Àngel Llàcer i els seus crítics

Aquest matí he recuperat el debat al Matí de Catalunya Ràdio sobre la decisió d’Àngel Llàcer de no convidar els crítics teatrals a l’espectacle The Producers, que des d’avui es fa al Tívoli. El tema m’interessava. Al final l’he trobat una mica desendreçat, potser perquè hi havia massa persones a parlar, i encara s’hi ha afegit la Carme Lluveras des del telèfon. En resum: Llàcer s’ha cansat de rebre crítiques dolentes i ha decidit no convidar els crítics a l’espectacle. Si hi volen anar, que es paguin l’entrada, o bé que demanin una invitació a Balañá o a l’Associació d’empreses de Teatre. Els crítics havien tret un comunicat conjunt de protesta. Hi havia Ramon Besa. Ha parlat de la llibertat d’accés a la informació i ha considerat que Llàcer hauria d’haver distingit entre els crítics amb una trajectòria que els acredita.
Jo no conec de res Àngel Llàcer, però el seu personatge em cau bé. Sempre que el sento per la ràdio o el veig a la televisió, em paro a escoltar-lo. També el vaig seguir al Llop i ara a la Puntual. Al teatre, em sembla que no l’he vist mai.
En el debat d’avui, que suposo que seguirà, em poso més al seu costat. No em sembla que l’argument del dret d’accés a la informació sigui fort. Val per als teatres públics o per a teatres o obres fortament subvencionades, però no em sembla que sigui aplicable als privats. I, en això, també incloc els clubs de futbol. Tot i que sé perfectament que s’organitzaria un sarau monumental si els clubs decidissin no “convidar” els periodistes als partits. De fet, és impossible que passi perquè premsa i clubs han crescut compassadament i es necessiten mútuament.

El Diari d’Igualada em publica quatre pàgines, avui. Una doble pàgina amb un reportatge sobre la Carme Junyent Figueras, una entrevista amb Josep Llansana Marcè, i dues notícies, sobre la Jornada Gastronòmica sobre les Plantes Oblidades i sobre la primera Festa de la Verema de la Guàrdia Pilosa.
Trobo que el reportatge de la Carme Junyent m’ha costat més del compte. I no acabo d’entendre per què.
No he pogut acabar el seu dietari del 2020 Tancat temporalment. L’acabaré, i no només perquè no acostumo a deixar llibres a mitges —tot i que, ara mateix, em sembla que en tinc tres o quatre de començats. El personatge m’ha enganxat. No la vaig arribar a conèixer, tot i que la seguia amb interès. Ens vam trobar una sola vegada quan va venir a presentar Escoles a la frontera a Calaf. No va assistir ningú!, i vam haver d’anul·lar la presentació. Em vaig enfadar molt. Sobretot que no hi vingués ningú de l’institut, ni de l’escola. Ella, s’ho va agafar prou bé.

La il·lusió de viure

Transcric un paràgraf de l’article ‘Per a una nova eufòria cultural’ del director de La Perla 29, Oriol Broggi, que firma conjuntament amb el seu equip al diari Ara: “Necessitem més ficció i sumar totes les veus possibles per arriscar-nos a fer i actuar des de la il·lusió de viure. Cal seguir l’impuls escènic i cultural que existia abans que un mateix, i portar-lo més enllà perquè altres el continuïn. No voler competir, només generar. Voler anar més enllà. Posar, al centre de tot, els temps essencials de la vida: el temps de riure, de plorar, el temps d’estimar, de pensar”.

En subratllo la il·lusió de viure, bàsica sempre per no enfonsar-se i tirar endavant, i la reflexió d’avançar sense competir, només generant nous impulsos. L’obligació de qualsevol equip quan es fa càrrec d’una entitat, deixar-la millor del que l’ha trobada però no per un esperit competitiu, per ser reconegut, sinó per passar el testimoni a uns altres que l’hauran de dur me´s enllà.

Llegeixo a El País l’article ‘¿Dioses o humanos? del psicòleg Chema Buceta que va en la línia del que escrivia ahir: “La depresión también puede desarrollarse tras los éxitos importantes, cuando los deportistas se quedan sin objetivos que les interesen lo suficiente, dejan de valorar lo conseguido y perciben que no podrán responder a lo que se espera de ellos.”

El mal de les expectatives que ens generem. Tots. Constantment. En el nostre dia a dia.

Miro el Trofeu Joan Gamper. El FC Barcelona guanya el Tottenham 4 a 2. partit ensopit fins a l’entrada, cap al minut 60, d’Ansu Fati, Abde i Lamine. També Ferran Torres. De l’1 a 2, al 4 a 2. És una anècdota, esclar. Però, en un moment de penúries econòmiques, en què el club és incapaç d’inscriure a l’hora que toca els jugadors fitxats i renovats, que s’estigui parlant de si cal fitxar aquest o aquell, l’actuació d’aquests nanos és perquè tothom qui hi té alguna cosa a dir obri els ulls i s’adoni que per portar segons qui —no cal dir noms— més val apostar pels nois del planter. No obstant, no cal fer-s’hi mala sang perquè és ben sabut que la diferència fonamental i decisiva entre un jugador del planter i un de fora és que el primer no genera traspàs ni comissions i el segon sí.

Pastanagues contra el sistema

Llegeixo que les pastanagues contra l’IVA cultural de Bescanó són un exemple per a Nova York. Resulta que els responsables del Teatre de Bescanó  han estat convidats a participar en el congrés de l’Associació Internacional per a les Arts Escèniques de Nova York que en la seva 66ena edició té com a lema Imaginant una nova economia per a les arts. Hi anirà el seu director, Quim Marcè, que el dia 15 de gener hi pronunciarà la conferència Noves eines per a un nou món.

Fa dos anys, el novembre de 2012, el Teatre de Bescanó va sorprendre els espectadors amb una iniciativa per saltar-se l’increment de l’IVA al 21 per cent i, alhora, protestar d’una manera original i, pel que es veu, eficaç perquè se n’han fet ressò a Nova York. Consistia en vendre un menat de pastanagues, amb un IVA del 4 per cent i, com a obsequi, regalar una entrada per a la funció de l’obra Suïcides, de la companyia PocaCosa Teatre.

La pensada va ser original i eficaç, però ja es veu que no és cap solució. Un teatre no pot vendre pastanagues i regalar entrades i hisenda ho té fàcil per evitar que es repeteixin i es multipliquin idees semblants. Segur que els acabaria surtin car el desafiament, com els del no vull pagar dels peatges catalans. El sistema té prou força i instruments per blindar-se. Si molt li convé protegir les elèctriques, per exemple, és capaç de privatitzar el sol i el vent i així evitar que els particulars puguin desconnectar-se i abastir-se d’energia amb plaques solars i molins.

Tanmateix, la iniciativa del Teatre de Bescanó té el valor de posar en relleu el mal lleig de les democràcies occidentals: la separació de poders és inexistent, des de l’executiu al mediàtic, i les institucions han quedat segrestades pels poders econòmics i financers. És clar, dit a l’engròs, perquè sempre hi ha comportaments que contradiuen l’afirmació però que no neguen la major. Vol dir que els individus s’han d’espavilar i buscar solucions i adoptar una actitud de rebel·lia que qüestioni el sistema, primer, i que el canviï, finalment.

La marató de Nova York, o la vida

La marató de Nova York és també l’obra de teatre que des del dia 4 d’aquest mes i fins al dia 26 es representa a la Sala Villaroel de Barcelona. És una obra del dramaturg italià Edoardo Erba. El director i adaptador és Juan Carlos Martel i els dos actors que la representen són Joan Negrié i Albert Triola. En aquest article no pretenc fer cap crítica de teatre, me’n guardaré prou, de la mateixa manera que La marató de Nova York no va de la marató de Nova York, de la cursa. L’esment al llibre del ciclista Lance Armstrong en què narra la seva lluita contra el càncer Això no va de bicis és oportú, em sembla, perquè La marató de Nova York tampoc no va de maratons sinó, com el llibre d’Armstrong, va de la vida.

La marató és només l’excusa i està molt ben escollida per, almenys, tres motius. Primerament, perquè els dos actors es passen gairebé l’hora de durada de l’obra fent veure que corren. Fan com aquests corredors de ciutat que en arribar a un semàfor en vermell, en comptes d’estar-se quiets esperant a que es posi verd, o d’estirar els músculs, que seria el més assenyat i adequat, es creuen que saltant fan com si correguessin sense moure’s. En el cas del Carles i el Joan, els noms dels dos protagonistes, s’entén per les dimensions de l’escenari. La seva interpretació és versemblant. Corren, bufen i suen mentre parlen del que els passa, del que pensen, de l’amistat i l’amor, de les relacions personals.

Segonament, perquè en una marató el corredor es queda sol amb ell mateix, no només durant les hores que pugui emprar per a completar els 42 quilòmetres i 195 metres, la solitud del corredor de fons, diguem, es manifesta constantment, durant els centenars d’hores d’entrenament que es requereixen. A l’obra, els dos corredors s’enfronten a ells mateixos, parlen entre ells, però el diàleg no trenca la seva solitud: l’home davant d’ell mateix, com a la vida.

I, finalment, perquè el final és el de menys. La vida és l’espai que va del naixement a la mort. En la marató passa quelcom semblant. La primera i darrera gambada de la marató tenen la seva importància, només faltaria, però tot el valor i tot el sentit de la cursa resideix en l’experiència que s’acumula entre l’una i l’altra. Només quan som capaços de convertir un acte tan estúpid com és córrer perquè si, sense cap més objectiu aparent que el d’arribar a una línia d’arribada sense cap premi explícit i obvi al darrera, en un acte intel·ligent podrem afirmar de veritat que hem corregut una marató, o que hem viscut.