Fot-n’hi cinc!

Llegeixo a la premsa el nyap de la Federació Catalana de Futbol amb la samarreta de la selecció, que en comptes de quatre barres n’hi han posat cinc! L’explicació que he escoltat és aquesta: que Adidas no els en podia confeccionar una d’expressa i que aquesta és la que més s’hi assemblava. L’explicació em sembla una excusa de mal pagador, que es diu. No sé si és veritat o no. M’estranya que Adidas no els pugui fer una equip a mida, s’hauria de trucar i demanar-los-ho, però, tant se val. És un nyap incomprensible i inacceptable, i sembla mentida que ningú a la Federació no l’hagi aturat. La incompetència que denota és colossal. No es pot comprar una samarreta que “s’assembla” a la bandera de Catalunya. O l’és, o no l’és.
Dit això, a mi no m’ha agradat mai les samarretes amb les quatre barres, ni tan sols em va agradar que Nike la posés al coll de la samarreta del FC Barcelona, com si fos un logotip. Les quatre barres ja són a l’escut. És el que hauria de fer la Federació Catalana, decidir d’una vegada quins són els colors de l’equip de la selecció i deixar la bandera del país a l’escut.

L’altre tema esportiu és el cas Negreira i la decisió del jutge Aguirre d’imputar el FC Barcelona per suborn. Escolto la tertúlia de RAC 1. Hi tornen amb allò que els directius del Barça no han explicat encara què ha passat, ni han respost les preguntes fonamentals del cas. En Jordi Bosch és l’únic que ho matisa: el club no té perquè satisfer la nostra curiositat i és lògic que ara es concentri a defensar els seus interessos. I, molt probablement, hi deu haver una altra raó encara: que el que es va fer, no es pugui explicar.
Escolto que la directiva del Sevilla ha emès un comunicat de condemna i que aquest vespre no serà a la Llotja amb els directius blaugrana. Suposo que no seran els únics. No acabarà gens bé, em temo.

El Rubiales i els altres Rubiales

El president de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, ha deixat tothom amb un pam de nas quan ha afirmat que no dimitiria amb un discurs delirant, mentider i delictiu. Ahir al vespre es va fer córrer que havia comunicat que plegava i avui tothom estava preparat per escoltar una renúncia i una disculpa poc o menys afortunada.

El sarau que s’ha muntat és fenomenal. Tothom o gairebé hi ha reaccionat. El govern espanyol ha dit que inicia els tràmits per destituir Rubiales. Les jugadores espanyoles, encapçalades per Alèxia Putellas, ha dit que fins aquí podíem arribar. Borja Iglesias ha dit que deixava la selecció espanyola. El president de la federació basca ha plegat i també ha plegat el vicepresident responsable del futbol femení. L’Espanyol n’ha demanat la “immediata destitució”. I etcètera.

El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha reclamat una “posició molt més contundent” del futbol català. Atès que fins ara clubs com el Sant Andreu, l’Europa o l’Espanyol ja ho han fet, sembla que la referència va tant per al president de la Federació Catalana, Joan Soteras, i el FC Barcelona. Soteras ha dit que allò de Rubiales i Hermoso “són coses que passen” i el FC Barcelona, en aquest cas el seu president i la junta directiva exclusivament, ha dit en un comunicat que Rubiales “ja ha demanat perdó”.

Ja ho sabíem, però si alguna cosa de positiva té tot el que ha passat des de diumenge i fins al colofó d’avui, és que el problema del futbol no és tant el Rubiales, sinó tots els Rubiales que hi ha en tots els estaments. Són tots els que s’han aixecat a aplaudir-lo, els qui hi troben justificacions o hi treuen ferro o els qui no condemnen amb rotunditat uns fets injustificables o els que callen.