Periodisme i Villarejo

Escolto el cara a cara entre l’excomissari José Manuel Villarejo i l’expresident Artur Mas i l’entrevista que li fa Jordi Basté al Món a RAC 1. Quan encara no l’han acabada de comentar, ja anuncia que demà n’hi ha un altre amb l’exvicepresident del govern espanyol Pablo Iglesias. L’èxit comunicatiu del cara a cara és indubtable, els programes successius i els diaris n’aniran plens les pròximes hores, però tinc dubtes que sigui un encert periodístic. Vull dir si entenem el periodisme com a la recerca de la veritat. Villarejo n’ha dit de tan grosses, que abans d’acabar la tertúlia posterior, Basté ja ha dit que el FC Barcelona li exigia una rectificació o s’hi querellaria, que Sandro Rosell aniria demà al programa, que Josep Pujol també havia trucat per desmentir dues o tres afirmacions que havia fet… De fet, el mateix Basté havia justificat el format de cara a cara amb dues persones víctimes de Villarejo perquè “no sabia per on la hi podria colar”. Tot això és el que em genera dubtes, no saber què és veritat i què és mentida del que ens diu Villarejo, cosa que se suposa que hem de fer els periodistes.

No eren ben bé el mateix, però aquests dies hi ha hagut un parell de polèmiques que s’hi assemblen, si més no. Una, l’entrevista que el Ricard Ustrell li va fer a la Rosa Peral al Matí de Catalunya Ràdio, i l’entrevista – documental de Jordi Évole amb Josu Ternera.

Jo crec que es pot entrevistar tothom i que s’ha d’entrevistar tothom. I que l’objectiu sempre ha de ser el mateix: esbrinar la veritat, acostar-s’hi tant com sigui possible.

Segueixo llegint el Dietari del confinament de Carme Junyent. Per cert, que en algunes entrades no ens deixa gairebé, als periodistes. D’un, diu que parlava més que ella, cosa que li feia dubtar quina entrevista en sortiria. D’un altre, que no havia entès res de res. També n’hi ha algun de qui en parla bé, tot sigui dit.

Periodisme

Aquesta setmana han començat les classes a la Facultat de Periodisme. En els pròxims dies, ens algun moments o altres, als alumnes de primer els explicarem algunes de les definicions que sobre l’ofici de periodistes s’han fet.

N’hi ha tres que em semblen encertadíssimes. La primera, explica en què consisteix l’ofici. No recordo exactament de qui és, però sempre penso que la vaig treure del llibre que va escriure Ben Bradlee, el director del cas Watergate. Diu que l’ofici de periodista és senzill: “ves-hi, observa-ho i explica-ho”. Esclar que la qüestió és saber on anar, entendre que observar porta implícit comprendre, i que explicar-ho ja depèn del talent literari de cadascú.

Les altres dues es refereixen a la funció social del periodisme. La primera el defineix com “explicar a la gent allò que li passa a la gent”, un exercici que en l’època de la postcensura, en què es busca en les informacions i en les opinions reforçar les creences i pensaments propis alhora que es denigra i es condemna tot el que no s’hi adiu, no deixa de tenir el seu risc.

La tercera va en un sentit semblant i s’entén sense necessitat d’afegir-hi cap comentari: “periodisme és explicar a la gent allò que els poders no volen que la gent sàpiga”.

Notes

En els diaris d’avui hi ha força articles que recorden en Ramon Lobo, mort ahir als 68 anys d’un càncer —dos de fet, i un aneurisma a l’aorta— que li havien diagnosticat fa un any. Articles que són obituaris. Obituaris que es converteixen en articles. Magnífics, la majoria. El de Juan Cruz a El Periódico, per exemple. També m’he fixat en una carta al director d’El País que firma des de Chincilla de Montearagón (Albacete) Consuelo Martínez Corredor. Diu: “Hi ha persones a les que no coneixes, però el sol fet de saber que existeixen et tranquil·litza.” I en recorda una de les moltes frases que va escriure: “a les guerres no hi ha bons ni dolents; hi ha els que maten i els que moren”.

Crec que la primera persona que me’n va parlar va ser l’Eric Hauck, però no n’estic segur. Deurien coincidir a la guerra de Bòsnia. Després, el vaig llegir.

Llegeixo que el FC Barcelona només té 13 jugadors inscrits a LaLiga, a una setmana i pocs dies de començar la temporada. No només passa al Barça. Dels 92 fitxatges que els clubs de la lliga espanyola han fet aquest estiu, només n’hi ha d’inscrits 26. Els responsables dels clubs i els de LaLiga no estan preocupats perquè la setmana que ve es faran les inscripcions, diuen. És probable.

Però, a mi em sembla que la qüestió és una altra. El president de LaLiga diu que no poden ser flexibles amb la normativa del joc net perquè després vindran els ais i els uis. Si només fos una qüestió de flexibilitat, rai. El Reial Madrid és un dels equips que ha inscrit tots els fitxatges que ja ha fet. Però, fa algunes setmanes van sorgir dubtes sobre uns ingressos que s’hauria anotat però que potser haurien de tenir la consideració comptable de despesa. Per tant…

El que estem és assistint a un procés de fallida de l’actual sistema del negoci futbolístic. És inaudit que un club contracti uns futbolistes i que no els pugui alinear perquè no els ha pogut inscriure i no tenen la fitxa federativa que els cal. Ja es veu que això no va. Però, hi ha més símptomes. Les pretemporades convertides en gires a les quimbambes,  els futbolistes que agafen els diners i se’n van a jugar a una lliga saudita, el poder dels agents de futbolistes per determinar on van i on deixen d’anar, la cosa aquesta de la Kings League i la Queens League… tot plegat té un denominador comú i és la fallida del negoci i l’esgotament del model. Que encara no hagi col·lapsat no hauria de confondre els seus gestors.

Sortit a fer una volta ràpida, a les Oluges. Un vent per sortir i tornar-ne a la segona pedalada. L’única excusa és que fent una volta circular, mig de cara i mig d’esquena.

La periodista i el presumpte violador

“El que confereix al periodisme autenticitat i vitalitat és la tensió que hi ha entre l’egocentrisme cec de l’entrevistat i l’escepticisme del periodista.
Els periodistes que s’empassen sencera la versió de l’entrevistat
no són periodistes, sinó publicistes.”
Janet Malcolm, El periodista i l’assassí

La periodista Mayka Navarro ha publicat una entrevista a La Vanguardia amb el futbolista brasiler Dani Alves que és a la presó acusat de violació. L’entrevista ha generat polèmica i debat. De manera preventiva, Mayka Navarro ja va dir ahir al matí al programa d’en Jordi Basté a RAC1 que “qualsevol dels que ara ens critiquen també l’haguessin fet”. Però, aquest no és el debat.
El dilema sobre si els periodistes hem d’entrevistar un assassí, un violador, un feixista o una qualsevol persona moralment execrable està del tot superat almenys des que Truman Capote va publicar A sang freda (1966). I ha donat obres tan rodones com L’adversari d’Emmanuel Carrère (1999).
El debat que genera l’entrevista a Dani Alves cau de ple en la qüestió que planteja Janet Malcolm a El periodista i l’assassí (1989), un reportatge publicat en dos capítols a The New Yorker i l’any següent en forma de llibre. Malcolm l’inicia amb aquesta afirmació:
«Qualsevol periodista que no sigui tan estúpid o tan pagat de si mateix per no veure les coses sap que allò que fa és moralment indefensable. És una mena d’entabanador que explota la vanitat, la ignorància o la soledat de la gent, que se’n guanya la confiança i la traeix sense remordiments. […] Els més pedants parlen de la llibertat d’expressió i del ‘dret de saber del ciutadà’; els menys talentosos parlen d’art; els més decents murmuren que cal guanyar-se la vida.»
El llibre tracta l’afer entre el periodista Joe McGuinnis i Jeffrey McDonald, condemnat per l’assassinat de la seva dona i les seves dues filles. McDonald sempre se n’ha declarat innocent. El que va fer McGuinnis va ser enganyar McDonald, es va integrar en el seu equip de defensa i va assistir al judici des de dins i, encabat, en comptes de publicar el llibre que li havia assegurat que escriuria per defensar-lo, en va publicar una versió en què el culpava de l’assassinat.
El que Janet Malcolm desenvolupa a El periodista i l’assassí és si és lícit enganyar l’entrevistat en la recerca de la veritat. És un debat ètic tan apassionant com irresolt. És un debat que no es pot concloure perquè el nombre de casos en què es pot arribar a plantejar és infinit i cadascun d’ells mereixerà matisos decisius.

Ara: en el cas de l’entrevista de Navarro a Alves, el dilema ètic no és ben bé aquest perquè esclar que no l’ha enganyat per obtenir-la. En tot cas, el que es pot demanar és si hi ha una recerca de la veritat i quina.

En els 40 anys de Catalunya Ràdio

Catalunya Ràdio va commemorar ahir els seus primers 40 anys d’existència. Vaig anar seguint la programació especial que van preparar, amb la recuperació de la majoria de veus que han passat pels principals programes de l’emissora durant aquests 40 anys. Nostàlgia i un munt de records.
Vaig entrar a Catalunya Ràdio l’octubre del 1984, esadir, que n’hagués complert gairebé 39 dels 40. Probablement, en seria un els més antics si no n’hagués marxat el setembre de 1990 per anar al diari Avui. Hi ha força veus i noms que reconec com a companys d’aquella primera època en què tot estava per fer, literalment.
Una de les preguntes que vaig escoltar que es feien als qui tornaven a l’antena era quin record o quina anècdota recordaven. Vaig pensar quina resposta hi donaria jo si me l’haguessin formulada. No vaig haver de pensar gaire. N’hi ha de divertides —ara que les recordo, però que no em van fer cap gràcia quan les vaig patir. No obstant, la que hauria respost va ser la jornada que vam viure el 30 de gener del 1986 per la Gran Nevada que va patir tot el país.
Jo encara no feia ni un any i mig que hi havia entrat. Feia una feina de productor de l’informatiu de primera hora del matí que presentava la Carme Anglada i tenia redactors tan destacats com en Joan Carles Peris i en Toni Arbonès. Jo treballava la tarda i el vespre, per deixar-los preparades entrevistes i ordenades les cintes de les declaracions emeses el dia abans. Pràcticament, no feia antena, només els butlletins dels caps de setmana en què em tocava treballar.
Llavors, Catalunya Ràdio era una emissora en creixement, amb un potencial important i evident, però allunyat dels índexs d’audiència actuals. El que va succeir era que, a partir d’un cert moment, ens vam convertir en l’única emissora que seguia emetent, havien caigut pràcticament totes les comunicacions, de manera que ens vam convertir en un servei públic, en l’únic possible o en el més eficaç —també la Generalitat estava per fer i no hi havia els serveis d’emergència i de protecció civil de què disposem avui. Ens vam oblidar de qualsevol altra notícia i tothom qui era a la ràdio, redactors, productors, tècnics… es va dedicar a recollir les informacions de les persones que ens contactaven i les emetíem per antena. Podia ser el missatge d’una persona que ens demanava que diguéssim que estaven aturats a un punt determinat sense poder-se moure, però que els seus familiars no patissin perquè estaven bé, o algun conductor que ens informava que una qualsevol carretera havia quedat tallada i que diguéssim que no l’agafés ningú més.
Per a mi, aquella va ser una experiència extraordinària i sempre he cregut que, d’una banda, va imbuir Catalunya Ràdio, els seus treballadors, d’un esperit i un caràcter propi i, d’una altra banda, que ser el seu punt de creixement i consolidació definitiu.
La segona sensació que m’han causat els 40 anys de Catalunya Ràdio és pensar quina vida hauria viscut si hagués pensat bé l’oferta de l’Avui i hagués continuat treballant-hi. Però, que som sinó un garbuix de tantes vides no viscudes.