Marató

Diumenge passat a Barcelona. Marató i amics. Hem vist passar el grup capdavanter, als km 17 i 20, aproximadament, a una i altra banda de la Meridiana. Els volia veure perquè en directe s’aprecia millor la velocitat a què corren més que no pas a través de la televisió. I ja no en tindríem l’oportunitat. Passa amb tots els esports, crec. La televisió t’ofereix detalls que no pots apreciar des de la grada com a espectador i, esclar, d’una marató o d’una prova ciclista només en pots veure un moment. Però, en canvi, la televisió te n’ofereix una realitat parcial i filtrada.

Hem esperat l’arribada de na Teresa i en Lluc. Hem animat tothom i molts ens ho han agraït. Moment calafí: vist en José Ramón Puerta Luna que feia de llebre, ens ha reconegut i ens ha cridat ‘Calaf!’ També en José María Puerta Luna, que anava una mica més enrere.

Després, els hem anat a veure al punt de les Glòries. Hi havia un ambient esportiu molt bonic. M’ha semblat que no només hi érem els qui seguíem algú, encara que n’érem la majoria. Com si els barcelonins participessin d’una matinal esportiva que, finalment, s’han fet seva. Esclar que parlo de fa anys, de quan la vaig córrer l’any 2003. Llavors, no hi havia ningú a les voreres aplaudint-nos i recordo que a les Rambles els conductors tocaven els clàxons enfadats perquè no podien creuar.

I hem acabat a la plaça d’Espanya. Han arribat uns minuts més tard del que haguéssim volgut i esperàvem, però és que els quilòmetres no passen exactament igual que per als corredors; per als espectadors sempre tenen menys metres.

M’he fixat en les cares dels corredors en els tres punts de pas en què hem estat i m’ha semblat que expressaven unes emocions compartides. A la sortida no hi hem estat, però a la sortida sempre hi ha una barreja d’il·lusió i nervis. Als km 17 i 20, diria que hi havia tensió i concentració. A les Glòries, al km 28 m’ha semblat veure-hi patiment per l’esforç físic ja fet i neguit pel que queda per fer, el de veritat. A l’arribada, satisfacció i alegria continguda o deixada anar, també alleujament per haver superat el repte, fins i tot en aquells que arribaven amb rampes o amb mal a tot el cos.

Hem dinat al CN Sant Andreu. No hi havia estat mai. Una illa inesperada enmig d’un barri que malda per no ser Barcelona, ben bé. Com si s’hi hagués girat d’esquena.

No m’han entrat ganes de tornar a córrer. Era una por que tenia, perquè hi penso sovint. Però no.

Hem acabat la tarda a casa d’uns altres amics. Diumenge ben aprofitat.