Gessamí

L’aplicació del temps del mòbil no gira gens rodona. A les sis del matí, dona “aiguats”. Els 12 graus i el vent de llevant de 5 km/h, semblen creïbles. Però d’aiguats, res de res, cel força net amb només una certa foscor cap a ponent. Cap anunci de pluja.

Descanso. M’havia proposat de sortir, anar i tornar de la Panadella per regenerar les cames, però… el cos em diu que em quedi estirat una estona més. I al cos se l’ha d’escoltar.
Acabo de mirar el Giro. L’etapa de dissabte. La vaig començar ahir a la tarda. Em queda el pas del Pordoi i el pas Fedaia, on hi ha la meta. Ja sé com va anar i qui ha guanyat el Giro. No hi fa res. No només són les imatges, veure el moment en què en Hindley deixa de roda en Carapaz, la força amb què fa els dos quilòmetres finals conscient que està guanyant el Giro i rescabalant-se així del que va perdre fa dos anys a la contrarellotge, o l’enfonsament d’en Carapaz en prendre consciència que se li escapa un triomf que veia factible. Sobretot són els comentaris de n’Ares, en Flecha, en Chozas o en Contador. Debaten sobre la falta de competitivitat que els sembla que hi ha. Voldrien que algú de la general, en Landa diuen, ataqués des de lluny. Que cap corredor es conformés amb el lloc que té i no li fes por de perdre’l. Es veu que tot ha de ser un espectacle. Sort que l’esport no es pot guionar. O no del tot! Encara.
També m’ha agradat veure en Contador explicant-nos, damunt la bicicleta, com de dur és el final del pas Fedaia. Una mena del que fa en Perico Delgado a la Vuelta. Però, en Perico ho enregistra setmanes abans. En canvi, en Contador ho ha fet unes hores abans, amb l’arribada ja muntada i un munt de cicloturistes pujant-hi i als quals anava avançant amb una facilitat extraordinària sense deixar de parlar. De fet, el segueixo a l’Strava i els temps que continua fent són de professional.

Vaig cap a l’Ajuntament. Avui tenim ple. M’aturo al gessamí. És a punt d’esclatar. Fa vint-i-dos anys que el vam plantar. Fa un parell d’anys li vaig dedicar una entrada al blog.