Una eliminatòria especial

Luis Enrique no volia parlar del Bayern de Munic, ni del Pep Guardiola, divendres a la roda de premsa prèvia del derbi. Només ho volia fer del partit contra l’Espanyol. En va dir el que era estrictament just i educat: “Serà un partit especial. Serà la primera vegada que m’enfrontaré a Guardiola i que ell ho farà contra el seu Barça”. Ben resumit. Guardiola ho va dir més ras i més curt, des de Munic: “Aquest duel és especial, Barcelona és casa meva”.

Diuen que la UEFA fa els sortejos a la mida dels seus interessos, encara que ningú sap com s’ho manega. No ens hauria d’estranyar que ho fes, al capdavall el futbol és un negoci descomunal i tots els detalls s’han de vetllar. No es pot deixar escapar ni un cèntim. Però, no en tenim cap prova. Per tant… a més, un dels arguments forts a favor de la conxorxa era que Barça i Madrid s’enfrontarien perquè no permetria que una segona final espanyola [SIC o ara resultarà que la UEFA considera el Barça català] consecutiva.

Superat l’obstacle de l’Espanyol amb la solvència que ha demostrat l’equip aquest 2015, un altre cop gràcies a una primera part exquisida, i amb el Madrid grogui pels resultats i les lesions dels seus homes clau just en el moment d’afrontar el seu tram més decisiu a la Lliga, vol dir amb el títol de la Lliga gairebé a la butxaca, el debat més entusiasta i abrandat a què ens podem abraonar els propers dies és l’eliminatòria contra el Pep, més que no pas contra el Bayern.

Efectivament, serà una eliminatòria especial. Hi ha l’al·licient futbolístic de veure jugar dos equips que acumulen 9 títols de la màxima competició europea i que en les darreres temporades han dominat el futbol europeu i d’assistir a la confrontació de dos estils de joc germans, cadascun d’ells tocat per la personalitat del seu entrenador i la genialitat i la fesomia dels seus futbolistes. D’eliminatòries com aquesta n’hi ha cada temporada a penes una dotzena, sent molt generós. Cap aficionat al futbol se la pot deixar perdre.

El que no succeeix gairebé mai és un cas com el del retorn de Josep Guardiola al Camp Nou. És el que converteix l’eliminatòria en especial. I no és pas per la seva significació en el club, la seva trajectòria de futbolista del planter culminada amb quatre anys d’entrenador. Guardiola és un personatge controvertit, que causa tanta adhesió com desafecció. Aquests dies assistirem a afirmacions que no passaran de ser poca-soltades.

Ara: la normalitat culer hauria de ser desitjar la victòria del Barça per damunt de qualsevol sentiment i emoció però, en cas de derrota, trobar consol en el fet de perdre davant de l’equip d’un dels nostres i, llavors, esperar que el Bayern del Pep s’alci amb el títol a la final de Berlín, si és contra el Reial Madrid molt millor. Si fa no fa, viure el duel amb la mateixa normalitat que el disputaran els germans Thiago i Rafinha.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat diumenge, 26 d’abril de 2015]

Anuncis

Ocasió perduda

Els blaugrana han perdut l’oportunitat de deixar sentenciada la Lliga espanyola al Sánchez Pizjuán. L’han tinguda a tocar mentre han ofert la seva cara més reconeixible i agradable. Se’ls ha escapat quan l’han perduda pels errors propis i per l’agosarament i desesperació del rival.

La primera part no ha tingut res a veure amb les del Celta i l’Almeria. Sevilla, no era un tràmit. Els blaugrana han sortit amb la concentració i la intensitat que requeria la transcendència del partit: valia més de mig títol de Lliga. La possessió de prop del 80 per cent, el control del joc amb Iniesta i Busquets i amb Messi de migcampista per marcar el ritme de circulació de la pilota i ajuntar les línies, l’encert de Neymar i Alves a l’hora de prendre decisions fins i tot, han estat els fets diferencials i decisius. No hi ha hagut aquell joc d’anada i tornada d’una àrea a l’altra que tan poc ens agrada i tan ens desconcerta: el centre de gravetat s’ha situat al mig del camp, o allí on Messi ha considerat que s’havia de disputar a cada moment. Els qui creuen que el substitut de Xavi és Messi tenen un argument amb molt de pes. Encara que serveixi per alimentar el debat generat per Suárez en revelar que la seva ubicació al centre de l’atac la va decidir l’argentí.

L’anàlisi val per als primers 37 minuts, fins que Bravo no ha sabut rebutjar un xut llunyà de Banega. Amb l’1 a 2, els sevillans han fet un pas endavant i tot l’encert, seguretat i control de l’espai i el ritme que havien demostrar els blaugrana fins llavors, ha desaparegut. Ja ho diuen que el futbol és un estat d’ànim. El Sevilla se n’ha anat al descans convençut d’haver sobreviscut a l’allau de futbol que els havia fet rodolar partit avall i de ser capaç d’aixecar-se i plantar cara. Ho han provat i els ha funcionat. La tàctica ha estat allargar el camp, esbojarrar el ritme, desplaçar el centre de gravetat del joc del mig del camp a les àrees… i se n’ha sortit. Els blaugrana només han tingut el control a estones. La major part de la segona part ha estat aquell anar i venir tan poc nostrat. Luis Enrique ha posat Xavi per recuperar el seny, l’ha tret per Neymar per tenir més futbolistes al mig del camp, estava ben pensat (i això encara que el directiu responsable del futbol Jordi Mestre no hagi entès el canvi), però no ha causat l’efecte que buscava: perquè la rauxa sevillista ja s’havia ensenyorit del partit. Que el Sevilla hagi empatat i que ho hagi fet gràcies a una passada errada des de la defensa, ha estat la conseqüència lògica d’haver perdut l’estabilitat.

[Aquest article va sortir publicat a Nació digital.cat el dissabte, 11 d’abril de 2015]

Tot per decidir

La prèvia de la jornada havia estat marcada per les declaracions oposades de Luis Enrique i Carlo Ancelotti. Mentre el tècnic blaugrana va assegurar que cap dels quatre equips que opten al títol guanyarà els deu partits que quedaven, el tècnic merenga va afirmar que guanyar els trenta punts que hi havia en joc no era cap utopia. Vistos el joc i el resultat d’un equip i l’altre, el fet paradoxal és que un i altre tècnics tenien raó! Mentre els blaugrana han guanyat per un 0 a 1 sofert, els blancs han apallissat el Granada amb un 9 a 1 pletòric i amb 5 gols d’un Cristiano revifat.

Els blaugrana han jugat una primera part molt fluixa. En unes circumstàncies normals, vull dir les de fa unes temporades, no gaires, diríem que el seu joc ha estat impropi del d’un equip que pretén guanyar els títols majors, i desconegut completament. Però, en les condicions actuals, les de la temporada en curs, ja tenim assumit que són les pròpies i les conegudes del Barça de Luis Enrique. La diferència és la renúncia a controlar el partit des del mig del camp i jugar-se-la a les dues àrees.

I una segona part en què si el joc dels blaugrana no ha estat millor d’una manera radical sí que s’ha acostat prou a la versió que li considerem més genuïna. No deu ser cap casualitat que aquesta transformació hagi coincidit amb la presència al camp de Xavi i Iniesta. Es fa difícil d’enraonar, perquè el gol ha arribat a pilota parada i perquè els dos migcampistes han estat junts al camp a penes un quart d’hora, qui ho vulgui negar trobarà arguments per fer-ho creure, com el gol mal anul·lat a Neymar abans de l’entrada de Xavi o la baixada física dels gallecs, però la impressió que ha fet és exactament aquesta, que durant aquell quart d’hora els blaugrana han agafat el control del partit des del domini del mig del camp.

Queden nou jornades de la Lliga espanyola, cinc partits a tot estirar de la Lliga de Campions i la final de la Copa del Rei. Seran dos mesos de futbol sense parar en què el FC Barcelona es jugarà els tres títols a què opta i el seu futur institucional més immediat, amb els fronts judicial i electoral del tot oberts i interrelacionats i poc o molt condicionats pels resultats en el futbolístic. El ritme serà frenètic. També fascinant. Com que tot hi està per decidir, qualssevol desenllaç és possible.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat el diumenge, 5 d’abril de 2015]

A punt per rebre el Madrid

Els blaugrana rebran els merengues diumenge que ve en un moment de forma òptim per defensar el lideratge, escapar-se de quatre punts (dono per feta la victòria del Reial Madrid aquest diumenge contra el Llevant a casa perquè no em sé imaginar cap altre resultat, per la dimensió que els agafaria la crisi en què s’han instal·lat, vull dir) i deixar mig guanyat el títol. El bon moment futbolístic del Barça també val per fer passar el Manchester City dimecres. No és un enfrontament menor que el del Madrid i ve abans, però l’1 a 2 de l’anada li treu fortor.

En tot cas, el Barça ha iniciat la seva primera setmana gran de la temporada amb una bona victòria (0-2). Com acostuma a ser habitual aquest any, el resultat ha estat millor que no pas el joc. Ni el rival, ni el terreny de joc, ni la pluja, ni les baixes forçoses i les forçades, ni un qualsevol altre etcètera que s’hi vulgui afegir hi ajudaven. D’acord. Però, com que ja dic que enguany aquesta sensació es repeteix sovint —l’excepció seria el dia de la derrota a casa contra el Celta— em penso que ens l’hem d’agafar com un dels trets més característics del Barça de Luis Enrique.

Una raó que ho explica, en el cas particular del partit contra l’Eibar, és l’alineació que ha tret de sortida Luis Enrique amb un mig del camp inèdit, amb Rakitic i Rafinha d’interiors, una parella que ens semblava incompatible des d’Anoeta, i amb Sergi Roberto fent de mig centre, de la grada a l’onze titular, diríem. La mitja hora final l’ha jugada Xavi i l’espessor ha estat semblant. I això és perquè, més en general, el Barça d’aquesta temporada no té el mig del camp com a la sala de màquines des d’on es controla el moviment de tot l’equip i el ritme del joc, sinó com una zona de contenció i de transició ràpida per fer arribar la pilota el més de pressa possible als tres del davant.

Els blaugrana han posat la intensitat que calia per igualar la il·lusió dels eibarres i han tingut la paciència necessària per atacar la defensa tancada que els ha plantat Garitano. Vol dir que han despatxat el tràmit amb la solvència i la professionalitat que se’ls demana i se’ls suposa. Ha quedat clar que l’equip està en bona forma física i anímica per afrontar els reptes del City i el Reial. Que jugui i guanyi al ritme que marca Messi —dos gols més— no és cap handicap, al contrari: és la seva virtut més notòria.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat el dissabte, 14 de març de 2015]

Un gec de gols per recuperar el lideratge

El millor atac contra la millor defensa planteja un problema irresoluble. En canvi, quan dos equips fan un plantejament idèntic, la solució és inequívoca: guanya qui més qualitat posseeix. És el que passa amb els enfrontaments entre el FC Barcelona i el Rayo Vallecano. Si el bo (el Barça) juga tan bé com sap i està encertat, li clava un gec de gols al menys bo (el Rayo). Si no ho està del tot, el partit l’acaba guanyant igualment per una diferència de gols més curta. Però si el menys bo es queda amb jugador menys amb més de mitja hora de joc per endavant, llavors l’equació es resol sense més dificultat: 6 a 1, un altre rècord per a Messi (el de hat-tricks fets a la Lliga) i ocasió aprofitada per recuperar el lideratge que tan maldestrament s’ha deixat perdre el Reial Madrid.

El Rayo Vallecano és, d’un temps ençà, un equip simpàtic i agraït per als aficionats culers: es deixa fotre un gec de gols cada vegada i encabat s’ho agafa d’allò més bé. No sempre ha estat així. De bon principi, era un tràmit que més aviat feia nosa, sobretot quan s’havia de jugar al camp del carrer del pallasso Fofó. Causava indiferència. Més endavant, quan era propietat de José María Ruiz Mateos i el presidia la seva dona Teresa Rivero, que va arribar a posar-li el nom a l’estadi.

Però, des que l’entrenador n’és Paco Jémez, el Rayo s’ha convertit en un equip simpàtic i agraït. I no només pels gols que li cauen a cada volta. Ho és per raons futbolístiques, per l’aposta tan agosarada que fa el seu tècnic sigui quin sigui el seu rival, amb jugadors que ni de bon tros tenen la qualitat tècnica dels equips del capdamunt de la classificació. No hi fa res: “Tant me fa perdre per un com per set”, explica Paco Jémez.

I ho és també per raons extraesportives. Jémez també en té bona part de culpa. L’exemple més recent i clar és pel fet d’haver pagat el deute d’una anciana de 85 anys que havia de ser desnonada per haver avalat el seu fill. Per una i altra raons, el Rayo Vallecano de Paco Jémez, en un temps de corrupció, compravenda de partits, populismes, contractes multimilionaris, hipocresia, resultadisme i altres xacres, dignifica el futbol.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat el diumenge, 8 de març de 2015].