Periodisme i Villarejo

Escolto el cara a cara entre l’excomissari José Manuel Villarejo i l’expresident Artur Mas i l’entrevista que li fa Jordi Basté al Món a RAC 1. Quan encara no l’han acabada de comentar, ja anuncia que demà n’hi ha un altre amb l’exvicepresident del govern espanyol Pablo Iglesias. L’èxit comunicatiu del cara a cara és indubtable, els programes successius i els diaris n’aniran plens les pròximes hores, però tinc dubtes que sigui un encert periodístic. Vull dir si entenem el periodisme com a la recerca de la veritat. Villarejo n’ha dit de tan grosses, que abans d’acabar la tertúlia posterior, Basté ja ha dit que el FC Barcelona li exigia una rectificació o s’hi querellaria, que Sandro Rosell aniria demà al programa, que Josep Pujol també havia trucat per desmentir dues o tres afirmacions que havia fet… De fet, el mateix Basté havia justificat el format de cara a cara amb dues persones víctimes de Villarejo perquè “no sabia per on la hi podria colar”. Tot això és el que em genera dubtes, no saber què és veritat i què és mentida del que ens diu Villarejo, cosa que se suposa que hem de fer els periodistes.

No eren ben bé el mateix, però aquests dies hi ha hagut un parell de polèmiques que s’hi assemblen, si més no. Una, l’entrevista que el Ricard Ustrell li va fer a la Rosa Peral al Matí de Catalunya Ràdio, i l’entrevista – documental de Jordi Évole amb Josu Ternera.

Jo crec que es pot entrevistar tothom i que s’ha d’entrevistar tothom. I que l’objectiu sempre ha de ser el mateix: esbrinar la veritat, acostar-s’hi tant com sigui possible.

Segueixo llegint el Dietari del confinament de Carme Junyent. Per cert, que en algunes entrades no ens deixa gairebé, als periodistes. D’un, diu que parlava més que ella, cosa que li feia dubtar quina entrevista en sortiria. D’un altre, que no havia entès res de res. També n’hi ha algun de qui en parla bé, tot sigui dit.

Tant se val la comèdia

No vull pas dir que les discrepàncies entre CiU i ERC hagin estat una comèdia. Al contrari, han estat certes i greus. El que vull dir és que el comportament dels seus dirigents ha convertit les negociacions en una comèdia que s’haurien d’haver estalviat per excessiva, descoratjadora i insubstancial. N’han estat tan conscients que el president de la Generalitat, Artur Mas, i el president d’ERC, Oriol Junqueras, van començar les intervencions de dimecres demanant disculpes per la baixa qualitat de l’espectacle ofert. Van fer molt bé. Com deia dijous el director d’aquest diari, Xevi Xirgo, les seves disculpes “fan creïble l’acord”, per bé que jo no tinc tan clar que l’entesa sigui prou sòlida. L’experiència fa necessària, i higiènica, la quarantena.

Des del 9-N han transcorregut 10 setmanes tot just. És un temps insignificant davant de la magnitud del propòsit d’independència. El repte és tan colossal i d’una complexitat tan magnífica que ni que obrim el focus temporal i en situem l’origen a l’Onze de Setembre de 2012, tal vegada a la manifestació del 10 de juliol de 2010, el temps transcorregut continua sent sotil. Per tant, que els dos partits hegemònics al Parlament i en el sobiranisme hagin trigat a posar-se d’acord era un guió raonable. El grinyol no l’ha causat el fregadís d’unes discrepàncies tan legítimes com necessàries sinó l’intent de manipular l’opinió pública a còpia de piulades i filtracions compulsives i grotesques i que no camuflaven la voluntat de guanyar quota electoral, és a dir, haver-se embolicat en una pugna fratricida pel poder.

A partir d’aquí, trobo que en l’acord entre Mas i Junqueras per fer les eleccions el 27 de setembre s’hi amaga una virtut i una incertesa. La virtut és que la voluntat de guanyar la independència passa per davant de la pressa per obtenir-la, i la incertesa neix dels dubtes sobre la seva solidesa.

Fer les eleccions el febrer o el març tenia l’avantatge de no convertir les municipals del 24 de maig en unes plebiscitàries. Si les eleccions al Parlament no poden ser una pugna entre Mas i Junqueras pel lideratge del procés, les municipals tampoc no en podien ser un primer assalt. Amb l’acord, aquest risc no queda diluït, o no queda diluït del tot, però la decisió d’estendre l’entesa nacional a les corporacions locals l’endemà dels comicis hauria de ser un dissolvent poderós i positiu. Les seccions locals de CiU i ERC han de poder plantejar les eleccions del 24 de maig a partir de la lògica pròpia de cada municipi sense veure’s condicionades ni llavors per la discrepància nacional de les seves matrius, ni ara per l’entesa. Ara: serà un exercici d’equilibri incert i precari. Que el candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona, Alfred Bosch, prioritzés l’entesa amb les forces d’esquerra quan encara no feia ni vint-i-quatre hores de l’acord entre Mas i Junqueras n’és l’exemple més definitiu i cru.

Malgrat les incerteses, és veritat que l’acord de dimecres ha servit per refer la unitat alhora que ha deixat el procés de transició nacional intacte, o gairebé, que l’ha aclarit i que l’ha reforçat. Tan veritat com que les eleccions municipals el posaran a prova i en traçaran les línies vermelles. Els vuit mesos de coll que CiU i ERC s’han donat han de servir perquè aquesta recuperació dels “hàbits de treball en comú” i de “la cultura de l’acord” que va explicitar Mas els duguin a aparcar la lluita partidista pel poder i l’hegemonia del sobiranisme i, al contrari, es concentrin a, primer, bastir l’edifici administratiu i legal de l’estat català que s’anhela i defensar-lo dels atacs que rebrà, constitucionals, aconstitucionals i inconstitucionals, i, més important, a eixamplar la base social de l’independentisme que ara per ara no és suficient per tenir garantida la victòria el 27-S. Probablement, no hi ha compromís més ferm, ni blindatge més sòlid que un govern de coalició. Quan s’hi vegin amb cor.

[Aquest article va sortir publicat a El Punt Avui+ el diumenge, 18 de gener de 2015]

Ara no vindrà d’un pressupost

A la política hi ha una part que només és gesticulació i que té ben poc a veure amb el que es fa de debò. És inevitable i és, fins a cert punt, necessària per aconseguir cops d’efecte que canviïn opinions i consolidin voluntats; vull dir que es tradueixin en vots, que és el que pretenen. També n’hi podem dir tacticisme. Ara podria ben bé ser que estiguéssim assistint a una d’aquelles escenes carregades de tensió que els bons autors situen abans del desenllaç per deixar-nos clavats a la butaca i amb l’ai al cor, sobretot quan el final és el que has vist a venir des del començament de l’obra. Si al guió no hi ha girs inesperats, no hi ha qui l’aguanti.

Dalt de l’escenari hi tenim el president de la Generalitat, Artur Mas, i el president d’ERC, Oriol Junqueras. Tots dos asseguren que es posaran d’acord ben aviat per fer entrar el procés de transició nacional a la fase següent. I qui més qui menys se’ls creu i hi confia. Per exemple, la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, que n’està convençuda perquè troba que no hi tenen cap més remei. És un argument de pes, certament. Si fos veritat, és clar.

I tot i així, l’acord no acaba d’arribar i els espectadors es van posant nerviosos i es desesperen. Troben que el
guionista ja n’ha generat prou, de tensió. En comencen a estar ben farts, d’aquest foc d’encenalls. Perquè aquella garantia d’acord que diuen Mas i Junqueras i que Forcadell augura tota convençuda no s’acaba de veure per enlloc. La lletra petita fa mandra de llegir. Mas i Junqueras fan tot el que poden per convence’ns que ells dos no s’entenen. El president d’ERC ha volgut fer saber que el president no l’estima gaire. La por que l’obra acabi malament no deixa d’estar fonamentada perquè la finalitat de la política és la lluita per la consecució i la conservació del poder. No ens en podem oblidar. A mi em sembla que podríem donar per vist el nus i que podríem anar passant cap al desenllaç. De gesticulació ja n’hi ha hagut prou i massa i tot. Per exemple, tots aquests quadres de les conferències d’un i altre m’han ben sobrat. Han enredat l’argument d’una manera excessiva i innecessària, l’han alentit i l’han tornat ingenu i ridícul. A més, malament rai quan en una obra no saps ben bé qui és el protagonista. És el risc que corren les obres que es pretenen corals: pecar de massa solistes.

O la broma dels pressupostos. Me’n guardaré prou de negar-ne la importància. És l’instrument principal que té el govern per imposar el seu ideari i per a l’oposició la tramitació parlamentària és el moment més oportú que té per deixar clar en què se’n diferencia i què faria de distint si manés. Però si l’any passat ERC hi va votar a favor, ara que som a les envistes del final del procés, o d’un estadi que s’hi assembla força, amb més raó els haurien de fer passar, i fer via. A aquestes alçades de l’obra, no ens vindrà d’uns pressupostos si són tan de fireta i tan difícils d’empassar i creure els d’avui com els d’ahir. Només hi faltaven aquests gestos de presumpta generositat: a què treu cap presentar esmenes a la totalitat si ja saps que les retiraràs perquè no hi tens cap més remei.

Tanta comèdia només és acceptable si té per finalitat distreure’ns mentre entre bastidors van fent la feina que ara toca: en cas de victòria a les eleccions, preparar el futur govern i el programa que haurà d’aplicar, establir el calendari de negociació amb el govern espanyol i per aconseguir el reconeixement i l’adhesió als organismes internacionals i la seva mediació si fos necessària i etcètera; i en cas de derrota, que tots els escenaris s’han de tenir previstos i l’última enquesta del CEO és tot un advertiment de la feina que encara està per fer i de quant de temps s’està perdent, l’estratègia per no prendre-hi massa mal.

[Aquest article va sortir publicat a El Punt Avui+ el diumenge 21 de desembre de 2014]

Desobeir? Primer, ruptura

A diferència del que succeeix en les matemàtiques, en la política l’ordre dels factors sí que altera el producte. Les últimes setmanes ha agafat força el debat sobre la necessitat de desobeir el govern espanyol i el Tribunal Constitucional i plantar les urnes i anar a votar el 9 de novembre, encara que suspenguin la llei de consultes no referendàries i el decret de convocatòria. El debat es va elevar a categoria quan va ser plantejat en seu parlamentària, en el transcurs del debat sobre política general.

La filosofia política ha definit la desobediència civil com un dret que els ciutadans poden exercir quan consideren que una llei és injusta. Norberto Bobbio, Jürgen Habermas, Hannah Arendt o John Rawls hi han consagrat llibres i articles. Per bé que en general han teoritzat a partir de moviments socials com el feminisme, l’ecologisme o el pacifisme, o d’episodis com les protestes per la guerra del Vietnam, és a dir, que les seves reflexions empararien abans el moviment del 15-M que no pas la reivindicació de drets nacionals per part d’una minoria, és clar que la doctrina que se’n deriva es pot forçar per encabir-hi el dret a desobeir un marc legal que impedeix als catalans de votar.

Ara: la desobediència civil es planteja com un estadi final quan totes les alternatives de què disposen s’han esgotat. I jo no veig que siguem en aquest estadi, encara.

Catalunya té dret a l’autodeterminació. L’argument segons el qual aquest és un dret pensat únicament per als territoris colonials és fal·laç. La Carta de les Nacions Unides el reconeix com un dret fonamental i universal sense fer cap referència a les colònies ni fixar-ne cap excepció. És veritat que s’ha desenvolupat una interpretació restrictiva que el considera aplicable tan sols als processos de descolonització. Tanmateix, quan el Tribunal Internacional de l’Haia s’hi ha hagut de pronunciar, cas dels territoris palestins i de Kosova, ho ha fet en el sentit de considerar l’autodeterminació dels pobles com un dret universal que tots els estats han de respectar. És lògic. Perquè l’absència de regulació de l’exercici d’un dret en una situació concreta no en pot pressuposar la negació si aquest dret té caràcter general i sense excepció.

El govern necessita dels seus ciutadans un mandat inequívoc expressat de manera clara i democràtica. El pot obtenir d’una consulta o d’unes eleccions de les quals surti un Parlament favorable a una declaració unilateral d’independència. En aquest cas, més que en la desobediència, entraríem en la ruptura del marc legal vigent. Encara que sembli una via més radical, s’ajusta més a dret que no pas la desobediència. I és que en la seva sentència sobre el cas de Kosova, l’alt tribunal va respondre a les Nacions Unides que, no existint en dret internacional cap norma que ho prohibeixi, la declaració unilateral d’independència de l’Assemblea de Kosova, una vegada constatada la impossibilitat d’un procés negociador amb Sèrbia, no és contrària a l’ordre jurídic internacional. Probablement és perquè pensa en Catalunya que Espanya es nega a reconèixer Kosova.

Si tot va com sembla que ha d’anar, la llei de consultes i el dret de convocatòria de la consulta del 9-N quedaran suspesos. El procés negociador s’haurà esgotat. El següent pas abans de la desobediència civil hauria de ser la convocatòria d’eleccions al més aviat possible en què una llista unitària entre Convergència i ERC, almenys, i amb personalitats de prestigi aspirés a obtenir, afegint-hi els escons guanyats per d’altres partits favorables a la independència, una majoria absoluta incontestable que legitimés la declaració unilateral d’independència. Una utopia que ens estalviaria la distopia.

[Aquest article va sortir publicat al Punt Avui+ diumenge, 28 de setembre de 2014]

I Rajoy parlà de fer el ridícul

El sentit del ridícul és personal i intransferible. Per exemple, sabem que el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, troba que el president del govern, Artur Mas, fa el ridícul en enviar cartes i memoràndums als presidents europeus i les cancelleries de 45 països de tot el món i, en canvi, que ell no el va fer ni quan sent ministre va parlar d’uns “filets de plastilina” en referència a l’abocament de petroli del Prestige, ni quan sent president ha estat objecte d’un reportatge televisiu d’abast internacional sobre la seva nul·la competència per parlar en anglès amb els seus homòlegs. I és que deu ser més fàcil veure les bufonades dels altres que no pas les pròpies. Ja dic que el sentit del ridícul és personal i intransferible.

Ara: si a mi em demanés l’opinió, li diria que no trobo gens ridícul ni irrisori el que ha fet el president Mas de donar a conèixer el procés adreçant-se directament i per escrit als presidents i ministres d’afers estrangers dels països més influents i amb els qui el país hi té més relació i que farà bé de, si pot, explicar-los-ho en entrevistes personals, sobretot ell que pot fer-ho en anglès. Al contrari, trobo intel·ligent i encertat buscar suports a l’estranger i internacionalitzar el procés de transició nacional atès que Rajoy ha tancat totes les vies d’entesa i que ha dit que farà tot el que estigui al seu abast per evitar que es faci el referèndum sobre la independència de Catalunya, proposat pel 9 de novembre amb l’acord de 4 grups parlamentaris i amb el suport de més del 80 per cent dels catalans. Des de quan fer cas de la voluntat dels governats és fer el ridícul? Una altra cosa és si se’n sortirà o no, però em penso que l’èxit o el fracàs de la iniciativa no té gaire res a veure amb el ridícul.

Ara: si hem de guiar-nos pel que va sortint des de fa setmanes a la premsa estrangera, em penso que si l’objectiu del govern era internacionalitzar el conflicte amb l’Estat espanyol, en el sentit que la comunitat internacional sabés exactament què demanen els catalans i quina és la posició del govern espanyol, se n’està sortint prou bé, més enllà de les respostes que hi pugui haver i que, com la del president de la Comissió europea, José Manuel Durão Barroso, són de manual diplomàtic i a hores d’ara són ben poc significatives. Molt més estimables són d’altres com la del membre del Consell d’estat francès, Yves Gounin, que en un article publicat a la revista Politique étragère posa en dubte que Catalunya pugui ser expulsada de la Unió Europea de manera automàtica perquè, com passaria si fos el cas d’Escòcia i Flandes, seríem davant d’una “ampliació interna” i que la negociació d’independència i la readmissió a la UE s’haurien de  fer en paral·lel. Això del ridícul és personal i intransferible i no em sembla que la voluntat dels pobles sigui cosa de per riure.