en el camp de sègol. Era a punt d’acabar-lo. En Sergi regentava una llibreria de vell. Hi va entrar un dia per casualitat i va ser una sort.

— Busca algun llibre en concret?, —li havia preguntat sortint del darrere d’un escriptori atapeït de llibres i arxivadors i fitxes.

Era la primera vegada que hi entrava. No sabia que hi hagués aquella llibreria de vell a Manresa. La veritat és que no s’havia preocupat mai de saber si n’hi havia alguna. Anava directament a Barcelona. O, des que tenia connexió d’Internet al mas, se’ls feia dur per correu. Sempre preferia una edició antiga a una de nova. I, si era el cas que podia triar entre diversos exemplars, escollia aquells que haguessin passat com per més mans millor, i que estiguessin subratllats i amb anotacions a les vores, més que no pas pel preu o pel seu estat de conservació. Així, vivia la història de la novel·la i, alhora, s’imaginava la dels seus antics propietaris a partir dels passatges remarcats i els comentaris deixats. N’hi feia de nous, aprovava les opinions dels lectors anteriors, o bé les negava, en un diàleg diferit que potser algun altre lector continuaria anys a venir.

Amb en Sergi van entendre’s de seguida. Ella li va explicar els seus gustos literaris i ell li va dir que es deixés de tanta Jane Austen i germanes Brontë, i de Flaubert i Balzac, i de Pérez Galdós, Baroja i Mercè Rodoreda, i la va fer entrar a la literatura nord-americana de la qual n’era un expert.

— …i sàpiga que hi ha vida més enllà de Roth, McCarthy i DeLillo. El Pynchon ja no li esmento perquè és un bluf que no hi ha qui l’entengui perquè no diu res que s’hagi d’entendre, diguin el que diguin els crítics amb el Bloom i el seu cànon al davant de tots, que no hi ha per on agafar-lo.

Li costava seguir-li els raonaments, però li feia gràcia i se l’escoltava amb la fe d’una entusiasta.

En Sergi era menut i anava encorbat com un nas de bruixa. Duia unes ulleres de l’any de la picor, de pasta negra i de vidres gruixuts. Tot el seu cos delatava les hores que s’havia passat encauat entre llibres. Tenia un parlar decidit que no s’esqueia a la seva figura tímida i trencadissa.

A la llibreria hi havia un desordre fenomenal. Els llibres estaven apilats damunt de taules i lleixes deformades pel pes i en caixes sota les taules i al costat de les lleixes, els passadissos s’havien convertit en senderoles, de tants embalums com hi havia escampats, tot semblava fet i deixat estar. I, això no obstant, enmig d’aquell caos fascinant, en Sergi s’orientava amb una precisió inaudita. Era capaç de trobar qualsevol llibre a la primera i sense necessitat de consultar cap de les fitxes que confeccionava amb minuciositat. La Isabel havia estat testimoni d’aquest sentit de l’orientació tan prodigiós. Sabia quins llibres tenia i on els tenia situats. També va fixar-se que no hi havia ni un dit de pols en tot aquell cafarnaüm. Aquella llibreria semblava el cau d’una rata de biblioteca, una cova de llibres, i tanmateix, hi havia la netedat i la pulcritud d’algú que havia fet dels llibres la raó de la seva existència.

També la imatge d’en Sergi era endreçada, tot i el seu físic tan poc ortodox i fet malbé.

Es va deixar guiar per en Sergi i se li va obrir un món literari nou que la va fascinar. Sempre havia pensat que, no havent pogut ser pagesa, li hauria plagut ser bibliotecària o treballar en una llibreria per tenir de la lectura la seva feina de cada dia. I aconsellar lectors com ella, necessitats d’una mà que els acompanyés. Només de petita ho havia pogut fer, de llegir a cor què vols i sense pressa. Després, hi va haver la mare demanant-la a tothora. I ara hi havia la feina de casa, que la deixava rebentada i sense esma ni temps.

— El proper que li portaré és de l’Edward Abbey. El coneix?

— No, no n’havia sentit a parlar mai.

— Li agradarà.

— Segur que sí.

— Bé, ja em dirà què li han semblat els contes d’en Salinger. La traducció d’en Monzó és molt acurada.

— El vigilant… em té entusiasmada. Segur que els contes també seran tan bons com la novel·la. Passi-ho bé.

— Estigui bé.

 

Encara era d’hora quan va sortir de la llibreria de vell d’en Sergi. Va pensar que tenia gana i es va ficar a l’Òscar. Va veure una taula lliure al fons i va anar a seure-hi. Va passar per davant d’una taula amb tot de nois. Devien tenir divuit anys, any amunt, any avall. Va notar que se la miraven. S’havia posat uns texans i una brusa de fil, blanca. Malgrat els dos fills i l’edat, i el pas inexorable dels anys, mantenia un bon tipus. Era alta, s’havia mantingut prima i proporcionada i tenia un pit esponerós. Quan ja era asseguda li va venir el cambrer per fer la comanda. Es van saludar. Es coneixien d’altres vegades. I encara que sempre prenia el mateix, cada cop que se li acostava li demanava què volia prendre i anotava la comanda en el seu bloc. Li va demanar un entrepà de pernil ibèric, una cervesa i, per encabat, un cafè molt curt i una aigua ben freda.

— Però, fins que no m’hagi acabat l’entrepà i la cervesa, no em portis ni el cafè, ni l’aigua, Lluís. Moltes gràcies.

— D’acord —va dir en Lluís i va tornar-se’n darrere la barra. El va seguir amb la mirada. Segur que em portaràs el cafè i l’aigua gens freda amb l’entrepà i la cervesa i…

La Isabel va treure de la bossa la novel·la d’en Salinger i la va obrir pel punt. Ja n’havia llegida més de la meitat. Aquesta tarda l’acabaré i a la nit començaré els contes.

Els nois la seguien mirant i es feien comentaris. No els sentia, tampoc els mirava, però els intuïa. Vestida encara em faig mirar, però si em veiéssiu despullada… vés a saber què faríeu, sortir corrents cames ajudeu-me!, que ni el baf de la dutxa pot amagar els estralls que el temps va deixant en el meu cos.

Va aixecar el cap i se’ls va mirar. Encara no ho havia fet. Joves convençuts que es menjarien el món d’una mossegada, pobres ignorants que no saben que abans que no hagin pogut clavar-hi la primera queixalada la vida se’ls haurà escolat com la sang dels conills pel forat de l’aigüera. Es va adonar que un dels nois era de Ragàs. No l’havia conegut perquè en entrar el tenia d’esquena. Li va venir al cap la Jesús. Mai li havia caigut bé, la Jesús. I s’havia afegit a l’escarni col·lectiu que el seu cas havia provocat a Ragàs. Deixar el marit i anar-se’n amb un noi quinze anys més jove… ella no l’hauria feta mai, una cosa així.

— El que passa és que li teniu enveja, —li havia dit en Mia cansat d’escoltar-la.

— Què vols dir, que totes frisem per anar-nos-en amb un marrec?

— No n’és cap, de marrec, en Bernat.

— No ho deus dir pas per mi, oi?

— No, no ho dic per tu ni ho dic per ningú en concret, però és el mateix que dieu vosaltres, les dones, quan parlem d’un home que ha deixat la dona i se n’ha anat amb una de vint anys, que si poguéssim, que si en trobéssim alguna que ens fes cas i tinguéssim els calés d’aquell, tots hi aniríem bavejant. Doncs, au, ja teniu un cas a l’inrevés. I què?

I si en Mia tingués raó i fos enveja, el que em causa la Jesús?, va pensar uns dies més tard. La Jesús sempre havia fet el que havia volgut, a l’escola sempre acabava sortint-se amb la seva i de gran també feia sempre el que volia, petés qui petés. I ella, en canvi… no havia acceptat ni anar a fer un cafè amb en Sergi! Per què? No en tinc cap necessitat. Amb en Mia hi estic bé. Estem bé, tots dos.

Va deixar estar els nois, que la miressin i la despullessin i hi fantasiegessin tant com volguessin. I es va submergir en la història d’en Holden Caulfield.

 

Va arribar a casa a l’hora de dinar. Abans d’entrar, va deixar anar els gossos. Hi havia el Roc, un pastor alemany de deu anys, força atrotinat, i l’Aucell, una filla seva, tan fidel i que es feia estimar tant com el seu pare, i el Tifu i el Tofu, els dos gossos caçadors d’en Mia, una barreja de Beagle i de Podenc, de caràcter juganer i arrauxat, imprevisibles completament. Els va canviar l’aigua, que tenien bruta i calenta, i s’hi van abraonar. Després va anar a veure les gallines. Hi havia dos ous i els va agafar, abans que la Blanqueta no els piqués. Aquella gallina s’havia tornat vella i estúpida. D’unes setmanes ençà, li havia agafat la malícia de picar els ous de les altres fins a trencar-los. S’havia fet vella i les altres l’havien passada al davant. Potser era per això. Els trencava els ous que posaven i covaven per enveja i gelosia, perquè ella ja no en pondria ni en covaria mai més cap. Perquè el gall ja no la buscava. L’hauria hagut de sacrificar i fer-ne un bon caldo, però no s’hi havia vist en cor. No li havia passat mai amb cap animal, tants com n’havia criats. Però la Blanqueta havia estat una gallina especial. Era un exemplar magnífic. L’havia arribat a estimar, si és que els sentiments que es poden arribar a tenir envers una gallina són definibles en termes d’estimació. El cas és que no es veia amb cor de matar-la. Però li dolia veure-la patir perquè no suportava adonar-se que s’havia fet vella i que en el corral ara regnaven d’altres de joves i ufanes.

Va entrar a casa. Va anar a la cuina. Va deixar els dos ous a l’ouera i va anar cap a la nevera. La va obrir. Mentre mirava què hi tenia per dinar, va agafar l’ampolla d’aigua i en va veure a galet, fent un raig prim amb el dit gros i l’índex, com havia vist fer a l’avi i al pare. Hi havia una mica de pasta en un tàper i tres trossos de pizza d’espinacs en un plat, restes del sopar d’anit amb els fills. Va posar la pasta en el plat amb els talls de pizza i els va posar al microones. Mentre s’escalfaven, va connectar la tele petita encara que no la va mirar en cap moment, tan sols pretenia sentir algú que parlés, i es va parar la taula. Encabat de dinar, va anar a la sala d’estar, va engegar-hi el televisor, es va estirar al sofà i s’hi va endormiscar. Es va deixondir quan el culebrot de TV3 s’acabava. Tant se li’n donava. Se’ls mirava tots, però no en seguia cap. Es va aixecar. Va tornar a la cuina. Es va fer un te verd, amb menta fresca de l’hort que havia collit diumenge de bon matí i que havia posat en un got d’aigua, va omplir una gerra d’aigua i hi va buidar tota una glaçonera, va agafar la novel·la de Salinger de la bossa, que havia deixat damunt de la taula de la cuina en arribar, i va anar cap al jardí.

La casa l’havien construïda en un tros dels pares d’ella, a uns dos quilòmetres de Ragàs. Hi havia hagut una masia: Cal Torrent, pel torrent que hi passava ben a prop, tot i que mai havien vist baixar-hi ni un rajolí d’aigua. Quan els pares d’ella van comprar la finca, la casa ja era derruïda. No en van aprofitar res, ni les poques pedres que hi havien quedat, tan sols el dret d’edificar de bell nou. La casa recordava les masies per la seva forma i distribució, però havien utilitzat materials ben distints, res de fusta ni de pedra, només formigó, ferro i vidre.

El jardí era a la part del darrere, encarat a sud. Hi havia un roure i una alzina al bell mig, amb una hamaca penjada de l’un a l’altra. I al peu de l’alzina, una taula rodona amb dues cadires de ferro. Va deixar-hi la gerra d’aigua amb els glaçons i la tassa del te, va asseure’s i es va posar a llegir. Al cap d’una estona, va arribar el Roc, li va buscar la mà, ella li va tustar el cap i llavors ell es va estirar ben a prop seu.

 

Va acabar El vigilant… cap a quarts de nou. La gerra d’aigua era mig buida. Tots els glaçons s’havien desfet. Es va alçar. Va tornar cap a la casa. Va endreçar el llibre a les lleixes de la biblioteca. Va anar a la cuina. Va buidar la gerra a l’aigüera i la hi va deixar. Va esbandir la tassa de te i la va posar al rentaplats. Buf, he de pixar urgentment. Va anar al vàter del costat de la cuina i s’hi va estar una bona estona. En sortir, va anar a donar menjar als gossos i a les gallines i als conills i al porc, abans no es fes fosc del tot, va anar a l’hort, va collir-hi dos tomàquets, que es faria per sopar amanits amb tonyina, i va regar. Encabat, va tornar a la cuina. S’havia fet fosc. Es va amanir els dos tomàquets, hi va posar al damunt una llauna de tonyina, va agafar una ampolla de vi negre que hi havia oberta a la nevera, i va sopar. No va connectar el televisor. Tenia ganes d’enllestir i anar-se’n al llit.

Quan va acabar de sopar, va plegar la copa, el plat i els coberts i els va posar al rentaplats. Encara no era prou ple per engegar-lo. Demà al matí, després d’esmorzar… Va llançar l’ampolla de vi al cubell del vidre. Es va adonar que la bossa d’escombraries era plena. Cony de Martí!, mira que li vaig dir ahir al vespre que les anés a llançar; bé, demà al matí també… Va baixar les persianes, va anar a tancar amb pany la porta del darrere i va pujar cap a l’habitació. Es va despullar. Només es va deixar posades les calces. Va agafar els sostenidors, els va mirar i els va olorar. Demà me’ls tornaré a posar. I els va deixar damunt de la butaca. Va agafar els texans que havia deixat damunt del llit i els va plegar. Va agafar la brusa que també era damunt del llit i va anar cap a l’armari, va obrir la porta i va agafar un penjador i hi va penjar els pantalons i la brusa. Va tancar la porta de l’armari. Va ser en aquell instant quan es va enrecordar de l’escopeta. Li havia marxat del cap. Demà… Va tornar cap al llit. Va agafar la camisa de dormir que tenia a sota del coixí i se la va posar. Va anar cap al lavabo. Va anar a la tassa del vàter, en va alçar la tapa, es va abaixar les calces i s’hi va asseure. Va orinar, amb els colzes damunt dels genolls i el cap repenjat damunt els palmells. Encabat, va agafar paper higiènic, el va doblegar i es va eixugar sense aixecar-se, va deixar caure el paper, es va aixecar, es va apujar les calces, va pitjar el botó per tirar l’aigua i va baixar la tapa. Ho va fer tot sense mirar, d’esma. Va anar cap a la pica i s’hi va rentar les mans i les dents. Va tornar cap al llit. En va enretirar el nòrdic i s’hi va estirar, sense tapar-se. Va agafar els Nou contes que havia deixat damunt la tauleta. Es va mirar la portada. No va saber què pensar-ne. Va obrir el llibre i va buscar l’índex: ‘Un dia esplèndid pels peixos plàtans’, va llegir. Quin títol més suggeridor, tot i que no sabia què li suggeria, i tan intrigant. De la resta de títols es va fixar en els de ‘L’Home Rialler’, ‘Allà baix a la barca’ (aquest li evocava el títol d’un conte de Hemingway que havia llegit feia poc, recomanació d’en Sergi, és clar: ‘Allà dalt, a Michigan’, es titulava) i ‘Boca preciosa i verds els meus ulls’. Va girar el full. La dedicatòria, Per a «Dorothy Olding i Gus Lobrano» no li deia res. No sabia qui eren. A la pàgina següent hi havia un problema zen com a endreça: «Sabem quin so fan dues mans que aplaudeixen. Però quin so fa una sola mà que aplaudeix?» S’hi va aturar. La va rellegir. I va pensar: no som capaços d’escoltar el soroll que fa un sola mà que aplaudeix. Va alçar els ulls del llibre i se li van anar a posar a la porta de l’armari d’en Mia. Al darrere hi havia l’escopeta. No la veia, però sabia que hi era. La intuïa. Va deixar el llibre a la tauleta de nit, es va alçar i va anar cap a l’armari d’en Mia. Va obrir-ne la porta. Me n’hauria d’haver enrecordat. Va allargar la mà, la va tocar. De primer, el canó. Era fred i dur. Li va provocar esgarrifances. Després va baixar la mà cap a la culata. Hi va passar els dits, porucs, i els va enretirar. La va agafar. Era més pesant del que s’havia pensat. Va tancar la porta de l’armari amb el maluc i va tornar al llit amb l’escopeta a les mans. La va posar al damunt del llit, al cantó d’en Mia. El canó repenjat damunt del coixí. És pitjor intuir-ne la presència, que no pas veure-la. Va anar a estirar-se al seu cantó. Ara tampoc no es va tapar. Feia calor i tota ella es notava entresuada. Demà endreçaré el nòrdic i posaré un llençol. Va agafar el llibre de la tauleta i va començar a llegir el primer conte. Era el mateix Salinger que l’havia entusiasmat amb El vigilant… Avançava lentament. No hi havia anotacions. Només un nom a la pàgina 15: Txèkhov. No ho va entendre. N’havia llegit algunes obres: L’oncle Vània, Les tres germanes i La gavina. Abans d’endinsar-se en la literatura nord-americana, en Sergi li havia fet llegir Tolstoi, Dostoievski i Txèkhov. Però aquella referència que algun lector havia deixat escrita, no la comprenia. De tant en tant, els ulls se li anaven cap a l’escopeta. No hi podia fer més. Necessitava mirar-la per deixar d’intuir-la. Va provar de llegir posant una mà al damunt del canó, com si fos el cos d’en Mia. Potser si la toco tota l’estona…

Ja gairebé havia arribat al final. Era una història ben estranya. Va trobar un punt. Va girar el full i va veure que ja només li quedava la darrera escena. Es va aturar i va provar d’imaginar-se què hi passaria. Res. No s’imaginava res. El final li semblava imprevisible del tot. Però… va deixar el llibre a la tauleta, obert pel punt, una pàgina abans del final. Va tombar el cap i es va mirar l’escopeta que no havia deixat de tocar. La va agafar amb les dues mans. Se la va posar entre les cames, amb la culata encaixada a l’entrecuix i el canó damunt del pit.

I si… ? Es va posar el canó dins de la boca.

 

Només els gossos van sentir el tret. De primera es van espantar. Es van quedar quiets, amb el cap alçat i les orelles dretes i escrutadores, com si haguessin de córrer rere una presa imprevista. Van restar muts i atents al silenci revingut. Va ser el Roc, el vell pastor alemany, el primer a comprendre l’argument que aquell tret sorprenent i inesperat havia desenllaçat. Va fer un lladruc de por i es va posar a udolar, tristament i fidel.

Mentrestant, a Arties, la Laia i en Martí rentaven els plats del sopar i parlaven dels jocs que farien aquella primera nit de colònies.

I a Seül, tot i ser primera hora del matí, en Mia encara no havia anat a dormir. S’estava follant per tercera vegada una puta coreana que deuria fer un parell de mesos o més que no es depilava i que havien seleccionat expressament per a ell.

FI