Obama succeeix Obama

 

Barack Obama ha tornat a guanyar les eleccions als Estats Units. En nombre de vots electorals s’ha imposat al candidat del Partit Republicà, Mitt Romney, amb més claredat del que s’anunciava; en nombre de vots populars, en canvi, hi ha hagut la igualtat que havien detectat les enquestes. La polarització de la societat nord-americana és tan certa com s’ha vist a venir fa anys.

 

Vist des de la llunyania, la reelecció d’Obama sembla de justícia electoral: no ha complert les expectatives tan enormes que havia generat, però el seu primer mandat ha estat prou bo com perquè se li donés l’oportunitat de complir-ne el segon. Probablement, el problema eren les esperances que s’hi havien dipositat i que ell havia afavorit (“canviaré Amèrica i el món”, va dir).

 

Ni l’economia nord-americana ni la mundial, ni els Estats Units ni el món estan en millors condicions polítiques i socials quatre anys després de la seva primera elecció, però tan exagerat era llavors atorgar-li la capacitat de resoldre tots els mals, que això és exactament el que va semblar que es feia, tant als Estats Units com a Europa, com ara donar-li’n la culpa.

 

L’economia ha seguit empitjorant i no és gens clar que hagi tocat fons, i el món no és un lloc més segur: la retirada nord-americana de l’Iraq no hi ha dut la pau, s’ha tensat el dossier de l’Iran i l’Afganistan segueix sent el mateix vesper que ha estat sempre. L’èxit d’Obama en política internacional, si es pot parlar en termes d’èxit, és haver-la manegat sense trencar res.

 

El problema no és el que no ha fet, sinó el que s’esperava que fes, dic. La reelecció d’ara no generarà tant d’entusiasme, lògicament. Gat escaldat, d’aigua fuig. I no obstant, la figura d’Obama encara guarda part de l’aura que el va dur al poder. Com un gest de rebel·lia.

 

En aquest sentit, els Estats Units continuen sent un referent, tant per la bipolarització que s’hi viu, amb missatges que van des del tremendisme al messianisme, des de la catàstrofe a la il·lusió, com pel trencament que significa respecte de les formes tradicionals de la política. Sense exagerar, tampoc.

 

De Tiananmen a Tahrir

http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/371418.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=opinio&utm_source=rss&utm_medium=opinio&utm_campaign=rss

El mirall flamenc

Catalunya, o més precís, el nacionalisme i l’independentisme català s’han emmirallat sovint en d’altres pobles i països que han aconseguit alliberar-se i esdevenir estats independents. Durant molts anys, el poble jueu i la creació de l’estat d’Israel va ser l’exemple a seguir, perquè era un exemple reeixit de la voluntat de ser que tan cara ha estat pels catalans. Més tard, a partir de la Intifada i l’agreujament del conflicte amb els palestins, l’exemple jueu i d’Israel es va anar deixant de banda perquè feia de mal posar. Però la fi de la història o l’embranzida que la història va agafar a partir dels anys noranta, com a conseqüència de la caiguda del Mur de Berlín i l’esfondrament de la Unió Soviètica, va proporcionar exemples a dojo amb qui emmirallar-se. I així va ser que es va parlar del cas de Lituània, ben aviat, de Txèquia més endavant i, fa ben poc, de Montenegro i Kosovo. Amb el benentès que els processos del Quebec i Escòcia per a la seva emancipació nacional han estat tothora seguits amb una atenció minuciosa.

Sempre he trobat que cap d’aquests casos és equiparable amb el de Catalunya. Cada país té les seves circumstàncies i ha de carregar la seva pròpia creu. Això no treu que tots i cadascun d’aquests exemples que s’han succeït, i dels que amb tota probabilitat succeiran en els anys a venir, se’n pugui extreure algun ensenyament del qual treure’n profit.

Particularment, potser perquè hi vaig viure dos anys, sempre m’ha semblat molt interessant el cas de Flandes. És un cas que no s’assembla gaire al de Catalunya perquè Bèlgica és un estat que només existeix perquè un bon dia van considerar que havia d’existir per a fer de coixí entre França i Alemanya i que si ha resistit fins avui, ara que aquella raó ja no té cap sentit, és perquè hi ha un monarca que fa de rei dels belgues, més que no pas de Bèlgica. I no s’assembla en res a Catalunya perquè Bèlgica la formen dos països, Flandes i Valònia, i una ciutat que comparteixen i els fa de capital. I tampoc s’hi assembla perquè ja fa anys que Flandes va aconseguir capgirar la truita demogràfica i econòmica i ara és qui té la paella pel mànec.

I, no obstant, tot i no assemblar-se en res al cas de Catalunya, el cas de Flandes és interessant de seguir per les coses que s’hi diuen. Per exemple, aquests dies el partit independentista flamenc, la Nova Aliança Flamenca, que és el primer partit a Flandes i Bèlgica, ha trencat les negociacions per a la formació del nou govern belga perquè els partits francòfons s’han negat a acceptar una reforma del finançament de les regions que hauria disminuït molt els diners que reben Brussel·les i Valònia. La resposta del líder de la NVA, Bart de Wever, ha estat dir que “la solidaritat no pot empobrir els qui la practiquen, perquè l’objectiu no és que tots ens empobrim”. I sembla una declaració ben assenyada.

Gran Bretanya: també el desconcert

La gràcia de la democràcia, el que en garanteix la bona salut, és l’alternança dels governs. El sistema electoral majoritari vigent a la Gran Bretanya està pensat per a afavorir-la i crear majories absolutes; és injust amb els partits més petits, perquè no els deixa mai treure massa el cap ni els reconeix la implantació que en realitat tenen, però té l’avantatge de garantir governs forts i estables. És la teoria que, en la pràctica, a vegades no es compleix. És el cas de les eleccions de dijous. Les han guanyades els conservadors de David Cameron, però s’han quedat a una vintena d’escons de la majoria absoluta. Els laboristes del primer ministre Gordon Brown han perdut un centenar de diputats, però encara han resistit prou bé la patacada que es veien a venir. I els liberals de Nick Clegg, a qui les enquestes auguraven que tindria, per fi, la representació en escons que els correspon en percentatge, al final, encara n’hauran perdut algun.

Els resultats són sorprenents perquè es estrany que els conservadors no hagin aconseguit tombar el govern. Durant els tretze anys de mandat, els laboristes han patit un desgast considerable, des de la Guerra d’Iraq i fins a la crisi econòmica actual, i el primer ministre d’ara ha protagonitzat més d’un incident que l’han dut a cotes molt baixes d’acceptació. A més, els conservadors havien trobat en Cameron una imatge nova que en els darrers cinc anys ha crescut com a alternativa. Ara, observant el repartiment d’escons, semblaria que els britànics han castigat efectivament els laboristes però que no s’acaben de refiar dels conservadors.

Però, aquests resultats també expressen el descontentament dels britànics envers la seva classe dirigent que en aquesta legislatura ha protagonitzat episodis de tanta barra com el del cobrament de dietes i despeses personals a càrrec del pressupost del Parlament. La Tercera Via que havia inaugurat Tony Blair, com a promesa i esperança de regeneració política, no ha reeixit i és probable que aquestes eleccions n’hagin fixat el límit. I és que hi ha a les democràcies occidentals una mateixa sensació de fi d’època, els fets que les trasbalsen estan més connectats que no sembla, i els comicis britànics en serien un episodi més.