Fot-n’hi cinc!

Llegeixo a la premsa el nyap de la Federació Catalana de Futbol amb la samarreta de la selecció, que en comptes de quatre barres n’hi han posat cinc! L’explicació que he escoltat és aquesta: que Adidas no els en podia confeccionar una d’expressa i que aquesta és la que més s’hi assemblava. L’explicació em sembla una excusa de mal pagador, que es diu. No sé si és veritat o no. M’estranya que Adidas no els pugui fer una equip a mida, s’hauria de trucar i demanar-los-ho, però, tant se val. És un nyap incomprensible i inacceptable, i sembla mentida que ningú a la Federació no l’hagi aturat. La incompetència que denota és colossal. No es pot comprar una samarreta que “s’assembla” a la bandera de Catalunya. O l’és, o no l’és.
Dit això, a mi no m’ha agradat mai les samarretes amb les quatre barres, ni tan sols em va agradar que Nike la posés al coll de la samarreta del FC Barcelona, com si fos un logotip. Les quatre barres ja són a l’escut. És el que hauria de fer la Federació Catalana, decidir d’una vegada quins són els colors de l’equip de la selecció i deixar la bandera del país a l’escut.

L’altre tema esportiu és el cas Negreira i la decisió del jutge Aguirre d’imputar el FC Barcelona per suborn. Escolto la tertúlia de RAC 1. Hi tornen amb allò que els directius del Barça no han explicat encara què ha passat, ni han respost les preguntes fonamentals del cas. En Jordi Bosch és l’únic que ho matisa: el club no té perquè satisfer la nostra curiositat i és lògic que ara es concentri a defensar els seus interessos. I, molt probablement, hi deu haver una altra raó encara: que el que es va fer, no es pugui explicar.
Escolto que la directiva del Sevilla ha emès un comunicat de condemna i que aquest vespre no serà a la Llotja amb els directius blaugrana. Suposo que no seran els únics. No acabarà gens bé, em temo.

Ocasió perduda

Els blaugrana han perdut l’oportunitat de deixar sentenciada la Lliga espanyola al Sánchez Pizjuán. L’han tinguda a tocar mentre han ofert la seva cara més reconeixible i agradable. Se’ls ha escapat quan l’han perduda pels errors propis i per l’agosarament i desesperació del rival.

La primera part no ha tingut res a veure amb les del Celta i l’Almeria. Sevilla, no era un tràmit. Els blaugrana han sortit amb la concentració i la intensitat que requeria la transcendència del partit: valia més de mig títol de Lliga. La possessió de prop del 80 per cent, el control del joc amb Iniesta i Busquets i amb Messi de migcampista per marcar el ritme de circulació de la pilota i ajuntar les línies, l’encert de Neymar i Alves a l’hora de prendre decisions fins i tot, han estat els fets diferencials i decisius. No hi ha hagut aquell joc d’anada i tornada d’una àrea a l’altra que tan poc ens agrada i tan ens desconcerta: el centre de gravetat s’ha situat al mig del camp, o allí on Messi ha considerat que s’havia de disputar a cada moment. Els qui creuen que el substitut de Xavi és Messi tenen un argument amb molt de pes. Encara que serveixi per alimentar el debat generat per Suárez en revelar que la seva ubicació al centre de l’atac la va decidir l’argentí.

L’anàlisi val per als primers 37 minuts, fins que Bravo no ha sabut rebutjar un xut llunyà de Banega. Amb l’1 a 2, els sevillans han fet un pas endavant i tot l’encert, seguretat i control de l’espai i el ritme que havien demostrar els blaugrana fins llavors, ha desaparegut. Ja ho diuen que el futbol és un estat d’ànim. El Sevilla se n’ha anat al descans convençut d’haver sobreviscut a l’allau de futbol que els havia fet rodolar partit avall i de ser capaç d’aixecar-se i plantar cara. Ho han provat i els ha funcionat. La tàctica ha estat allargar el camp, esbojarrar el ritme, desplaçar el centre de gravetat del joc del mig del camp a les àrees… i se n’ha sortit. Els blaugrana només han tingut el control a estones. La major part de la segona part ha estat aquell anar i venir tan poc nostrat. Luis Enrique ha posat Xavi per recuperar el seny, l’ha tret per Neymar per tenir més futbolistes al mig del camp, estava ben pensat (i això encara que el directiu responsable del futbol Jordi Mestre no hagi entès el canvi), però no ha causat l’efecte que buscava: perquè la rauxa sevillista ja s’havia ensenyorit del partit. Que el Sevilla hagi empatat i que ho hagi fet gràcies a una passada errada des de la defensa, ha estat la conseqüència lògica d’haver perdut l’estabilitat.

[Aquest article va sortir publicat a Nació digital.cat el dissabte, 11 d’abril de 2015]

Messi torna a liderar

Abans de començar la jornada, el partit contra el Sevilla apareixia com un dels obstacles més durs que li quedaven al Barça a la Lliga. Ho havia reconegut el seu entrenador Gerardo Martino i tot. És clar que també va dir que a aquestes alçades de l’any les rotacions s’havien acabat i ha fet sortir un onze que deixava clar que la semifinal de Copa de dimecres contra la Reial Societat tenia prioritat. I això que després de l’ensopegada de l’Atlètic i la victòria del Reial Madrid, el triomf era vital absolutament per no despenjar-se de la lluita pel títol i recuperar el lideratge.

I, no obstant, l’inici ha estat tan decebedor com ho va ser la darrera hora del partit contra el València de la jornada anterior: més errors i pèrdues de pilota del que és habitual, poca intensitat i un desmenjament inadequat. La diferència respecte del partit contra el València és que quan han empatat gràcies a una rematada de cap d’Alexis, en una jugada en què ell i Piqué eren en clara situació de fora de joc, l’equip s’ha estimulat i ha capgirat el joc i el marcador amb un gol de Messi.

El començament de la segona part no ha estat gaire diferent. Vull dir que el joc ha seguit tan descontrolat com a la primera. És clar que l’aiguat i el vent no ajudaven gens a mantenir l’ordre, malgrat els intents de Xavi i Iniesta per domar el partit. Les sensacions han estat semblants a les de les primeres jornades en què els blaugrana no controlaven els partits però que s’imposaven mercès a la seva contundència a les dues àrees. És el que ha passat en només dos minuts: doble aturada de Valdés i a la jugada següent, gol de Messi.

La victòria deixa tres dades positives de cara al futur. La primera són els tres punts que li permeten tornar al lideratge de la Lliga espanyola i iniciar el que hauria de ser una lluita pel títol frec a frec amb el Reial Madrid. La segona és la recuperació golejadora de Messi; així que ha marcat el primer, ha fet la impressió que aquell gol havia de tenir una importància individual i col·lectiva superior als tres punts que donava. I, finalment, el bon partit d’Iniesta, també. Perquè encara que siguin cares molt vistes, són les de la millor i més reconeixible fesomia del FC Barcelona.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat, diumenge 9 de febrer de 2014]

Lliga llarga, ¿temporada curta?

El resultat de la Lliga està decidit des de fa força jornades, i això que tot just se n’han disputat 25 de les 38 de què consta. A culers i merengues se’ls farà llarga. El FC Barcelona ha guanyat el Sevilla per 2 a 1 i manté els 16 punts d’avantatge sobre el Reial Madrid, que ha guanyat 1 a 2 a La Corunya. I això que tots dos han reservat mig equip titular tot pensant en la feina que els ve a sobre. És clar que el Sevilla, que dimecres es juga passar a la final de la Copa del Rei contra l’Atlètic de Madrid, ha fet el mateix en una demostració ben clara de quin interès tenen aquests partits: un tràmit, per no dir-ne una nosa.

Barça i Madrid és juguen la temporada en les tres setmanes que vénen. Dimarts, en el partit de tornada de les semifinals de la Copa del Rei, en què a l’un o a l’altre se li acabarà el recorregut i, en els dos dimarts següents, primer el Madrid i després el Barça, afrontaran amb un resultat advers els vuitens de final de la Lliga de campions, contra Manchester United i AC Milan, respectivament.

És inimaginable que la temporada, en termes culer i merenga, es pugui acabar a mitjan març, amb dos mesos i mig per endavant, però és clar que pot passar. Una patacada d’aquesta magnitud tindria unes conseqüències econòmiques notòries per a la indústria de l’entreteniment futbolístic. Per això dic que em sembla inimaginable, tot i que ja dic que pot passar.

I com que pot passar, a mi em sembla clar que alguna mesura hauran de prendre els qui tenen la capacitat de transformar el règim de competició. Al capdavall, és el que ha passat sempre quan els campionats s’han acabat abans d’hora per als equips més poderosos i s’ha posat en risc la seva viabilitat. El futbol és un entreteniment que es basa en la incertesa, i no hi incertesa si no hi ha competitivitat entre els equips. Les lligues de dos equips no tenen cap mena de gràcia, sobretot si un dels dos es despenja a les primeres de canvi.

Les lligues domèstiques han fet fallida esportivament i econòmica. Aquest dissabte, el Bayern de Munic s’ha situat a 18 punts del segon classificat i el Manchester United a 15 del Manchester City, que té un partit pendent però que no serà capaç de canviar el rumb de la lliga anglesa. I ara fa uns dies el president de la Federació Espanyola, Ángel María Villar, va dir en una entrevista a El País que no voldria que desaparegués cap club, però que ho veia a venir perquè el deute que acumula la majoria és impagable. De fet, no hi ha cap lliga que no sigui deficitària. La bombolla del futbol rebentarà més aviat que tard.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat el diumenge, 24 de febrer de 2013]

Dues lligues, però un empat

http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticia/1548