El gessamí

 

El vam plantar fa vint anys ja! Abans, havia provat d’arrelar-hi un parell o tres d’altres arbusts. No ho recordo prou bé. Sé que hi vaig plantar una buguenvíl·lia, almenys. Em van dir que no ho fes, perquè amb el clima d’aquest país, no s’hi avindria.

Jo crec que ho vaig provar dues vegades i que la segona va sobreviure al primer hivern. Em vaig creure que se’n sortiria. També havien dit que jo no hi passaria l’hivern i mireu, encara hi soc. Ara a ningú se li acut dir que no hi passaré l’hivern.

Però, va fer una nevada i després va venir una glaçada i la buguenvíl·lia no la va passar. Se’m va morir. Em va saber greu. No pas per haver de donar la raó al jardiner que me l’havia desaconsellat. Em va doldre la mort. Com si jo l’hagués condemnada a una mort anunciada.

En aquell pany de paret no hi havia cap planta. Ni tan sols hi havia un forat per fer-n’hi créixer cap, ni tan sols un roser com els que floreixen vora les portes de moltes de les cases dels pobles de per aquí. Com un senyal d’identitat. Ningú l’havia prevista. I a mi em semblava que hi calia. Era una paret nua que a mi em semblava que s’havia d’omplir de color i de fragància.

Vaig trencar el ciment i vaig fer un forat, en forma de semicercle.

Em van dir que em deixés d’experiments i que fes el que feia tothom i que hi plantés un roser. Però, jo volia un arbust que em recordés el mar. Com les buguenvíl·lies de Cadaqués.

I llavors, vam plantar el gessamí. També ens ho van desaconsellar. També ens van dir que aquest no és país per a gessamins. Però, ens hi vam entestar. El vam plantar i el vam cuidar i protegir, sempre temorosos de l’hivern i les glaçades de la primavera. Com tempestes reflectides en una finestra. Tronades que proclamen una tempesta devastadora, però que al final passen de llarg.

Ha crescut amb nosaltres. Amunt, fins a dalt de tot. I s’ha estès seguint la llum. Ha topat amb l’heura primigènia, perquè la vida és plena d’heures que s’arrapen com pecats i que s’infiltren com vicis inesperats. Potser no li caldrà, volem pensar que no, però si li fes falta, l’ajudaríem com ens ajudaríem a nosaltres a vèncer l’heura.

Floreix cap a finals de maig i començaments de juny. Un esclat de blanc tossut, rotund i eufòric, com escuma de mar. I expel·leix una olor dolça que s’escampa poderosa per tot el poble. Proclama vida i força i l’orgull de sobreviure en un país que, diuen, no és per a gessamins.