D’envellir i les expectatives

Llegeixo Carme Junyent Figueras a Tancat temporalment. Dietari 2020 (Edicions del Rec, 2021): “Aquests dies estic en un procés d’envelliment ràpid. Sempre havia pensat que fer-se gran era un continu fins que em vaig adonar que, en realitat, és un procés a batzegades. De cop hi ha alguna cosa que ja no pots fer, o et falla alguna cosa. Però ara sento que vaig perdent i perdent.”
Una mica és tot això, sí. Per exemple, quan reprens una activitat física que havies deixat de fer anys ha i hi tornes. De seguida t’adones que el cervell es va quedar aturat en aquell moment precís i que les ordres que ara dona ja no valen, que el cos ha envellit, que vol dir que s’ha fet lent i ha perdut l’agilitat i la flexibilitat que havia tingut, fos poca lo molta. La desconnexió és total. Si no és dramàtic, és graciós.
Però també hi ha canvis, no sé si més profunds, existencials en tot cas, que et fan observar els fets diaris amb un ànim més reposat. Vull dir que quan l’única expectativa viable és la mort, no cal crear-se’n de més. De fet, és una cosa que he pensat no sé si sempre, però des de fa temps segur. Fixar-s’hi cada cop més, deu ser un altre símptoma d’això que en diem fer-se gran. Perquè crec que, com que les expectatives anticipen els resultats que ens formulem, però no ens els garanteixen, ens privem d’una manera estúpida de gaudir del moment.
Rellegeixo tot això que he escrit i recordo que, del que jo volia parlar, era d’aquesta eufòria que s’ha desfermat pels dos 5 a 0 consecutius que ha aconseguit el FC Barcelona i per les actuacions del Joao Cancelo i el Joao Felix i les expectatives que es formulen. Però, ja està.