El mirall flamenc

Catalunya, o més precís, el nacionalisme i l’independentisme català s’han emmirallat sovint en d’altres pobles i països que han aconseguit alliberar-se i esdevenir estats independents. Durant molts anys, el poble jueu i la creació de l’estat d’Israel va ser l’exemple a seguir, perquè era un exemple reeixit de la voluntat de ser que tan cara ha estat pels catalans. Més tard, a partir de la Intifada i l’agreujament del conflicte amb els palestins, l’exemple jueu i d’Israel es va anar deixant de banda perquè feia de mal posar. Però la fi de la història o l’embranzida que la història va agafar a partir dels anys noranta, com a conseqüència de la caiguda del Mur de Berlín i l’esfondrament de la Unió Soviètica, va proporcionar exemples a dojo amb qui emmirallar-se. I així va ser que es va parlar del cas de Lituània, ben aviat, de Txèquia més endavant i, fa ben poc, de Montenegro i Kosovo. Amb el benentès que els processos del Quebec i Escòcia per a la seva emancipació nacional han estat tothora seguits amb una atenció minuciosa.

Sempre he trobat que cap d’aquests casos és equiparable amb el de Catalunya. Cada país té les seves circumstàncies i ha de carregar la seva pròpia creu. Això no treu que tots i cadascun d’aquests exemples que s’han succeït, i dels que amb tota probabilitat succeiran en els anys a venir, se’n pugui extreure algun ensenyament del qual treure’n profit.

Particularment, potser perquè hi vaig viure dos anys, sempre m’ha semblat molt interessant el cas de Flandes. És un cas que no s’assembla gaire al de Catalunya perquè Bèlgica és un estat que només existeix perquè un bon dia van considerar que havia d’existir per a fer de coixí entre França i Alemanya i que si ha resistit fins avui, ara que aquella raó ja no té cap sentit, és perquè hi ha un monarca que fa de rei dels belgues, més que no pas de Bèlgica. I no s’assembla en res a Catalunya perquè Bèlgica la formen dos països, Flandes i Valònia, i una ciutat que comparteixen i els fa de capital. I tampoc s’hi assembla perquè ja fa anys que Flandes va aconseguir capgirar la truita demogràfica i econòmica i ara és qui té la paella pel mànec.

I, no obstant, tot i no assemblar-se en res al cas de Catalunya, el cas de Flandes és interessant de seguir per les coses que s’hi diuen. Per exemple, aquests dies el partit independentista flamenc, la Nova Aliança Flamenca, que és el primer partit a Flandes i Bèlgica, ha trencat les negociacions per a la formació del nou govern belga perquè els partits francòfons s’han negat a acceptar una reforma del finançament de les regions que hauria disminuït molt els diners que reben Brussel·les i Valònia. La resposta del líder de la NVA, Bart de Wever, ha estat dir que “la solidaritat no pot empobrir els qui la practiquen, perquè l’objectiu no és que tots ens empobrim”. I sembla una declaració ben assenyada.