Àngel Llàcer i els seus crítics

Aquest matí he recuperat el debat al Matí de Catalunya Ràdio sobre la decisió d’Àngel Llàcer de no convidar els crítics teatrals a l’espectacle The Producers, que des d’avui es fa al Tívoli. El tema m’interessava. Al final l’he trobat una mica desendreçat, potser perquè hi havia massa persones a parlar, i encara s’hi ha afegit la Carme Lluveras des del telèfon. En resum: Llàcer s’ha cansat de rebre crítiques dolentes i ha decidit no convidar els crítics a l’espectacle. Si hi volen anar, que es paguin l’entrada, o bé que demanin una invitació a Balañá o a l’Associació d’empreses de Teatre. Els crítics havien tret un comunicat conjunt de protesta. Hi havia Ramon Besa. Ha parlat de la llibertat d’accés a la informació i ha considerat que Llàcer hauria d’haver distingit entre els crítics amb una trajectòria que els acredita.
Jo no conec de res Àngel Llàcer, però el seu personatge em cau bé. Sempre que el sento per la ràdio o el veig a la televisió, em paro a escoltar-lo. També el vaig seguir al Llop i ara a la Puntual. Al teatre, em sembla que no l’he vist mai.
En el debat d’avui, que suposo que seguirà, em poso més al seu costat. No em sembla que l’argument del dret d’accés a la informació sigui fort. Val per als teatres públics o per a teatres o obres fortament subvencionades, però no em sembla que sigui aplicable als privats. I, en això, també incloc els clubs de futbol. Tot i que sé perfectament que s’organitzaria un sarau monumental si els clubs decidissin no “convidar” els periodistes als partits. De fet, és impossible que passi perquè premsa i clubs han crescut compassadament i es necessiten mútuament.

El Diari d’Igualada em publica quatre pàgines, avui. Una doble pàgina amb un reportatge sobre la Carme Junyent Figueras, una entrevista amb Josep Llansana Marcè, i dues notícies, sobre la Jornada Gastronòmica sobre les Plantes Oblidades i sobre la primera Festa de la Verema de la Guàrdia Pilosa.
Trobo que el reportatge de la Carme Junyent m’ha costat més del compte. I no acabo d’entendre per què.
No he pogut acabar el seu dietari del 2020 Tancat temporalment. L’acabaré, i no només perquè no acostumo a deixar llibres a mitges —tot i que, ara mateix, em sembla que en tinc tres o quatre de començats. El personatge m’ha enganxat. No la vaig arribar a conèixer, tot i que la seguia amb interès. Ens vam trobar una sola vegada quan va venir a presentar Escoles a la frontera a Calaf. No va assistir ningú!, i vam haver d’anul·lar la presentació. Em vaig enfadar molt. Sobretot que no hi vingués ningú de l’institut, ni de l’escola. Ella, s’ho va agafar prou bé.

El superheroi Leo Messi

Fa uns dies vaig escoltar la Carme Lluveras a la tertúlia de Catalunya Ràdio queixar-se del cas que se li fa a Leo Messi. Crec que era l’endemà que l’argentí hagués fet un hat trick. Es preguntava si estaríem tota la temporada  donant la tabarra amb les proeses de Messi. Ara fa poc, els mitjans van parlar del golàs que l’argentí havia fet, des de uns 37 metres, el gol més llunyà marcat a la seva carrera.

A banda de la televisió de pagament i el cas Bosman, hi ha dos factors més que han canviat radicalment el futbol del segle XXI. Em refereixo al poder que han adquirit les lligues professionals i els agents dels jugadors i determinats futbolistes.

Les lligues han deixat de ser mers organitzadors de les competicions domèstiques, el que eren les federacions, i n’han adquirit la governança. Ara tenen incidència directa en els ingressos dels clubs, sigui a través dels drets de televisió o d’acords com amb el fons d’inversions CVC, en el cas de la Lliga espanyola, i també en marquen les condicions i els límits a través de la norma del joc net financer.

Pel que fa els agents dels futbolistes, tenen el poder de decidir les carreres dels seus representats. Els mouen no sempre, gairebé mai de fet, segons el seu interès esportiu o el del club sinó en funció del rendiment econòmic. També els futbolistes s’han convertit en multinacionals de l’oci. Aquella frase que encara es diu que el club està per sobre dels seus jugadors cada vegada és menys veritat.

La Carme Lluveras tenia raó quan deia que els tres gols que havia marcat Messi en aquell partit tenien poc mèrit perquè els havia fet sense oposició, amb defenses que se l’havien quedat mirant. Tampoc el gol marcat des de 37 metres mereixeria el qualificatiu de golàs perquè tots els porters de la Primera Divisió espanyola, i els de la Segona segurament també, li haguessin parat el xut sense cap dificultat. Això, si és que els defenses l’haguessin deixat xutar. Algú va dir que els equips de la lliga nord-americana a penes es podrien enfrontar amb els de la Segona B.

Però, tant se val perquè el que compte és que el relat sigui versemblant. Si el futbol es redueix a un espectacle, llavors les regles que funcionen són les de la ficció. Els futbolistes són vistos i admirats com a herois o superherois. És en el que la MLS i Apple han convertit Messi. I funciona. En aquest nou paradigma, tots els valors i sentiments que van fer créixer els clubs en nombre de socis i aficionats esdevenen secundaris. És el viatge de l’heroi el que compte i el nombre d’espectadors que aconsegueix captivar.