Una eliminatòria especial

Luis Enrique no volia parlar del Bayern de Munic, ni del Pep Guardiola, divendres a la roda de premsa prèvia del derbi. Només ho volia fer del partit contra l’Espanyol. En va dir el que era estrictament just i educat: “Serà un partit especial. Serà la primera vegada que m’enfrontaré a Guardiola i que ell ho farà contra el seu Barça”. Ben resumit. Guardiola ho va dir més ras i més curt, des de Munic: “Aquest duel és especial, Barcelona és casa meva”.

Diuen que la UEFA fa els sortejos a la mida dels seus interessos, encara que ningú sap com s’ho manega. No ens hauria d’estranyar que ho fes, al capdavall el futbol és un negoci descomunal i tots els detalls s’han de vetllar. No es pot deixar escapar ni un cèntim. Però, no en tenim cap prova. Per tant… a més, un dels arguments forts a favor de la conxorxa era que Barça i Madrid s’enfrontarien perquè no permetria que una segona final espanyola [SIC o ara resultarà que la UEFA considera el Barça català] consecutiva.

Superat l’obstacle de l’Espanyol amb la solvència que ha demostrat l’equip aquest 2015, un altre cop gràcies a una primera part exquisida, i amb el Madrid grogui pels resultats i les lesions dels seus homes clau just en el moment d’afrontar el seu tram més decisiu a la Lliga, vol dir amb el títol de la Lliga gairebé a la butxaca, el debat més entusiasta i abrandat a què ens podem abraonar els propers dies és l’eliminatòria contra el Pep, més que no pas contra el Bayern.

Efectivament, serà una eliminatòria especial. Hi ha l’al·licient futbolístic de veure jugar dos equips que acumulen 9 títols de la màxima competició europea i que en les darreres temporades han dominat el futbol europeu i d’assistir a la confrontació de dos estils de joc germans, cadascun d’ells tocat per la personalitat del seu entrenador i la genialitat i la fesomia dels seus futbolistes. D’eliminatòries com aquesta n’hi ha cada temporada a penes una dotzena, sent molt generós. Cap aficionat al futbol se la pot deixar perdre.

El que no succeeix gairebé mai és un cas com el del retorn de Josep Guardiola al Camp Nou. És el que converteix l’eliminatòria en especial. I no és pas per la seva significació en el club, la seva trajectòria de futbolista del planter culminada amb quatre anys d’entrenador. Guardiola és un personatge controvertit, que causa tanta adhesió com desafecció. Aquests dies assistirem a afirmacions que no passaran de ser poca-soltades.

Ara: la normalitat culer hauria de ser desitjar la victòria del Barça per damunt de qualsevol sentiment i emoció però, en cas de derrota, trobar consol en el fet de perdre davant de l’equip d’un dels nostres i, llavors, esperar que el Bayern del Pep s’alci amb el títol a la final de Berlín, si és contra el Reial Madrid molt millor. Si fa no fa, viure el duel amb la mateixa normalitat que el disputaran els germans Thiago i Rafinha.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat diumenge, 26 d’abril de 2015]

I amb en Pep, de testimoni

Ja és ben curiós aquest club, que no per conegut i previsible deixa de sorprendre’ns. Que diumenge el Reial Madrid visiti el Camp Nou, feia previsible que els partits de l’Eibar i el del Manchester City quedessin relegats a un segon pla informatiu. Allò de que s’ha d’anar partit a partit i que l’únic partit que compta és el que es juga primer està molt bé per a les rodes de premsa i les declaracions dels entrenadors i dels jugadors i dels directius i, fins i tot, les dels periodistes saberuts. Però, desenganyem-nos, amb el Madrid al tombar la cantonada, un Madrid que viu sense viure en ell mateix, que diria aquella, i a qui els blaugrana poden deixar ben estabornits, estava cantat i és d’una lògica de primer curs que l’Eibar i el City s’observarien com a tràmits necessaris per anar fent boca i fer-se passar els dies. L’Eibar no té prou entitat ni prou atractiu com per generar un interès que vagi més enllà del partit que passa i Lliga empeny, ni el resultat de l’anada a Manchester causava la menor temença ni provocava una tensió excessiva, ni pell de gallina ni res.

Ara: el que ja no era tan de preveure (o sí, perquè al capdavall, després de tant de temps de viure el club i els seus heralds els acabes coneixent com la mare que els va parir) era que el focus del partit contra el City s’adrecés a la presència de Josep Guardiola a la seva localitat, al costat del seu pare, i no pas a la Llotja. No vull dir que se n’informi, perquè és un fet digne de menció, fins i tot enfocar-hi una càmera, destacar que va arribar sis minuts tard i corrent i buscar-ne la reacció després dels gols i d’altres episodis, especular què va voler fer quan es va tapar amb el mocador de coll i etcètera, vull dir que s’insinuï una crítica miserable. De veritat que n’hi ha que s’ho haurien de fer mirar perquè la seva obsessió per Guardiola, sinó és malaltissa, almenys ho sembla.

Total, que Josep Guardiola ha vist com el FC Barcelona ha tornat a guanyar el Manchester City i superar-lo clarament en el joc en un partit entre entretingut i boig, amb els dos porters de protagonistes destacats i amb Messi d’emperador majestuós que ha tornat a demostrar que als anglesos els cal menjar encara moltes sopes i uns quants litres de til·la.

Però, a qui votarà Cruyff?

No sé si a aquestes alçades Johan Cruyff aixeca gaire vots en unes eleccions, cosa ben diferent és el cruyffisme que sí que en mobilitza.

Si hem de fer cas a la darrera enquesta publicada, la primera part de la que va fer Catalunya Ràdio a la prèvia del partits contra el Màlaga i contra el Rayo Vallecano, el cruyffisme assoliria la presidència del FC Barcelona de manera abassegadora amb el 35% que volen Joan Laporta, el 19% que desitja Josep Guardiola i el 6% que es decanta per Agustí Benedito. Total, un 60% a favor dels tres hipotètics candidats (només Benedito ha dit que anirà a les eleccions de final de temporada, Laporta s’ho rumia i Guardiola és segur que no s’hi presentarà) que inequívocament es poden qualificar de cruyffistes. Per contra, només un 2% voldria tenir Cruyff de president.

A l’altre cantó, el neonuñisme surt clarament derrotat amb el 15% que obtindria el president Josep Maria Bartomeu i el 2% de l’expresident Sandro Rosell. No sé quin percentatge és més sorprenent, si el que obté Rosell o el que obté Cruyff. I, posats a jugar, hagués estat bé saber quants culers somien encara amb Josep Lluís Núñez.

Aquesta enquesta, com totes les que es fan a mesos vista de les eleccions té una importància relativa. Em sembla força ajustada a l’estat d’opinió del barcelonisme que crec percebre i que imagino. Ara: com que no sabem qui s’hi presentarà finalment i els culers n’han de viure tantes encara, no anticipen cap resultat. Al marge del 21% que no es decanten per ningú, si Laporta no es presenta, qui s’emporta aquest 54% que sumen amb Guardiola? És clar que la presència de Guardiola distorsiona aquesta primera enquesta i la converteix en un entreteniment. No obstant, assenyala que la batalla electoral es deurà jugar en aquest terreny.

Per això el moviment que ha fet Bartomeu de fer-se la fotografia amb Johan Cruyff és tan oportuna per als seus interessos a mig termini. Perquè l’única opció que té de convertir-se en alternativa és treure’s de sobre la llosa que va esculpir amb Rosell i la resta de la tropa d’haver fracturat i tesat el club des de la rancúnia i la irresponsabilitat.

I això no treu que l’acord a què han arribat sigui encomiable perquè assenyala el camí pel que sempre hauria de transitar el barcelonisme. Benvingut l’electoralisme!

Amb una final a la faixa

Sempre he cregut que si l’any 2008 el Barça hagués eliminat el València a les semifinals de la Copa del Rei, no hi hagués hagut moció de censura a final de temporada. El març d’aquell any l’ambient a fora i a dins del club ja era irrespirable i l’equip, malgrat liderar la Lliga i estar viu a totes les competicions, feia patir molt. Tanmateix, haver superat la semifinal contra el València hagués servit per tenir guardada la possibilitat de disputar una final, amb tot el que significa emocionalment, i de guanyar un títol que, si més no, hagués valgut per guanyar temps. El Getafe era un rival propici. Segur que la història hagués estat ben diferent, encara no que no podem saber si hagués estat millor o pitjor. El president Laporta hagués cessat Frank Rijkaard igualment i l’hagués substituït per Josep Guardiola? Ningú no ho pot dir.

Per això entenc que el partit d’avui contra el Vila-real té una importància vital, sobretot, per a la presidència de Josep Maria Bartomeu. Ell ha dit que mentre l’equip tingui una possibilitat de guanyar un títol, no convocarà les eleccions avançades que ha anunciat. La seva posició té sentit. Si el Barça eliminés el Vila-real, el calendari electoral s’aclariria, doncs. Però més enllà de la data, assegurar-se la presència a la final del 30 de maig li garantiria a Bartomeu uns últims mesos de mandat força més tranquils. Perquè qualsevol daltabaix que hi pugui haver, Messi no ho vulgui, es viu millor amb un roc, i qui diu roc diu una final, guardat a la faixa.

Un camp per a Tito Vilanova

El camp número 1 de la Ciutat Esportiva Joan Gamper porta el nom de Tito Vilanova des d’ahir. Trobo que és un encert. Com també m’ho sembla que s’hagi decidit que la Llotja dugui el nom del president Josep Suñol i Garriga.

En això de posar noms als espais es poden cometre exageracions perquè l’equilibri és difícil. Sobretot quan la decisió es pren sense la distància temporal i emocional suficient. El risc és que no hi hagi prou consens o que s’interpreti com un acte de prepotència i unilateral i un equip directiu successor la desfaci. No va passar amb el Museu Josep Lluís Núñez, però sí amb la presidència d’Honor de Johan Cruyff. És el que pretenia dir.

En el cas de Tito Vilanova, la distància emocional no hi és perquè la seva mort és massa recent i va ser massa sentida. Tanmateix, em penso que el consens és innegable. Goso predir que cap junta de les que vindran en qüestionarà la idoneïtat del nom que s’ha posat al camp número de la Ciutat Esportiva.

Si de cas, l’exageració a què se’l sotmet ve per una altra banda i per una raó que no és complicada de veure. En el seu parlament, el president Josep Maria Bartomeu va afirmar que “Tito ens va permetre fer un salt a nivell futbolístic”. És exagerat. No és ni la primera vegada, ni l’única en què s’incorre en parlar de Tito Vilanova. Tampoc és la més greu. Probablement, sigui la més disculpable.

El que a mi em sembla és que el fet de reconèixer els mèrits d’un futbolista, d’un entrenador o d’un directiu, o d’un empleat si és el cas, o d’honorar-ne la memòria i fixar-la per sempre més en l’imaginari del club no ha de ser mai ni una imposició unilateral d’una facció ni un acte ideològic.

El valor dels mites i les llegendes d’un col·lectiu, dels personatges que hi han fet història i hi han deixat petjada, per no fer-ho tan solemne, resideix en la capacitat que se’ls atorga per unir-ne els membres i fer que s’hi reconeguin i s’hi identifiquin. Malament rai quan se’ls vol donar un ús llancívol. Vull dir que Tito Vilanova, el seu pas per la banqueta del FC Barcelona, esportivament i humana, té un valor en ell mateix i que no hi ha cap necessitat de fer-lo col·lidir constantment amb Josep Guardiola. Ben al contrari.