Tabàrnia no és cap broma

L’instint ens impulsa al menysteniment i la mofa, la indignació també, davant de tot el que hem de llegir i veure, suportar també, al voltant de la Tabàrnia que s’ha empescat l’unionisme. El súmmum de tot plegat deu ser la TVE tallant una roda de premsa d’un ministre per connectar en directe amb una compareixença d’Albert Boadella, l’autoproclamat president d’aquesta Tabàrnia imaginària.

Però, Tabàrnia no és cap acudit.

Avui hi ha un article de l’Albert Branchadell a l’Ara, ‘El problema tabernès’, que en parla en aquest sentit. No és el primer que ho fa.

En resum, Branchadell diu que el procés independentista ha contribuït a fer emergir un moviment que pot resultar un llast per a l’estabilitat d’una futura Catalunya independent. I per il·lustrar-ho explica els casos històrics i actuals dels alemanys de Txecoslovàquia, els hongaresos de Romania o els russos d’Ucraïna o Letònia.

És clar que en una Catalunya independent el problema de la minoria espanyola, pel seu pes demogràfic i electoral, fóra més complicat de gestionar que no pas el de les minories alemanyes, hongareses o russes de Txecoslovàquia, Romania, Ucraïna o Letònia, força menys nombroses i significatives.

La minoria espanyola continuaria sent un repte per a la convivència i l’estabilitat que s’haurien d’afrontar i superar a diari, però també penso que serien assolibles a partir del moment en què deixessin de tenir al seu costat un govern i uns partits que van tots a la una a l’hora de fer jugar al seu favor i sense cap recança tots els poders de l’Estat, des dels fiscals i els jutges als mitjans de comunicació.

Anuncis

No generar més desconcert

La diputada de la CUP Natàlia Sánchez va dir que “no ens podem permetre més situacions que generin desconcert”. Per això, la CUP no es pronunciarà fins que no hi hagi un “acord ferm” entre les tres forces independentistes sobre la investidura o no de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat.

Posició lloable i intel·ligent, però difícil de mantenir.

Seguim sense acord entre les formacions independentistes, malgrat que alguns portaveus l’havien qualificat d’imminent, per avui o demà a tot estirar.

El més desconcertant, decebedor fins i tot, és que cada dia que passa, més s’empeny l’unionisme i l’espanyolisme a fer tota mena de burles, cada dia més desvergonyides i cruels. Són mala gent. Tenen la dolenteria i la malvat de qui se sap impune.

Hauríem de deixar-nos d’astúcies. O, més descriptiu em penso, de martingales que no esquivaran l’embat d’un Estat envalentit i eufòric, disposat a no aturar-se fins a aconseguir la victòria total i definitiva per un parell de generacions –l’espai equivalent als cinquanta anys dels bombardejos d’antany–, la rendició i la humiliació.

I fer política. És el front plausible. El judicial ens du a la devastació. I l’únic desenllaç que no ens podem permetre és la derrota. Qualsevol altre escenari és viable.

En Pla escriuria un blog?

Un dia –no recordo quan, ni recordo on–, vaig llegir que si Josep Pla visqués avui escriuria un blog. De fet, n’hi van fer escriure un!

Prendre notes a diari, treballar-hi al cap d’uns anys i publicar-les és el que fan la majoria de dietaristes. L’exemple més reeixit és, precisament, en Josep Pla. Tot i que ja ho sabíem, la publicació recent de llibres de notes com La vida lenta o Fer-se totes les il·lusions possibles ens ho han ben ensenyat.

Vull dir que la literatura sorgeix de la reescriptura constant i obsessiva, malaltissa. Allò de jugar-te l’existència en cada mot, d’en Miquel Martí i Pol.

Llavors, publicar un dietari en un blog fóra el més semblant a fer literatura sense xarxa, o en directe. És a dir, un suïcidi.

Una eliminatòria especial

Luis Enrique no volia parlar del Bayern de Munic, ni del Pep Guardiola, divendres a la roda de premsa prèvia del derbi. Només ho volia fer del partit contra l’Espanyol. En va dir el que era estrictament just i educat: “Serà un partit especial. Serà la primera vegada que m’enfrontaré a Guardiola i que ell ho farà contra el seu Barça”. Ben resumit. Guardiola ho va dir més ras i més curt, des de Munic: “Aquest duel és especial, Barcelona és casa meva”.

Diuen que la UEFA fa els sortejos a la mida dels seus interessos, encara que ningú sap com s’ho manega. No ens hauria d’estranyar que ho fes, al capdavall el futbol és un negoci descomunal i tots els detalls s’han de vetllar. No es pot deixar escapar ni un cèntim. Però, no en tenim cap prova. Per tant… a més, un dels arguments forts a favor de la conxorxa era que Barça i Madrid s’enfrontarien perquè no permetria que una segona final espanyola [SIC o ara resultarà que la UEFA considera el Barça català] consecutiva.

Superat l’obstacle de l’Espanyol amb la solvència que ha demostrat l’equip aquest 2015, un altre cop gràcies a una primera part exquisida, i amb el Madrid grogui pels resultats i les lesions dels seus homes clau just en el moment d’afrontar el seu tram més decisiu a la Lliga, vol dir amb el títol de la Lliga gairebé a la butxaca, el debat més entusiasta i abrandat a què ens podem abraonar els propers dies és l’eliminatòria contra el Pep, més que no pas contra el Bayern.

Efectivament, serà una eliminatòria especial. Hi ha l’al·licient futbolístic de veure jugar dos equips que acumulen 9 títols de la màxima competició europea i que en les darreres temporades han dominat el futbol europeu i d’assistir a la confrontació de dos estils de joc germans, cadascun d’ells tocat per la personalitat del seu entrenador i la genialitat i la fesomia dels seus futbolistes. D’eliminatòries com aquesta n’hi ha cada temporada a penes una dotzena, sent molt generós. Cap aficionat al futbol se la pot deixar perdre.

El que no succeeix gairebé mai és un cas com el del retorn de Josep Guardiola al Camp Nou. És el que converteix l’eliminatòria en especial. I no és pas per la seva significació en el club, la seva trajectòria de futbolista del planter culminada amb quatre anys d’entrenador. Guardiola és un personatge controvertit, que causa tanta adhesió com desafecció. Aquests dies assistirem a afirmacions que no passaran de ser poca-soltades.

Ara: la normalitat culer hauria de ser desitjar la victòria del Barça per damunt de qualsevol sentiment i emoció però, en cas de derrota, trobar consol en el fet de perdre davant de l’equip d’un dels nostres i, llavors, esperar que el Bayern del Pep s’alci amb el títol a la final de Berlín, si és contra el Reial Madrid molt millor. Si fa no fa, viure el duel amb la mateixa normalitat que el disputaran els germans Thiago i Rafinha.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat diumenge, 26 d’abril de 2015]

Ocasió perduda

Els blaugrana han perdut l’oportunitat de deixar sentenciada la Lliga espanyola al Sánchez Pizjuán. L’han tinguda a tocar mentre han ofert la seva cara més reconeixible i agradable. Se’ls ha escapat quan l’han perduda pels errors propis i per l’agosarament i desesperació del rival.

La primera part no ha tingut res a veure amb les del Celta i l’Almeria. Sevilla, no era un tràmit. Els blaugrana han sortit amb la concentració i la intensitat que requeria la transcendència del partit: valia més de mig títol de Lliga. La possessió de prop del 80 per cent, el control del joc amb Iniesta i Busquets i amb Messi de migcampista per marcar el ritme de circulació de la pilota i ajuntar les línies, l’encert de Neymar i Alves a l’hora de prendre decisions fins i tot, han estat els fets diferencials i decisius. No hi ha hagut aquell joc d’anada i tornada d’una àrea a l’altra que tan poc ens agrada i tan ens desconcerta: el centre de gravetat s’ha situat al mig del camp, o allí on Messi ha considerat que s’havia de disputar a cada moment. Els qui creuen que el substitut de Xavi és Messi tenen un argument amb molt de pes. Encara que serveixi per alimentar el debat generat per Suárez en revelar que la seva ubicació al centre de l’atac la va decidir l’argentí.

L’anàlisi val per als primers 37 minuts, fins que Bravo no ha sabut rebutjar un xut llunyà de Banega. Amb l’1 a 2, els sevillans han fet un pas endavant i tot l’encert, seguretat i control de l’espai i el ritme que havien demostrar els blaugrana fins llavors, ha desaparegut. Ja ho diuen que el futbol és un estat d’ànim. El Sevilla se n’ha anat al descans convençut d’haver sobreviscut a l’allau de futbol que els havia fet rodolar partit avall i de ser capaç d’aixecar-se i plantar cara. Ho han provat i els ha funcionat. La tàctica ha estat allargar el camp, esbojarrar el ritme, desplaçar el centre de gravetat del joc del mig del camp a les àrees… i se n’ha sortit. Els blaugrana només han tingut el control a estones. La major part de la segona part ha estat aquell anar i venir tan poc nostrat. Luis Enrique ha posat Xavi per recuperar el seny, l’ha tret per Neymar per tenir més futbolistes al mig del camp, estava ben pensat (i això encara que el directiu responsable del futbol Jordi Mestre no hagi entès el canvi), però no ha causat l’efecte que buscava: perquè la rauxa sevillista ja s’havia ensenyorit del partit. Que el Sevilla hagi empatat i que ho hagi fet gràcies a una passada errada des de la defensa, ha estat la conseqüència lògica d’haver perdut l’estabilitat.

[Aquest article va sortir publicat a Nació digital.cat el dissabte, 11 d’abril de 2015]