Villarejo, Rosell i demés

Escolto l’entrevista de Ricard Ustrell amb Sandro Rosell al Matí de Catalunya Ràdio. Mentrestant, en Jordi Basté també ha anunciat que en Rosell seria al Món a RAC1, encabat el cara a cara d’avui, entre José Manuel Villarejo i Pablo Iglesias.
Dues reflexions de tipus periodístic: per part de l’Ustrell, l’entrevista amb Sandro Rosell li ha permès d’entrar en el sarau muntat per Villarejo a RAC1, sense haver d’anar a remolc del programa que li és competència directa. Una solució molt hàbil. A més, ha tingut Rosell durant una hora i mitja llarga i abans que en Basté. Ara, i segon, es fa estrany això d’anar a respondre a una altra ràdio una qüestió que s’ha suscitat a l’altra.
Encabat amb l’Ustrell, Rosell ha creuat la Diagonal i ha anat a parlar amb en Basté a partir de les 11 tocadíssimes. Bàsicament, ha repetit els mateixos arguments, molts amb les mateixes paraules i els mateixos exemples. Res a dir, tot molt normal.
La pregunta que em torno a fer avui, com ahir, és si des del periodisme hem de donar veu a algú que menteix sistemàticament i no hauríem de manera prèvia a l’emissió comprovar la veracitat del que ens diu.
Ara, com a fenomen mediàtic i com a espectacle, està sent apassionant. Perquè, demà i els propers dies, tindrem noves entregues. Tothom qui hi surt esmentat, demana el dret a rèplica, lògicament.

Llegeixo al Marca que en aquesta darrera jornada s’han produït 17 substitucions per lesió, que n’hi ha hagut almenys una en cada partit i que hi ha hagut 12 equips afectats. Són dades insòlites, però que no sorprenen. De fet, en les 7 jornades precedents, hi havia hagut 134 lesions, 90 de les quals musculars. Només començar la temporada, ja hi va haver diversos entrenadors i jugadors que van advertir que amb l’actual ritme de competició les lesions serien constants. Que les jornades de lliga i de lliga de campions quedin alterades pels partits de seleccions, amb el que això comporta de viatges i canvis de sistemes d’entrenament, ho agreuja, és clar. L’única solució és que els jugadors es plantin d’una vegada per totes. Al capdavall, tot plegat s’aguanta damunt d’ells.

Periodisme i Villarejo

Escolto el cara a cara entre l’excomissari José Manuel Villarejo i l’expresident Artur Mas i l’entrevista que li fa Jordi Basté al Món a RAC 1. Quan encara no l’han acabada de comentar, ja anuncia que demà n’hi ha un altre amb l’exvicepresident del govern espanyol Pablo Iglesias. L’èxit comunicatiu del cara a cara és indubtable, els programes successius i els diaris n’aniran plens les pròximes hores, però tinc dubtes que sigui un encert periodístic. Vull dir si entenem el periodisme com a la recerca de la veritat. Villarejo n’ha dit de tan grosses, que abans d’acabar la tertúlia posterior, Basté ja ha dit que el FC Barcelona li exigia una rectificació o s’hi querellaria, que Sandro Rosell aniria demà al programa, que Josep Pujol també havia trucat per desmentir dues o tres afirmacions que havia fet… De fet, el mateix Basté havia justificat el format de cara a cara amb dues persones víctimes de Villarejo perquè “no sabia per on la hi podria colar”. Tot això és el que em genera dubtes, no saber què és veritat i què és mentida del que ens diu Villarejo, cosa que se suposa que hem de fer els periodistes.

No eren ben bé el mateix, però aquests dies hi ha hagut un parell de polèmiques que s’hi assemblen, si més no. Una, l’entrevista que el Ricard Ustrell li va fer a la Rosa Peral al Matí de Catalunya Ràdio, i l’entrevista – documental de Jordi Évole amb Josu Ternera.

Jo crec que es pot entrevistar tothom i que s’ha d’entrevistar tothom. I que l’objectiu sempre ha de ser el mateix: esbrinar la veritat, acostar-s’hi tant com sigui possible.

Segueixo llegint el Dietari del confinament de Carme Junyent. Per cert, que en algunes entrades no ens deixa gairebé, als periodistes. D’un, diu que parlava més que ella, cosa que li feia dubtar quina entrevista en sortiria. D’un altre, que no havia entès res de res. També n’hi ha algun de qui en parla bé, tot sigui dit.

Barça: entre el més que un club i Qatar

La Vanguardia va publicar dilluns una entrevista important amb el president del FC Barcelona, Joan Laporta. Dic important tant pel moment com pel que hi diu. Si solsament fos el moment, podria ser només oportuna, però el que hi diu fa que se l’hagi de considerar important. Les tertúlies de les ràdios en van parlar ahir abastament. D’entre les moltes observacions que s’hi van fer, em va interessar la de Santiago Segurola al programa de Jordi Basté El món a RAC 1. Va venir a dir que amb Joan Laporta passa que quan l’escoltes, te’l creus; però, que quan pares a reflexionar què ha dit, t’entren els dubtes. Em va semblar una visió perspicaç.
De totes les declaracions que va fer, em vaig quedar en dues perquè em semblen paradigmàtiques del moment transcendental que viu el FC Barcelona perquè, segons quin camí escolleixi o acabi transitant definitivament, en marcarà el seu futur caràcter.
Va dir Laporta: “El club és molt atractiu per als inversors i els patrocinadors, creuen en la nostra història i en el sentiment barcelonista.” M’interessa la segona part, la que fa referència a la història i el sentiment culer. No sé si continuen sent l’atractiu principal que pot oferir el FC Barcelona, o el que acaba decantant la balança davant d’altres clubs que poden oferir a hores d’ara un potencial esportiu més reeixit, però és clar que ha estat sempre un dels seus punts forts.
La segona declaració de Laporta és la següent, en referència a una possible vinculació del club amb Qatar: “No, no i no, continuo mantenint els mateixos [valors], però també sóc una persona oberta, i és evident que en aquests països hi ha uns moviments d’obertura pel que fa la igualtat de drets de gènere.” Tant se val que aquesta declaració contradigui les crítiques que Laporta va fer al president Sandro Rosell quan va firmar un acord amb Qatar Fondation hi va desplaçar el logotip d’Unicef al darrere del pantaló. El que me n’interessa és la contradicció que hi veig amb l’apel·lació anterior a la història i el sentiment barcelonista, és a dir, amb els valors de sempre del FC Barcelona que van ser perfectament condensats en la divisa més que un club.
Per això dic que el FC Barcelona és en una cruïlla que determinarà el seu caràcter futur. Com que la situació econòmica “és la que és”, segons va dir el mateix Laporta en una entrevista anterior, s’entén que la Junta directiva vagi a buscar diners allà on n’hi ha i allà on estan disposats a deixar-ne anar.
L’any 2003, el FC Barcelona es trobava en un moment transcendental per al seu futur també perquè, aleshores com ara, el futbol havia entrat en un canvi de paradigma a causa dels diners de les televisions privades i els efectes de la sentència pel cas Bosman. Només els clubs que van saber adaptar-s’hi i créixer econòmicament a un ritme infernal, han pogut mantenir-se esportivament competitius. El Barça va saber llegir el moment amb polítiques que es van resumir amb lemes com el cercle virtuós, més que un club al món o l’acord de patrocini amb l’Unicef.
Avui, amb l’arribada dels clubs-estat, els diners dels fons d’inversió i l’enlairament de la Premier League, el futbol europeu viu un altre canvi de paradigma. La creació de la Superlliga europea és la millor solució per al FC Barcelona per no quedar-se al marge de la nova elit de clubs que es crearà en unes poques temporades. Si el TJUE no fallés a favor dels clubs promotors o d’altres raons fan que no la tirin endavant, esclar que els directius culers hauran de prendre decisions difícils.

Entre la conxorxa i el nyap

No hauria de ser gens difícil parlar del cas Neymar amb serenor, afilerar els esdeveniments que s’han succeït, les declaracions que han fet els presidents Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, el soci Jordi Cases i el seu advocat i els comunicats que s’han publicat des del club i demés accions que hi estan relacionades directament o indirecta i amb tots els elements al davant, reconstruir-lo com si fos un puzle. De ben segur que veuríem com les peces encaixen l’una amb l’altra, sorprenents. Em penso que hi veuríem clar. I, tanmateix, les opinions són tan extremes, van de la conxorxa contra el FC Barcelona, per una motivació de rivalitat futbolística Barça – Madrid o de confrontació política Catalunya – Espanya, al nyap contractual i la fatxendaria de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu a l’hora d’afrontar el fitxatge del crac brasiler i de tractar amb el soci Jordi Cases, l’inici de tot el cas, que trobar el punt d’equilibri per a l’anàlisi esdevé un propòsit titànic. Absurd.

Hauria de dimitir Bartomeu (i Cierco)?

El president del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu, no té cap intenció de dimitir, que se sàpiga. Ja ho va dir fa mesos, que encara que l’imputessin en el cas Neymar no dimitiria. De fet, no només no pensa en plegar sinó que té la intenció de presentar-se a les eleccions que va dir que convocaria a final de temporada, o bé quan l’equip s’hagi quedat sense cap possibilitat de guanyar un títol. A més, pel to i pel contingut del comunicat que va fer el club divendres, en què denunciava la “anormal celeritat” la “agressivitat” del jutge de l’Audiència Nacional Pablo Ruz, ja es veu que la seva voluntat és no abaixar el cap i, al contrari, plantar cara a la justícia espanyola. Hi té tot el dret i, a més, trobo que és l’única manera que té de fer-se valdre i arribar amb força a les eleccions. Si afluixés, ho hauria de deixar córrer immediatament.

Les conclusions de Pablo Ruz són dures per a Bartomeu perquè el situen “en la gènesi de les operacions que són la base fictícia del procediment” per al fitxatge de Neymar i també li atorguen “el coneixement, assumpció i autorització” dels pagaments que constitueixen “l’entramat defraudatori”. És a dir, que si Bartomeu pretén fer taula rasa amb la presidència de Sandro Rosell, el jutge li ho impedeix amb raons contundents. No és gens estrany: Bartomeu era el vicepresident esportiu i va participar del fitxatge de Neymar, com no podia ser d’una altra manera.

Si només parléssim del cas Neymar, la tàctica de Bartomeu es podria explicar i “l’enginyeria contractual” que es van empescar els culers la podrien observar com un recurs d’espavilats per prendre-li el crac brasiler al Madrid, l’admetrien, en pagarien la multa corresponent i gaudirien dels serveis de Neymar.

Tanmateix, el cas Neymar és un cas més dels que assolen el FC Barcelona institució des de fa deu anys pel cap baix, des de la moció de censura i l’acció de responsabilitat contra Joan Laporta i els seus darrers directius a la sanció de la FIFA. Per més que se’n vulgui ara desdir per tàctica electoral, Bartomeu és tan responsable com Rosell (com també ho són Faus, Moix i Freixa) de la judicialització i la pèrdua de rigor i prestigi internacional que pateix el club. Només hi faltava que el directiu Ramon Cierco fos amb el seu germà Higini el propietari de la Banca Privada d’Andorra, que ha estat acusada pels Estats Units d’un presumpte delicte de blanqueig de diners procedents del crim organitzat.

Per més que vulgui apartar-se’n, Bartomeu arrossega la seva estretíssima relació amb Rosell. “Votar sí a la moció de censura és votar no a Johan Cruyff”, va dir el 5 de juny de 2008 i així li ho han recordat just després de fer-se la fotografia amb l’holandès. Massa història per esborrar, massa fotografies per passar pel Photoshop.