Fot-n’hi cinc!

Llegeixo a la premsa el nyap de la Federació Catalana de Futbol amb la samarreta de la selecció, que en comptes de quatre barres n’hi han posat cinc! L’explicació que he escoltat és aquesta: que Adidas no els en podia confeccionar una d’expressa i que aquesta és la que més s’hi assemblava. L’explicació em sembla una excusa de mal pagador, que es diu. No sé si és veritat o no. M’estranya que Adidas no els pugui fer una equip a mida, s’hauria de trucar i demanar-los-ho, però, tant se val. És un nyap incomprensible i inacceptable, i sembla mentida que ningú a la Federació no l’hagi aturat. La incompetència que denota és colossal. No es pot comprar una samarreta que “s’assembla” a la bandera de Catalunya. O l’és, o no l’és.
Dit això, a mi no m’ha agradat mai les samarretes amb les quatre barres, ni tan sols em va agradar que Nike la posés al coll de la samarreta del FC Barcelona, com si fos un logotip. Les quatre barres ja són a l’escut. És el que hauria de fer la Federació Catalana, decidir d’una vegada quins són els colors de l’equip de la selecció i deixar la bandera del país a l’escut.

L’altre tema esportiu és el cas Negreira i la decisió del jutge Aguirre d’imputar el FC Barcelona per suborn. Escolto la tertúlia de RAC 1. Hi tornen amb allò que els directius del Barça no han explicat encara què ha passat, ni han respost les preguntes fonamentals del cas. En Jordi Bosch és l’únic que ho matisa: el club no té perquè satisfer la nostra curiositat i és lògic que ara es concentri a defensar els seus interessos. I, molt probablement, hi deu haver una altra raó encara: que el que es va fer, no es pugui explicar.
Escolto que la directiva del Sevilla ha emès un comunicat de condemna i que aquest vespre no serà a la Llotja amb els directius blaugrana. Suposo que no seran els únics. No acabarà gens bé, em temo.

Canviar-ho tot perquè tot continuï igual

Encara que no ho sembli, el cas Rubiales segueix el guió més previsible i lògic. Vull dir la fugida endavant d’ell amb el discurs de divendres, que el president del FC Barcelona, Joan Laporta, rectifiqui diumenge el comunicat oficial del club de després de l’assemblea de la RFEF, que els presidents de les federacions territorials demanin ahir a la nit, després de sis hores de reunió i un cap de setmana llarg de reflexió, la “dimissió immediata” al seu president després d’haver-lo interromput divendres amb aplaudiments i haver-se aixecat a ovacionar-lo com un tot amorf o que els seleccionadors del futbol jugat per homes i del jugat per dones, Luis de la Fuente i Jorge Vilda —cal dir els noms—, respectivament, després d’aplaudir i ovacionar i agrair l’augment de sou li critiquin i li condemnin “sense pal·liatius” el comportament “impropi” i de veure com els pleguen els equips tècnics es mantinguin en els càrrecs.

El guió és previsible i lògic perquè segueix la màxima gattopardiana que en podíem esperar. Escriu avui Juan Cruz a El Periódico que “el futbol canvia de guàrdia: ja no tindrà de bon grat gent com el seu últim president” i que “els vells temps han durat fins ara”. Tant de bo, però no ho crec. Perquè el futbol és essencialment masclista. Els sediments en què es basa s’han anat dipositant durant dècades. No es poden fer anar riu avall d’un dia per l’altre, ni tan sols d’un any per l’altre. Calen canvis tan profunds, que és cosa d’alguna generació veure’ls en superfície. 

El Rubiales i els altres Rubiales

El president de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, ha deixat tothom amb un pam de nas quan ha afirmat que no dimitiria amb un discurs delirant, mentider i delictiu. Ahir al vespre es va fer córrer que havia comunicat que plegava i avui tothom estava preparat per escoltar una renúncia i una disculpa poc o menys afortunada.

El sarau que s’ha muntat és fenomenal. Tothom o gairebé hi ha reaccionat. El govern espanyol ha dit que inicia els tràmits per destituir Rubiales. Les jugadores espanyoles, encapçalades per Alèxia Putellas, ha dit que fins aquí podíem arribar. Borja Iglesias ha dit que deixava la selecció espanyola. El president de la federació basca ha plegat i també ha plegat el vicepresident responsable del futbol femení. L’Espanyol n’ha demanat la “immediata destitució”. I etcètera.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha reclamat una “posició molt més contundent” del futbol català. Atès que fins ara clubs com el Sant Andreu, l’Europa o l’Espanyol ja ho han fet, sembla que la referència va tant per al president de la Federació Catalana, Joan Soteras, i el FC Barcelona. Soteras ha dit que allò de Rubiales i Hermoso “són coses que passen” i el FC Barcelona, en aquest cas el seu president i la junta directiva exclusivament, ha dit en un comunicat que Rubiales “ja ha demanat perdó”.

Ja ho sabíem, però si alguna cosa de positiva té tot el que ha passat des de diumenge i fins al colofó d’avui, és que el problema del futbol no és tant el Rubiales, sinó tots els Rubiales que hi ha en tots els estaments. Són tots els que s’han aixecat a aplaudir-lo, els qui hi troben justificacions o hi treuen ferro o els qui no condemnen amb rotunditat uns fets injustificables o els que callen.

‘Cas Rubiales’: esperar-se a què?

Som a dimecres, i el president de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, encara no ha dimitit, ni ha estat cessat del seu càrrec. Fins i tot, va ser rebut pel president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que li va donar la mà dues vegades, almenys. Des de diumenge, de declaracions n’hi ha hagut moltíssimes, però els fets són els que són.

Rubiales ha convocat una assemblea extraordinària per aquest divendres. Sembla que per aconseguir el suport dels clubs i les federacions territorials, fer-se fort, treure pit i estalviar-se de dimitir. El Sant Andreu, l’Europa i el Getafe han dit que li demanaran la dimissió. De la resta de membres, no se’n sap què en pensen. El FC Barcelona ha parlat de comportament impropi, però que vol esperar-se a l’assemblea de divendres. Tampoc ha sortit cap jugador espanyol, ni cap jugadora espanyola a dir-ne res.

La pregunta que em faig és: exactament, a què ens hem d’esperar? El futbol, em refereixo als seus representants i als clubs, acostumen a valorar la importància social que té en referència als valors que transmet, perquè els jugadors són models de comportament o allò de tornar a la societat tot el que la societat ens dona, etcètera. Dons, si això és així, i jo m’ho crec, res del ha fet Rubiales des que Espanya va guanyar el Campionat del Món del futbol jugat per dones hi encaixa.

Esperar-se a veure no sé què vol dir intentar comprendre el seu comportament. I no hi ha res a comprendre en res del que va fer i va dir Rubiales des de diumenge. Recordo una frase de Primo Levi a Si això és un home: “no s’ha de comprendre, perquè comprendre quasi és justificar”.

Si el futbol va començar amb 13 regles

La potència del futbol és formidable, però això no vol dir que pugui ser etern. El partit del Getafe – FC Barcelona ha deixat diversos temes de polèmica i debat. No són del tot nous. La decisió de compensar les pèrdues de temps amb tants minuts d’afegit com calgui podria ser una bona mesura, però en un futbol en què s’aplaudeix la martingala, només generarà més discussions. A banda, fer jugar partits de 100 minuts és apostar a què els futbolistes es facin mal més sovint. El calendari cada dia és més ple de competicions absurdes que només busquen el diner fàcil. Els futbolistes han de viatjar a les quimbambes quan haurien de preparar-se físicament, però els clubs han convertit les pretemporades en un caixa cobri inoportú. A ningú li hauria d’estranyar que en aquestes primeres jornades els jugadors vagin caient lesionats com mosques.

Fa temps, algú va dir que les polèmiques del diumenge són les vendes de la setmana. Que en els errors arbitrals i les declaracions fora de to hi ha la raó de l’èxit tan majúscul que té el futbol. Potser aquesta afirmació va ser veritat en un temps passat, però dubto que avui mantingui el fonament. Al contrari, em fa l’efecte que és un dels factors que l’està corcant per dins.

He llegit a El País un informe sobre els temps efectius de joc. Té la virtut de posar percentatges a un fet que ja és prou conegut. La Lliga espanyola és on menys temps efectiu es juga, amb una mica més del 53 per cent. Però és que la resta de lligues no és que millorin gaire l’estadística: la Premier és la que més temps efectiu acumula, amb un 57,5 per cent, com a la Lliga de Campions. Per més que cada disciplina tingui les seves especificitats, no és ni normal ni lògic que el temps de joc fixat es redueixi gairebé a la meitat. En el cas del Getafe  – FC Barcelona, dels 115,54 minuts que va durar, només 56 van ser de joc efectiu i n’hi va haver 60 en què va estar parat. És clar que ha estat un cas extrem, però perquè els jugadors del Getafe ho van pretendre i l’actual sistema els ho facilita.

La normativa que regula el futbol ha d’evolucionar. No passa res per agafar regles d’altres esports, si es veu que funcionen i que poden ajudar a mantenir l’essència del futbol i l’esperit de les normes. N’hi ha dues que em semblen de calaix per acabar amb un parell dels comportaments que més en contra hi van: aturar el temps quan s’aturi el joc, com en el futbol sala, i l’acumulació de faltes, siguin col·lectives o individuals —o les dues alhora—, com en el futbol sala, el bàsquet i d’altres disciplines.

I és que, de fet, quan els pares fundadors del futbol es van reunir el 26 d’octubre de l’any 1863 a la Freemasons’ Tavern de Londres per fixar les 13 primeres regles del futbol ja van agafar d’entre els diversos codis existents aquelles que els semblava que més bé els ajudarien a complir amb el que imaginaven que havia de ser el futbol.