Desgavellat

Una setmana sense futbol a can Barça són set dies de polèmiques i maldecaps per als directius i el personal de la comunicació, diu el tòpic. Com en tots els tòpics, hi ha una part de veritat i una altra part, més gran, d’exageració. N’és un bon exemple aquesta setmana que transitem, amb l’equip sòlidament instal·lat en el lideratge de la Lliga espanyola, classificat per als quarts de final de la Lliga de campions i amb la final de la Copa del Rei a la faixa, és a dir, amb tots els ingredients com perquè els problemes fossin de pa sucat amb oli.

Dijous es va presentar al Museu del FC Barcelona l’espai dedicat a preservar la memòria del president Josep Suñol i Garriga, assassinat per les tropes franquistes el 6 d’agost de 1936, en tota la seva dimensió, no només per la seva qualitat de directiu blaugrana, també com a polític, periodista i mecenes social i cultural. Hi vaig dir que Suñol quedaria meravellat de la grandesa a què ha arribat el FC Barcelona. No ho vaig dir, però ho penso, que també quedaria horroritzat de les intrigues, picabaralles i garrotades que es claven les diverses faccions culers, del mal que es desitgen i es procuren els uns als altres. Cridaria a l’ordre i maldaria per posar-hi fi, en Suñol.

En el front judicial hem assistit, d’una banda, a un exercici cada vegada més habitual en el periodisme de declaracions ara enfervorit per la impaciència i la imprudència de les xarxes socials. Em refereixo a la interpretació de la interpretació. Vull dir la declaració del president Josep Maria Bartomeu davant el jutge Pablo Ruz en el cas Neymar en què afirmava que Tito Vilanova els havia demanat d’avançar el fitxatge del brasiler un any. I, de l’altra banda, ens han fet saber que encara que el jutge que porta el cas dels espionatges hagi decidit arxivar-lo i desimputar-ne l’exdirector general Joan Olivé i l’excap de seguretat Xavier Martorell, tant el soci Oriol Giralt com el FC Barcelona hi presentaran recurs.

N’hi ha més, molt més. N’hi ha tantes, que en un article no hi caben totes: hi ha el directiu Toni Freixa contra el seu president Josep Maria Bartomeu, perquè no el veu de candidat si té al damunt l’amenaça d’una condemna de presó, i contra Enric Masip per haver-lo vinculat amb Giralt i la moció de censura. Hi ha les declaracions de l’entrenador del Barça B sobre la degradació del Barça B i de tot el futbol base, reblades per Albert Benaiges.

I hi ha un etcètera més decisiu segons el qual l’auditora Deloitte hauria informat al FC Barcelona 26 dies després del fitxatge de Neymar del risc fiscal que incorria el club en considerar els 40 milions pagats a l’empresa N&N una indemnització i no pas salari. “Aquests documents no arriben a la junta directiva, és una tema que afecta els executius, imagino que l’auditor li ho deuria dir al director general del club”, hauria afirmat Bartomeu a Ruz en la resposta revelada per la SER. Una frase que si no és exculpatòria, és prova del desgavell que s’aprecia de fora estant.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital el dilluns, 30 de març de 2015]

Anuncis

Escac (i mat?) a les entitats

L’associacionisme català està en situació d’alarma, i amb raó. Des de fa setmanes, els ajuntaments de tot el país fan reunions informatives amb els representants de les associacions i entitats sense ànim de lucre del seu municipi per analitzar les conseqüències del nou impost de societats en vigor des de l’1 de gener. Les federacions esportives i els clubs esportius de base, a més, tenen amenaçada la viabilitat i la supervivència per la llicència única federativa i l’obligació de donar d’alta a la Seguretat Social qualsevol persona que hi fa una feina per la qual rep una compensació econòmica. Dijous 19 de març, la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) va ajuntar l’esport català, tant el professional com el de base, en un gran acte de rebuig a les noves normatives.

No són unes amenaces que vinguin d’unes setmanes ençà. Fa molts mesos que es veuen venir. A finals del 2012 van començar les inspeccions de la Seguretat Social a clubs de natació i de futbol que van acabar en sancions. Ben aviat es va veure que no eren inspeccions puntuals i aleatòries sinó que es tractava d’una operació de gran envergadura amb una finalitat ben clara i definida i que eren totes les entitats les que estaven en perill. L’entrada en vigor del nou impost de societats el rebla.

Les últimes setmanes hem assistit
a una mobilització institucional a favor de les entitats sense ànim de lucre i els clubs esportius. Tanmateix, més enllà de l’assessorament fiscal, que en molts casos consisteix a demanar als presidents i directius de les associacions que no s’hi atabalin i posin els seus comptes en mans d’un gestor professional, i de mostrar targeta vermella al govern espanyol, la resistència és més aviat nul·la i poc eficaç. El secretari d’estat per a l’Esport, Miguel Cardenal, se la treu de sobre ràpid amb una simple declaració: “no hi ha greuge cap a l’esport català” i “deixeu de polititzar l’esport”.

La llicència única esportiva és una mesura recentralitzadora clàssica, encara que per buscar-ne precedents hàgim d’anar a l’època de la Delegación Nacional del Deporte, la de FET y de las JONS, i un mecanisme per drenar els recursos de les federacions territorials a benefici de les espanyoles. És a dir, que és una altra factura que es podrà afegir al dèficit fiscal amb l’Estat. També per sostreure’ls poder. Ara l’impost de societats en vigor des de l’1 de gener és un cop de gràcia de conseqüències devastadores. Les modificacions que s’hi han introduït al febrer no solucionen res. La clau està en el concepte d’activitat econòmica, que no pot superar els 2.000 euros d’ingressos anuals, perquè hi caurà qualsevol de les accions que les entitats s’empesquen per finançar-se, des de la loteria i les rifes a les barres de bar.

Hi ha una contradicció terminològica flagrant. En teoria, l’impost de societats s’aplica als beneficis (un 25 per cent de no res), gaudi que no tenen per definició les entitats i associacions sense ànim de lucre. El que hi ha al darrere és més evident encara: un afany de recaptació insadollable i injust perquè s’acarnissa amb els sectors més vulnerables i indefensos de la societat, siguin les persones que cobren una nòmina o bé sigui la base associativa que no tenen ni mitjans ni capacitat per trampejar la legislació fiscal amb assessors i martingales jurídiques.

La patacada la rebran directament les entitats sense ànim de lucre, que es veuran escanyades per l’impost i el cost de la paperassa que els caldrà per complimentar-lo. Però, indirectament, el que es posa en situació de perill extrem és el model de societat travat pel teixit associatiu. Dit d’una altra manera, la cohesió i la integració social a escala municipal, la més bàsica i decisiva per a la convivència. O sigui, que la supervivència de l’associacionisme català, el model de societat que ha vertebrat, es converteix en un altre argument a favor de la independència.

[Aquest article va sortir publicat a El Punt Avui+ el diumenge, 29 de març de 2015]

Per a l’Espai Suñol del Museu del Barça

[Aquesta és la intervenció que he fet en motiu de la inauguració de l’Espai Josep Suñol al Museu del FC Barcelona, acte d’inici de l’any que el FC Barcelona dedica al seu expresident, en el vuitantè aniversari del seu assassinat]

Senyores i senyors,

Vull començar amb un agraïment doble: en primer lloc, a la junta directiva del FC Barcelona i al seu vicepresident Carles Vilarrubí el fet d’haver-me convidat a fer la glossa de Josep Suñol i Garriga. I, en segon lloc, per la decisió de celebrar l’any Suñol i de fer-ho amb actes que com la inauguració d’aquest espai al Museu o el fet de posar el nom a la Llotja presidencial quedaran per sempre més a la memòria col·lectiva barcelonista.

Glossar la figura de Josep Suñol i Garriga és relativament senzill, malgrat la complexitat del personatge. Em penso que n’hi ha prou en dir que era un burgès d’esquerres. Queda dit en tota la seva complexitat, perquè ja es veu com són de difícils de casar les condicions de burgès i d’esquerres.

Era burgès de naixement. Va néixer en el si d’una família que havia fet molts diners amb el comerç de productes colonials i amb la indústria del sucre. Però, alhora, probablement per la influència del seu oncle Ildefons, era d’esquerres per convicció.

Per dir-ho amb un arquetip de la literatura catalana, Josep Suñol i Garriga era una síntesi molt perfecte del senyor Esteve i el seu fill Ramonet. Perquè, d’una banda, ell valorava la necessitat de fer diners. Mai va renegar la seva condició de burgès ni la d’hereu del negoci familiar en què es sentia implicat. Més d’una vegada, va abandonar alguna de les seves múltiples activitats perquè havia de dedicar-se a l’empresa. I perquè, d’una altra banda, com el Ramonet de Santiago Rusiñol, Suñol donava als diners un valor d’ús i no pas un valor de canvi. Els diners no eren el seu objectiu, fer diners no era el seu propòsit últim. L’objectiu era el país i la seva gent, Catalunya i els catalans i a ells va dedicar tots els seus esforços i tot el seu talent i hi va esmerçar els recursos de què va poder disposar.

Josep Suñol i Garriga va ser un personatge fascinant i extraordinari. Com n’hi ha pocs. I, tanmateix, és un gran desconegut.

Hem d’agrair al FC Barcelona que el rescatés de l’oblit l’any 1996, amb motiu del seixantè aniversari del seu assassinat al front de Madrid, durant els primers dies de la Guerra Civil, el 6 d’agost.  I a Josep Maria Solé i Sabaté, Carles Llorens i Antoni Strubell la investigació tan rigorosa i minuciosa que van dur a terme i que van plasmar al llibre L’altre president afusellat. Seixanta anys d’oblit per una personalitat cabdal a la història de Catalunya són massa anys.

Com que el FC Barcelona té un pes fenomenal, molts cops abassegador, sempre he pensat que la figura de Suñol havia quedat esmorteïda per la seva condició de president del FC Barcelona i que la seva obra global havia caigut sepultada sota el mite de l’altre president afusellat.

La figura de Suñol va molt més enllà de la seva condició de president del FC Barcelona, càrrec que va exercir durant un any tot just, el darrer de la seva vida. Crec que en aquest espai que s’inaugura avui queda prou ben reflectida i resumida la seva trajectòria àmplia i diversa.

Suñol, a més d’empresari, va ser directiu i president de la Federació Catalana de Futbol, directiu i president del FC Barcelona, president de l’Automòbil Cluc de Catalunya, periodista, editor i propietari d’un setmanari de gran popularitat, la seva carrera periodística és llarga, als periòdics La Nau, La Nau dels esports i La Rambla, i polític, va ser diputat a les Corts espanyoles per ERC els anys 1931, 1934 i 1936. Prova de la seva popularitat és que a les primeres eleccions a què es va presentar, a les del 1931, va treure més vots que no pas Francesc Macià i Lluís Companys.

Si el definíssim en els termes actuals, diríem que Suñol era un personatge mediàtic. La seva presència als mitjans era constant, no només en els que col·laborava i finançava.

Múltiples fronts d’actuació per una sola causa, perquè per a Suñol el periodisme, la política i el futbol, a l’igual que el negoci familiar, eren mitjans a través del qual implementar el seu propòsit de país. El lema Esport i ciutadania amb què va aparèixer La Rambla gairebé des de l’inici era, de fet, el seu lema de vida.

Perquè Suñol va ser tot el que hem dit però, sobretot, va ser un mecenes social. Els posaré dos exemples que em penso que ho resumeixen amb exactitud.

Des de La Rambla, va fer una campanya rere l’altra a favor de causes tant polítiques com socials, per les quals obria subscripcions populars i sempre era ell, la seva esposa, el seu fill i La Rambla els primers a contribuir amb quantitats generoses. No només feia campanya per la llibertat dels presos polítics, n’ajudava les famílies que havien quedat en situació precària i quan els presos tornaven clamava per trobar-los feina. En aquest sentit, quan es va instaurar la República, la Generalitat va adoptar una política de suport a les persones que no tenien feina i Suñol va contribuir a la creació d’un fons social amb la donació de 5.000 pessetes.

Suñol va lluitar per una Catalunya que fos nacionalment lliure, culturalment rica i socialment justa. “Som un poble civilitzat que té fam de justícia i de llibertat”, va escriure. Hi va consagrar la seva vida, va viure i va morir per Catalunya.

Quan va ser assassinat era president del FC Barcelona. En la darrera entrevista que li va fer El Mundo Deportivo el juliol de 1936, Suñol, que ja tenia decidit deixar el càrrec a l’agost per poder-se dedicar més plenament a la política i l’empresa, va dir que deixava dues tasques per resoldre: una, que el futbol hispà el regeixi un Comitè de cinc membres, tres dels quals siguin invariablement del Madrid; i la segona, l’obra cultural que el Barcelona pot i ha de tenir.

Totes dues resten pendents, per bé que em penso que n’hi ha una més fàcil de resoldre que no pas l’altra.

Sempre és difícil i arriscat fer segons quina projecció. Però em penso que aquesta és encertada: Josep Suñol i Garriga estaria meravellat de quina grandesa té avui el FC Barcelona i estaria agraït, molt agraït, pel reconeixement i l’esforç que han fet les successives directives del FC Barcelona, des de la de Josep Lluís Núñez fins arribar a la de Josep Maria Bartomeu, passant per les de Joan Laporta i Sandro Rosell, per recuperar la seva obra i fer que la seva memòria perduri per sempre més.

Moltes gràcies.

Entre la conxorxa i el nyap

No hauria de ser gens difícil parlar del cas Neymar amb serenor, afilerar els esdeveniments que s’han succeït, les declaracions que han fet els presidents Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, el soci Jordi Cases i el seu advocat i els comunicats que s’han publicat des del club i demés accions que hi estan relacionades directament o indirecta i amb tots els elements al davant, reconstruir-lo com si fos un puzle. De ben segur que veuríem com les peces encaixen l’una amb l’altra, sorprenents. Em penso que hi veuríem clar. I, tanmateix, les opinions són tan extremes, van de la conxorxa contra el FC Barcelona, per una motivació de rivalitat futbolística Barça – Madrid o de confrontació política Catalunya – Espanya, al nyap contractual i la fatxendaria de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu a l’hora d’afrontar el fitxatge del crac brasiler i de tractar amb el soci Jordi Cases, l’inici de tot el cas, que trobar el punt d’equilibri per a l’anàlisi esdevé un propòsit titànic. Absurd.

Hi falta un Luis Enrique

Sobre l’estil de joc del Barça, em penso que no cal debatre-hi gaire més: com gairebé tots els equips del món, respon a l’ideari futbolístic del seu entrenador i, filant una mica més prim, a més a més s’assembla molt al Luis Enrique jugador. Recordem-ho: l’asturià era un migcampista que tant podia jugar de lateral dret com fer d’extrem esquerre o situar-se de davanter centre i mai no baixava del notable. Però, més característic encara que la seva versatilitat era la seva imprevisibilitat que el feia aparèixer en el moment oportú en el lloc adequat i inesperat pel rival. En els partits més caòtics i deixats anar era en els que més brillava.

Amb ell a la banqueta, els partits del Barça tenen aquesta fesomia, especialment contra els equips d’un potencial semblant que aspiren a plantar-li cara i guanyar-lo. El partit de diumenge contra el Reial Madrid és el més paradigmàtic perquè els blancs eren fins ara la versió més perfecte i ajustada d’aquest patró de joc. Amb els resultats a la mà, no es pot dir que li vagi malament. Al contrari. A més, com va dir Mascherano en acabar el partit, de maneres de jugar no només n’hi ha una.

Ara: el que tampoc es pot negar és que en més d’un partit, contra rivals amb un potencial suficient com per discutir-li el control del joc, els blaugrana han tingut fases en què han anat a remolc i que en podien haver sortit molt mal parats, com diumenge contra el Madrid. Malgrat el que digui la visió resultadista del futbol, el marcador no sempre té la raó. Si al final el Barça l’ha tinguda ha estat en bona part per la qualitat individual dels seus davanters, primer, com la de Suárez que va ser capaç de convertir en gol una passada des de la defensa, i per la intel·ligència tàctica de Messi que ha sabut en les fases de més descontrol agafar la pilota i ordenar tot l’equip al seu voltant, finalment; va passar dimecres contra el Manchester City i un altre cop diumenge contra el Madrid. Per ser completa, a la plantilla només li falta un Luis Enrique que, com ell, sàpiga emergir en les situacions de caos (fins fa poc, n’hi havia un).