Guardiola no té un pla B

Alguns periodistes i alguns mitjans de comunicació tenen una capacitat inesgotable per a fixar imatges en el pensament col·lectiu. Aquests creadors d’opinió tenen una habilitat especial per fer sentències que es van filtrant en l’opinió pública molt a poc a poc; no cal que siguin del tot certes i tant se val que hagin estat agafades pels pèls perquè indefectiblement, més tard o més d’hora, acaben convertides en veritats incontestables i, finalment, esdevenen tòpics que els demés repetim d’esma.

Ara mateix no sé si la crítica que des de fa dies es fa a Josep Guardiola des de no se sap massa ben bé on seguirà aquest procés, però no m’estranyaria pas gens. La crítica consisteix a dir que el Barça té dificultats per a resoldre els problemes que li plantegen els equips menors i això és per dos motius bàsics: primer, perquè el joc del Barça ja el té apamat tothom i els equips més dolents, per dir-ho en el seu llenguatge, tenen l’avantatge que a ells Guardiola no els té tan estudiats com pot tenir el Reial Madrid, per exemple. I segon, perquè Guardiola no té un pla B, volen dir que només té una manera de jugar i prou.

Ni un argument ni l’altre no s’aguanten gaire estona drets, però no hi fa res. Fins ara, el Barça ha disputat dotze partits oficials. Segons em sembla a mi, n’ha fet quatre almenys de força bons: la tornada al Camp Nou contra el Sevilla a la Supercopa d’Espanya, contra el Santander i l’Atlètic de Madrid a la Lliga i contra el Panathinaikòs a la Lliga de Campions. Dels altres vuit, només el de l’Hèrcules el qualificaria de decebedor i a la resta hi podríem trobar estones i mitges parts de bon nivell, com la segona del València o la primera del Copenhaguen. És a dir, que el problema no és la qualitat dels rivals perquè els blaugranes han jugat tan bé o tan malament contra els més bons i contra els més dolents.

A més, el tècnic blaugrana ha anat introduint variants dins de l’esquema de sempre, des de convertir Sergio en un tercer central i fer una defensa de tres amb els dos laterals ben avançats a sacrificar, els dos darrers partits, el 4 – 3 – 3 i fer un 4 – 4 – 2; però ja es veu que no són canvis suficients com per considerar-los un pla B.

Del que es tractaria, segons m’ha semblat entendre, és de fitxar un davanter centre clàssic, molt alt i que es baralli amb els dos centrals rivals, tipus Llorente, posem per cas. I és veritat que d’aquest tipus de jugador el Barça, ara mateix, no en té cap i és veritat també que en determinats moments fa l’efecte que un jugador d’aquestes característiques no faria cap nosa a la banqueta. Però el va tenir la temporada passada i no va anar bé.

Jo penso que el Barça no pot ni ha de renunciar al seu estil de joc que consisteix, més enllà del dibuix que es pugui fer en una pissarra, a voler portar la iniciativa i dominar el partit a partir de tenir el control de la pilota tota l’estona que es pugui. I que de la mateixa manera que els seus rivals busquen constantment de quina manera poden inutilitzar el seu monopoli de la pilota, el Barça està obligat a reinventar-se partit a partit i trobar noves variants per a sorprendre’ls. I estarà bé, encara que no sigui un pla bé.