Villarejo, Rosell i demés

Escolto l’entrevista de Ricard Ustrell amb Sandro Rosell al Matí de Catalunya Ràdio. Mentrestant, en Jordi Basté també ha anunciat que en Rosell seria al Món a RAC1, encabat el cara a cara d’avui, entre José Manuel Villarejo i Pablo Iglesias.
Dues reflexions de tipus periodístic: per part de l’Ustrell, l’entrevista amb Sandro Rosell li ha permès d’entrar en el sarau muntat per Villarejo a RAC1, sense haver d’anar a remolc del programa que li és competència directa. Una solució molt hàbil. A més, ha tingut Rosell durant una hora i mitja llarga i abans que en Basté. Ara, i segon, es fa estrany això d’anar a respondre a una altra ràdio una qüestió que s’ha suscitat a l’altra.
Encabat amb l’Ustrell, Rosell ha creuat la Diagonal i ha anat a parlar amb en Basté a partir de les 11 tocadíssimes. Bàsicament, ha repetit els mateixos arguments, molts amb les mateixes paraules i els mateixos exemples. Res a dir, tot molt normal.
La pregunta que em torno a fer avui, com ahir, és si des del periodisme hem de donar veu a algú que menteix sistemàticament i no hauríem de manera prèvia a l’emissió comprovar la veracitat del que ens diu.
Ara, com a fenomen mediàtic i com a espectacle, està sent apassionant. Perquè, demà i els propers dies, tindrem noves entregues. Tothom qui hi surt esmentat, demana el dret a rèplica, lògicament.

Llegeixo al Marca que en aquesta darrera jornada s’han produït 17 substitucions per lesió, que n’hi ha hagut almenys una en cada partit i que hi ha hagut 12 equips afectats. Són dades insòlites, però que no sorprenen. De fet, en les 7 jornades precedents, hi havia hagut 134 lesions, 90 de les quals musculars. Només començar la temporada, ja hi va haver diversos entrenadors i jugadors que van advertir que amb l’actual ritme de competició les lesions serien constants. Que les jornades de lliga i de lliga de campions quedin alterades pels partits de seleccions, amb el que això comporta de viatges i canvis de sistemes d’entrenament, ho agreuja, és clar. L’única solució és que els jugadors es plantin d’una vegada per totes. Al capdavall, tot plegat s’aguanta damunt d’ells.

Fot-n’hi cinc!

Llegeixo a la premsa el nyap de la Federació Catalana de Futbol amb la samarreta de la selecció, que en comptes de quatre barres n’hi han posat cinc! L’explicació que he escoltat és aquesta: que Adidas no els en podia confeccionar una d’expressa i que aquesta és la que més s’hi assemblava. L’explicació em sembla una excusa de mal pagador, que es diu. No sé si és veritat o no. M’estranya que Adidas no els pugui fer una equip a mida, s’hauria de trucar i demanar-los-ho, però, tant se val. És un nyap incomprensible i inacceptable, i sembla mentida que ningú a la Federació no l’hagi aturat. La incompetència que denota és colossal. No es pot comprar una samarreta que “s’assembla” a la bandera de Catalunya. O l’és, o no l’és.
Dit això, a mi no m’ha agradat mai les samarretes amb les quatre barres, ni tan sols em va agradar que Nike la posés al coll de la samarreta del FC Barcelona, com si fos un logotip. Les quatre barres ja són a l’escut. És el que hauria de fer la Federació Catalana, decidir d’una vegada quins són els colors de l’equip de la selecció i deixar la bandera del país a l’escut.

L’altre tema esportiu és el cas Negreira i la decisió del jutge Aguirre d’imputar el FC Barcelona per suborn. Escolto la tertúlia de RAC 1. Hi tornen amb allò que els directius del Barça no han explicat encara què ha passat, ni han respost les preguntes fonamentals del cas. En Jordi Bosch és l’únic que ho matisa: el club no té perquè satisfer la nostra curiositat i és lògic que ara es concentri a defensar els seus interessos. I, molt probablement, hi deu haver una altra raó encara: que el que es va fer, no es pugui explicar.
Escolto que la directiva del Sevilla ha emès un comunicat de condemna i que aquest vespre no serà a la Llotja amb els directius blaugrana. Suposo que no seran els únics. No acabarà gens bé, em temo.

Àngel Llàcer i els seus crítics

Aquest matí he recuperat el debat al Matí de Catalunya Ràdio sobre la decisió d’Àngel Llàcer de no convidar els crítics teatrals a l’espectacle The Producers, que des d’avui es fa al Tívoli. El tema m’interessava. Al final l’he trobat una mica desendreçat, potser perquè hi havia massa persones a parlar, i encara s’hi ha afegit la Carme Lluveras des del telèfon. En resum: Llàcer s’ha cansat de rebre crítiques dolentes i ha decidit no convidar els crítics a l’espectacle. Si hi volen anar, que es paguin l’entrada, o bé que demanin una invitació a Balañá o a l’Associació d’empreses de Teatre. Els crítics havien tret un comunicat conjunt de protesta. Hi havia Ramon Besa. Ha parlat de la llibertat d’accés a la informació i ha considerat que Llàcer hauria d’haver distingit entre els crítics amb una trajectòria que els acredita.
Jo no conec de res Àngel Llàcer, però el seu personatge em cau bé. Sempre que el sento per la ràdio o el veig a la televisió, em paro a escoltar-lo. També el vaig seguir al Llop i ara a la Puntual. Al teatre, em sembla que no l’he vist mai.
En el debat d’avui, que suposo que seguirà, em poso més al seu costat. No em sembla que l’argument del dret d’accés a la informació sigui fort. Val per als teatres públics o per a teatres o obres fortament subvencionades, però no em sembla que sigui aplicable als privats. I, en això, també incloc els clubs de futbol. Tot i que sé perfectament que s’organitzaria un sarau monumental si els clubs decidissin no “convidar” els periodistes als partits. De fet, és impossible que passi perquè premsa i clubs han crescut compassadament i es necessiten mútuament.

El Diari d’Igualada em publica quatre pàgines, avui. Una doble pàgina amb un reportatge sobre la Carme Junyent Figueras, una entrevista amb Josep Llansana Marcè, i dues notícies, sobre la Jornada Gastronòmica sobre les Plantes Oblidades i sobre la primera Festa de la Verema de la Guàrdia Pilosa.
Trobo que el reportatge de la Carme Junyent m’ha costat més del compte. I no acabo d’entendre per què.
No he pogut acabar el seu dietari del 2020 Tancat temporalment. L’acabaré, i no només perquè no acostumo a deixar llibres a mitges —tot i que, ara mateix, em sembla que en tinc tres o quatre de començats. El personatge m’ha enganxat. No la vaig arribar a conèixer, tot i que la seguia amb interès. Ens vam trobar una sola vegada quan va venir a presentar Escoles a la frontera a Calaf. No va assistir ningú!, i vam haver d’anul·lar la presentació. Em vaig enfadar molt. Sobretot que no hi vingués ningú de l’institut, ni de l’escola. Ella, s’ho va agafar prou bé.

Només guanyen elles

Les jugadores convocades assistiran a la convocatòria de la seleccionadora Montse Tomé, però ni ella ni els actuals gestors de la Federació Espanyola se n’han sortit. Com tampoc se’n va sortir l’anterior president Luis Rubiales. Elles els han guanyat. També ha perdut el govern espanyol representat pel seu secretari d’Estat, Víctor Francos, quan les va comminar a assistir a la convocatòria o els aplicaria la llei i les sancionaria de 2 a 5 anys de suspensió federativa. I no han perdut, però no han guanyat els clubs de les jugadores que no s’han atrevit, no han sabut o no han volgut plantar cara a la federació i defensar les seves jugadores. També han guanyat les jugadores de la selecció de Suècia que s’han declarat disposades a suspendre el partit de divendres i així solidaritzar-se amb les seves companyes de l’espanyola. I també han perdut per incompareixença vergonyant els futbolistes homes que actuen com si això no anés amb ells.
Avui, qui representa millor els valors que té l’esport i el futbol no són ni els futbolistes homes, ni els clubs de futbol, ni la federació espanyola. Només les jugadores de la selecció espanyola de futbol i les jugadores de tot el món que els donen suport.

La lliga saudita trasbalsa l’escenari

Amb el mercat de fitxatges tancat i els rànquings per lligues fets, esclar que l’aparició de la lliga saudita ha trasbalsat l’ordre establert. Els equips de la Premier League són els que han gastat més diners en fitxatges, que és la manera més acordada per valorar el potencial del clubs, econòmic certament, però que s’acaba traduint també, a mig i llarg termini, en majors opcions de triomfs esportius. En totals, els equips anglesos han gastat 1.849 milions d’euros, segons les dades publicades per la FIFA aquesta setmana. Al darrere, ja s’hi ha situat la lliga saudita amb 817 milions d’euros, lluny de l’anglesa, però amb una entrada de cavall sicilià un punt inesperada. Segueixen la lliga francesa amb 802 milions d’euros, l’alemanya amb 717 milions, la italiana amb 664 milions d’euros i l’espanyola amb 378 milions d’euros. Hi ha una altra dada significativa i és que, en conjunt, el mercat de jugadors ha mogut .6874 milions de dòlars, amb un increment del 47,2 per cent, que seria una bestiesa en qualsevol altra indústria, i d’un 26,8 per cent respecte del 2019, l’any en què s’havia assolit l’anterior rècord.

D’aquestes dades se’n poden extreure força conclusions. Les dues que ara m’interessen subratllar són, primer, el potencial creixent i imparable de la Premier. En l’últim informe de Deloitte, ja es veia que la meitat dels 20 equips més rics eren anglesos. El de l’any que ve, dubto que vagin avall, al contrari, possiblement n’hi ficaran algun més. Vol dir que la Premier és, clarament, una Superlliga sense necessitat d’adjectivar-la geogràficament. Més encara quan se sap que és una lliga desterritorialitzada, és a dir, que la seva audiència no es limita als camps de futbol anglesos i a l’audiència anglesa, sinó que el seu abast és mundial.

La segona conclusió és aquesta irrupció dels clubs saudites. Vista la manera com els àrabs estan invertint en l’esport, sembla clar que no és una foguerada d’una temporada, sinó que és una aposta a llarg termini com han fet en d’altres esports. Per tant, podem preveure un creixement exponencial de la lliga saudita que cada cop captarà més talent futbolístic, de totes les edats i condicions.

Els dos creixements van en detriment de les altres lligues que acabaran convertides en secundàries. La inèrcia porta a un eixamplament de les desigualtats. El remei és conegut, però ni és fàcil d’aplicar, ni tampoc hi ha voluntat.