Villarejo, Rosell i demés

Escolto l’entrevista de Ricard Ustrell amb Sandro Rosell al Matí de Catalunya Ràdio. Mentrestant, en Jordi Basté també ha anunciat que en Rosell seria al Món a RAC1, encabat el cara a cara d’avui, entre José Manuel Villarejo i Pablo Iglesias.
Dues reflexions de tipus periodístic: per part de l’Ustrell, l’entrevista amb Sandro Rosell li ha permès d’entrar en el sarau muntat per Villarejo a RAC1, sense haver d’anar a remolc del programa que li és competència directa. Una solució molt hàbil. A més, ha tingut Rosell durant una hora i mitja llarga i abans que en Basté. Ara, i segon, es fa estrany això d’anar a respondre a una altra ràdio una qüestió que s’ha suscitat a l’altra.
Encabat amb l’Ustrell, Rosell ha creuat la Diagonal i ha anat a parlar amb en Basté a partir de les 11 tocadíssimes. Bàsicament, ha repetit els mateixos arguments, molts amb les mateixes paraules i els mateixos exemples. Res a dir, tot molt normal.
La pregunta que em torno a fer avui, com ahir, és si des del periodisme hem de donar veu a algú que menteix sistemàticament i no hauríem de manera prèvia a l’emissió comprovar la veracitat del que ens diu.
Ara, com a fenomen mediàtic i com a espectacle, està sent apassionant. Perquè, demà i els propers dies, tindrem noves entregues. Tothom qui hi surt esmentat, demana el dret a rèplica, lògicament.

Llegeixo al Marca que en aquesta darrera jornada s’han produït 17 substitucions per lesió, que n’hi ha hagut almenys una en cada partit i que hi ha hagut 12 equips afectats. Són dades insòlites, però que no sorprenen. De fet, en les 7 jornades precedents, hi havia hagut 134 lesions, 90 de les quals musculars. Només començar la temporada, ja hi va haver diversos entrenadors i jugadors que van advertir que amb l’actual ritme de competició les lesions serien constants. Que les jornades de lliga i de lliga de campions quedin alterades pels partits de seleccions, amb el que això comporta de viatges i canvis de sistemes d’entrenament, ho agreuja, és clar. L’única solució és que els jugadors es plantin d’una vegada per totes. Al capdavall, tot plegat s’aguanta damunt d’ells.

Periodisme i Villarejo

Escolto el cara a cara entre l’excomissari José Manuel Villarejo i l’expresident Artur Mas i l’entrevista que li fa Jordi Basté al Món a RAC 1. Quan encara no l’han acabada de comentar, ja anuncia que demà n’hi ha un altre amb l’exvicepresident del govern espanyol Pablo Iglesias. L’èxit comunicatiu del cara a cara és indubtable, els programes successius i els diaris n’aniran plens les pròximes hores, però tinc dubtes que sigui un encert periodístic. Vull dir si entenem el periodisme com a la recerca de la veritat. Villarejo n’ha dit de tan grosses, que abans d’acabar la tertúlia posterior, Basté ja ha dit que el FC Barcelona li exigia una rectificació o s’hi querellaria, que Sandro Rosell aniria demà al programa, que Josep Pujol també havia trucat per desmentir dues o tres afirmacions que havia fet… De fet, el mateix Basté havia justificat el format de cara a cara amb dues persones víctimes de Villarejo perquè “no sabia per on la hi podria colar”. Tot això és el que em genera dubtes, no saber què és veritat i què és mentida del que ens diu Villarejo, cosa que se suposa que hem de fer els periodistes.

No eren ben bé el mateix, però aquests dies hi ha hagut un parell de polèmiques que s’hi assemblen, si més no. Una, l’entrevista que el Ricard Ustrell li va fer a la Rosa Peral al Matí de Catalunya Ràdio, i l’entrevista – documental de Jordi Évole amb Josu Ternera.

Jo crec que es pot entrevistar tothom i que s’ha d’entrevistar tothom. I que l’objectiu sempre ha de ser el mateix: esbrinar la veritat, acostar-s’hi tant com sigui possible.

Segueixo llegint el Dietari del confinament de Carme Junyent. Per cert, que en algunes entrades no ens deixa gairebé, als periodistes. D’un, diu que parlava més que ella, cosa que li feia dubtar quina entrevista en sortiria. D’un altre, que no havia entès res de res. També n’hi ha algun de qui en parla bé, tot sigui dit.

Fot-n’hi cinc!

Llegeixo a la premsa el nyap de la Federació Catalana de Futbol amb la samarreta de la selecció, que en comptes de quatre barres n’hi han posat cinc! L’explicació que he escoltat és aquesta: que Adidas no els en podia confeccionar una d’expressa i que aquesta és la que més s’hi assemblava. L’explicació em sembla una excusa de mal pagador, que es diu. No sé si és veritat o no. M’estranya que Adidas no els pugui fer una equip a mida, s’hauria de trucar i demanar-los-ho, però, tant se val. És un nyap incomprensible i inacceptable, i sembla mentida que ningú a la Federació no l’hagi aturat. La incompetència que denota és colossal. No es pot comprar una samarreta que “s’assembla” a la bandera de Catalunya. O l’és, o no l’és.
Dit això, a mi no m’ha agradat mai les samarretes amb les quatre barres, ni tan sols em va agradar que Nike la posés al coll de la samarreta del FC Barcelona, com si fos un logotip. Les quatre barres ja són a l’escut. És el que hauria de fer la Federació Catalana, decidir d’una vegada quins són els colors de l’equip de la selecció i deixar la bandera del país a l’escut.

L’altre tema esportiu és el cas Negreira i la decisió del jutge Aguirre d’imputar el FC Barcelona per suborn. Escolto la tertúlia de RAC 1. Hi tornen amb allò que els directius del Barça no han explicat encara què ha passat, ni han respost les preguntes fonamentals del cas. En Jordi Bosch és l’únic que ho matisa: el club no té perquè satisfer la nostra curiositat i és lògic que ara es concentri a defensar els seus interessos. I, molt probablement, hi deu haver una altra raó encara: que el que es va fer, no es pugui explicar.
Escolto que la directiva del Sevilla ha emès un comunicat de condemna i que aquest vespre no serà a la Llotja amb els directius blaugrana. Suposo que no seran els únics. No acabarà gens bé, em temo.

Àngel Llàcer i els seus crítics

Aquest matí he recuperat el debat al Matí de Catalunya Ràdio sobre la decisió d’Àngel Llàcer de no convidar els crítics teatrals a l’espectacle The Producers, que des d’avui es fa al Tívoli. El tema m’interessava. Al final l’he trobat una mica desendreçat, potser perquè hi havia massa persones a parlar, i encara s’hi ha afegit la Carme Lluveras des del telèfon. En resum: Llàcer s’ha cansat de rebre crítiques dolentes i ha decidit no convidar els crítics a l’espectacle. Si hi volen anar, que es paguin l’entrada, o bé que demanin una invitació a Balañá o a l’Associació d’empreses de Teatre. Els crítics havien tret un comunicat conjunt de protesta. Hi havia Ramon Besa. Ha parlat de la llibertat d’accés a la informació i ha considerat que Llàcer hauria d’haver distingit entre els crítics amb una trajectòria que els acredita.
Jo no conec de res Àngel Llàcer, però el seu personatge em cau bé. Sempre que el sento per la ràdio o el veig a la televisió, em paro a escoltar-lo. També el vaig seguir al Llop i ara a la Puntual. Al teatre, em sembla que no l’he vist mai.
En el debat d’avui, que suposo que seguirà, em poso més al seu costat. No em sembla que l’argument del dret d’accés a la informació sigui fort. Val per als teatres públics o per a teatres o obres fortament subvencionades, però no em sembla que sigui aplicable als privats. I, en això, també incloc els clubs de futbol. Tot i que sé perfectament que s’organitzaria un sarau monumental si els clubs decidissin no “convidar” els periodistes als partits. De fet, és impossible que passi perquè premsa i clubs han crescut compassadament i es necessiten mútuament.

El Diari d’Igualada em publica quatre pàgines, avui. Una doble pàgina amb un reportatge sobre la Carme Junyent Figueras, una entrevista amb Josep Llansana Marcè, i dues notícies, sobre la Jornada Gastronòmica sobre les Plantes Oblidades i sobre la primera Festa de la Verema de la Guàrdia Pilosa.
Trobo que el reportatge de la Carme Junyent m’ha costat més del compte. I no acabo d’entendre per què.
No he pogut acabar el seu dietari del 2020 Tancat temporalment. L’acabaré, i no només perquè no acostumo a deixar llibres a mitges —tot i que, ara mateix, em sembla que en tinc tres o quatre de començats. El personatge m’ha enganxat. No la vaig arribar a conèixer, tot i que la seguia amb interès. Ens vam trobar una sola vegada quan va venir a presentar Escoles a la frontera a Calaf. No va assistir ningú!, i vam haver d’anul·lar la presentació. Em vaig enfadar molt. Sobretot que no hi vingués ningú de l’institut, ni de l’escola. Ella, s’ho va agafar prou bé.

D’envellir i les expectatives

Llegeixo Carme Junyent Figueras a Tancat temporalment. Dietari 2020 (Edicions del Rec, 2021): “Aquests dies estic en un procés d’envelliment ràpid. Sempre havia pensat que fer-se gran era un continu fins que em vaig adonar que, en realitat, és un procés a batzegades. De cop hi ha alguna cosa que ja no pots fer, o et falla alguna cosa. Però ara sento que vaig perdent i perdent.”
Una mica és tot això, sí. Per exemple, quan reprens una activitat física que havies deixat de fer anys ha i hi tornes. De seguida t’adones que el cervell es va quedar aturat en aquell moment precís i que les ordres que ara dona ja no valen, que el cos ha envellit, que vol dir que s’ha fet lent i ha perdut l’agilitat i la flexibilitat que havia tingut, fos poca lo molta. La desconnexió és total. Si no és dramàtic, és graciós.
Però també hi ha canvis, no sé si més profunds, existencials en tot cas, que et fan observar els fets diaris amb un ànim més reposat. Vull dir que quan l’única expectativa viable és la mort, no cal crear-se’n de més. De fet, és una cosa que he pensat no sé si sempre, però des de fa temps segur. Fixar-s’hi cada cop més, deu ser un altre símptoma d’això que en diem fer-se gran. Perquè crec que, com que les expectatives anticipen els resultats que ens formulem, però no ens els garanteixen, ens privem d’una manera estúpida de gaudir del moment.
Rellegeixo tot això que he escrit i recordo que, del que jo volia parlar, era d’aquesta eufòria que s’ha desfermat pels dos 5 a 0 consecutius que ha aconseguit el FC Barcelona i per les actuacions del Joao Cancelo i el Joao Felix i les expectatives que es formulen. Però, ja està.