Aquest matí he recuperat el debat al Matí de Catalunya Ràdio sobre la decisió d’Àngel Llàcer de no convidar els crítics teatrals a l’espectacle The Producers, que des d’avui es fa al Tívoli. El tema m’interessava. Al final l’he trobat una mica desendreçat, potser perquè hi havia massa persones a parlar, i encara s’hi ha afegit la Carme Lluveras des del telèfon. En resum: Llàcer s’ha cansat de rebre crítiques dolentes i ha decidit no convidar els crítics a l’espectacle. Si hi volen anar, que es paguin l’entrada, o bé que demanin una invitació a Balañá o a l’Associació d’empreses de Teatre. Els crítics havien tret un comunicat conjunt de protesta. Hi havia Ramon Besa. Ha parlat de la llibertat d’accés a la informació i ha considerat que Llàcer hauria d’haver distingit entre els crítics amb una trajectòria que els acredita.
Jo no conec de res Àngel Llàcer, però el seu personatge em cau bé. Sempre que el sento per la ràdio o el veig a la televisió, em paro a escoltar-lo. També el vaig seguir al Llop i ara a la Puntual. Al teatre, em sembla que no l’he vist mai.
En el debat d’avui, que suposo que seguirà, em poso més al seu costat. No em sembla que l’argument del dret d’accés a la informació sigui fort. Val per als teatres públics o per a teatres o obres fortament subvencionades, però no em sembla que sigui aplicable als privats. I, en això, també incloc els clubs de futbol. Tot i que sé perfectament que s’organitzaria un sarau monumental si els clubs decidissin no “convidar” els periodistes als partits. De fet, és impossible que passi perquè premsa i clubs han crescut compassadament i es necessiten mútuament.
El Diari d’Igualada em publica quatre pàgines, avui. Una doble pàgina amb un reportatge sobre la Carme Junyent Figueras, una entrevista amb Josep Llansana Marcè, i dues notícies, sobre la Jornada Gastronòmica sobre les Plantes Oblidades i sobre la primera Festa de la Verema de la Guàrdia Pilosa.
Trobo que el reportatge de la Carme Junyent m’ha costat més del compte. I no acabo d’entendre per què.
No he pogut acabar el seu dietari del 2020 Tancat temporalment. L’acabaré, i no només perquè no acostumo a deixar llibres a mitges —tot i que, ara mateix, em sembla que en tinc tres o quatre de començats. El personatge m’ha enganxat. No la vaig arribar a conèixer, tot i que la seguia amb interès. Ens vam trobar una sola vegada quan va venir a presentar Escoles a la frontera a Calaf. No va assistir ningú!, i vam haver d’anul·lar la presentació. Em vaig enfadar molt. Sobretot que no hi vingués ningú de l’institut, ni de l’escola. Ella, s’ho va agafar prou bé.
Amb sal i pebre 