Una eliminatòria especial

Luis Enrique no volia parlar del Bayern de Munic, ni del Pep Guardiola, divendres a la roda de premsa prèvia del derbi. Només ho volia fer del partit contra l’Espanyol. En va dir el que era estrictament just i educat: “Serà un partit especial. Serà la primera vegada que m’enfrontaré a Guardiola i que ell ho farà contra el seu Barça”. Ben resumit. Guardiola ho va dir més ras i més curt, des de Munic: “Aquest duel és especial, Barcelona és casa meva”.

Diuen que la UEFA fa els sortejos a la mida dels seus interessos, encara que ningú sap com s’ho manega. No ens hauria d’estranyar que ho fes, al capdavall el futbol és un negoci descomunal i tots els detalls s’han de vetllar. No es pot deixar escapar ni un cèntim. Però, no en tenim cap prova. Per tant… a més, un dels arguments forts a favor de la conxorxa era que Barça i Madrid s’enfrontarien perquè no permetria que una segona final espanyola [SIC o ara resultarà que la UEFA considera el Barça català] consecutiva.

Superat l’obstacle de l’Espanyol amb la solvència que ha demostrat l’equip aquest 2015, un altre cop gràcies a una primera part exquisida, i amb el Madrid grogui pels resultats i les lesions dels seus homes clau just en el moment d’afrontar el seu tram més decisiu a la Lliga, vol dir amb el títol de la Lliga gairebé a la butxaca, el debat més entusiasta i abrandat a què ens podem abraonar els propers dies és l’eliminatòria contra el Pep, més que no pas contra el Bayern.

Efectivament, serà una eliminatòria especial. Hi ha l’al·licient futbolístic de veure jugar dos equips que acumulen 9 títols de la màxima competició europea i que en les darreres temporades han dominat el futbol europeu i d’assistir a la confrontació de dos estils de joc germans, cadascun d’ells tocat per la personalitat del seu entrenador i la genialitat i la fesomia dels seus futbolistes. D’eliminatòries com aquesta n’hi ha cada temporada a penes una dotzena, sent molt generós. Cap aficionat al futbol se la pot deixar perdre.

El que no succeeix gairebé mai és un cas com el del retorn de Josep Guardiola al Camp Nou. És el que converteix l’eliminatòria en especial. I no és pas per la seva significació en el club, la seva trajectòria de futbolista del planter culminada amb quatre anys d’entrenador. Guardiola és un personatge controvertit, que causa tanta adhesió com desafecció. Aquests dies assistirem a afirmacions que no passaran de ser poca-soltades.

Ara: la normalitat culer hauria de ser desitjar la victòria del Barça per damunt de qualsevol sentiment i emoció però, en cas de derrota, trobar consol en el fet de perdre davant de l’equip d’un dels nostres i, llavors, esperar que el Bayern del Pep s’alci amb el títol a la final de Berlín, si és contra el Reial Madrid molt millor. Si fa no fa, viure el duel amb la mateixa normalitat que el disputaran els germans Thiago i Rafinha.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat diumenge, 26 d’abril de 2015]

El Barça i l’Espanyol davant la cruïlla nacional

Ves per on, FC Barcelona i Espanyol han reaccionat si fa no fa de manera semblant a la disjuntiva que els ha plantejat el procés de transició nacional i la necessitat de posicionar-se sobre el dret a decidir.

Aparentment, el Barça ha fet un pas més enllà atès que ha dit per carta que s’hi adhereix, mentre que l’Espanyol, per boca del portaveu del seu consell d’administració, Rafael Entrena, va dir que se n’estarà.

Ara: encabat, d’un cantó va sortir el vicepresident Carles Vilarrubí per dir que no calia tan d’entusiasme perquè, al capdavall, el Barça era al lloc de sempre, no s’havia mogut, i va parlar de l’adhesió amb un to desmenjat.

I, d’un altre cantó, el president Joan Collet va dir que potser n’haurien de tornar a parlar perquè no veia clar que l’Espanyol es quedés al marge d’un procés que fa sortir al carrer dos milions de persones gairebé.

Trobo que és més significatiu que no pas curiós observar com Barça i Espanyol s’han acostat, les seves juntes directives vull dir, en una qüestió que fa referència al futur nacional de Catalunya. Històricament, la divergència havia estat més flagrant i nítida.

I és trist i decebedor copsar quin embolic s’hi han fet. Uns i altres han afirmat amb voluntat de convèncer que Barça i Espanyol estaran sempre al costat del país. Home, només faltaria! Quina alternativa tenen: quedar-se’n al marge?, posar-s’hi en contra?

El Barça en una Catalunya independent

El president de la Lliga de Futbol Professional, Javier Tebas, ha dit aquesta setmana que “ni el Barça, ni l’Espanyol jugarien la Lliga espanyola si Catalunya s’independitza”. I va explicar que això seria així perquè la Ley (ai!, la llei) del deporte no ho permet, tan sols recull una disposició addicional que permet a Andorra disputar les competicions espanyoles. És a dir, que per a què el Barça, l’Espanyol i la resta de clubs catalans puguin jugar les competicions espanyoles si mai Catalunya esdevé un estat independent, caldria afegir a la llei de l’esport espanyola una disposició addicional com la que beneficia Andorra.

O sigui, que tot plegat és un parlar per parlar o un parlar per ganes de fer por perquè es deuen pensar que els culers renegaran la independència si la conseqüència és no poder jugar contra el Reial Madrid a la Lliga espanyola. Si mai Catalunya assoleix la independència, abans no sigui proclamada oficialment, s’obrirà un període de negociació d’uns quants mesos o anys, dependrà de les ganes d’entendre’s, en què la qüestió de les competicions esportives també es tractarà.

Ara: posem-nos en l’escenari de la ruptura total amb què amenaçava Tebas. En primer lloc, s’hauria de veure qui hi sortiria perdent més. Si parlem de seleccions, és clar que Espanya quedarà afeblida en totes les disciplines i que en moltes d’altres, com l’hoquei, el waterpolo o les curses de muntanya, senzillament desapareixerà de les competicions internacionals, almenys d’entrada. I que Catalunya hi guanyaria infinitament és obvi perquè ara hi té vetada la seva participació, tret d’algunes poques federacions d’esports minoritaris.

I si parlem de competicions espanyoles, també és evident que Espanya se’n ressentirà, en uns esports més que en d’altres. I jo no veig que per a Catalunya en conjunt hagi de ser cap tragèdia. Hi veig força avantatges: la possibilitat d’organitzar uns calendaris més racionals amb lligues de menys equips, menys despeses econòmiques atès que els desplaçaments s’escurçarien… No perdo pas de vista que per a clubs com el Barça, l’Espanyol, la Penya, el Manresa o el Granollers significaria baixar de cop uns quants graons, els mateixos que pujarien els clubs que ara estan en un segon nivell i que no poden jugar mai contra els millors clubs catalans. A mitjà termini hi hauria un augment del nivell de l’esport català que redundaria en les seleccions catalanes.

I potser provocaria que el Barça, però també el Reial Madrid i els operadors televisius que maneguen el negoci s’obrissin d’una vegada per totes a la creació d’una Superlliga europea. I si no, també es podrien empescar una lliga ibèrica amb els portuguesos. D’alternatives no en falten. Segur que els que s’hi juguen les garrofes en trobaran una d’idònia i lucrativa.

La setmana també ens ha dut l’adhesió del FC Barcelona al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Després de tant demanar-ho, cal dir que ja era hora i celebrar-ho. No obstant, ben mirat, ja ha estat ben rar l’abans, la forma d’anunciar-ho i el després. M’explico: dilluns, després de la junta directiva, el portaveu Manuel Arroyo va llegir un discurs antic de l’expresident Sandro Rosell en què deia que el Barça estava a favor del dret a decidir. Però quan li van preguntar si s’hi adheria, va dir que de moment no. És a dir, que feien un Rosell: faig veure una cosa, però de veritat en faig una altra. Després, sense que se sàpiga per què, per més que s’intueixi (la pressió popular, les firmes del Manifest Blaugrana de cara a l’assemblea), es va fer conèixer una carta del president Josep Maria Bartomeu al president Joan Rigol en què, oh! miracle, s’hi havia colat el verb adherir. Satisfacció i felicitacions a doll i l’agraïment del president Rigol, però ni una sola declaració de la part barcelonista fins que va aparèixer el vicepresident Carles Vilarrubí per dir que “firmar el Pacte nacional pel dret a decidir no canvia res al Barça”.

La pregunta que em faig és la següent: aquest guirigall respon a la por de patir arbitratges constitucionals o bé respon a raons ideològiques? Per la primera qüestió, no crec que pagui la pena preocupar-se’n perquè em penso que la variació serà imperceptible. I pel que fa la segona, d’uns quants directius, personalment, no en tinc cap dubte; i d’uns altres, doncs tampoc.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat el diumenge, 12 d’octubre de 2014]

Esport i referèndum

El futbolista del RCD Espanyol Raül Rodríguez s’ha pronunciat a favor del referèndum sobre la independència de Catalunya del 9 de novembre. En una entrevista a El Punt Avui TV va dir: “En un tema com aquest, el poble té dret a ser consultat; no sé qui pot tenir por d’allò que votin els ciutadans, és un temor d’uns altres temps, més foscos”. Rodríguez no va dir res de l’altre món. El valor de la declaració rau en què la fa un futbolista de la Primera Divisió espanyola.

En efecte, no és habitual veure un esportista d’elit prendre posició en qüestions polítiques. Les que hi ha són d’esportistes de disciplines minoritàries o d’esports com l’hoquei patins que històricament ha estat abanderat de la causa catalana. Precisament, la Federació Catalana de Patinatge va presentar aquesta setmana la samarreta de la selecció que, d’acord amb Òmnium Cultural, incorpora el lema “Catalans want to vote” ara que es compleixen deu anys del seu triomf al Mundial B de Macau.

Seria injust no valorar el pas endavant que han fet molts esportistes catalansd’ençà que el procés de transició nacional s’ha accelerat. Cada vegada és més habitual veure banderes estelades en els pòdiums i celebracions o llegir a les xarxes socials opinions inequívoques. L’esport català va perdent la por. Tanmateix, són encara escadusseres i provenen de disciplines minoritàries. Aquestes gestos no els veiem ni en el futbol, ni en el bàsquet, ni en el motociclisme, per exemple. Per això té valor el pas endavant de Raül Rodríguez.

Sempre he cregut i sempre he defensat que als esportistes no se’ls ha d’exigir el que han de resoldre els polítics des de la política. Era el cas de la reivindicació de les seleccions catalanes. Però ara que la política ha acceptat el repte de liderar la voluntat del poble català de decidir el seu futur nacional, considero que els esportistes individualment i els clubs i les federacions esportives no se n’haurien de quedar al marge. No són éssers aliens de la societat. En formen part i hi tenen una influència que haurien d’exercir amb prudència i responsabilitat. No fer-ho és una deserció i una irresponsabilitat.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat el dilluns, 9 de juny de 2014]

La Copa Catalunya és més que un club

Els esforços de la Federació Catalana de Futbol (FCF) per consolidar la Copa Catalunya i donar-li un prestigi mínim són encomiables. Malgrat tot, no se’n surt. De manera que el torneig esdevé temporada rere temporada una nosa per als equips que hi participen.

L’edició d’enguany és paradigmàtica: dels quatre equips que han disputat les semifinals d’aquest dimarts, només l’Espanyol ho té tot fet: el FC Barcelona es juga el títol de la Lliga dissabte, el Sabadell apura les opcions d’entrar a les eliminatòries d’ascens a Primera divisió i el Girona malda per escapar-se del descens a la Segon B.

En aquestes circumstàncies, es comprèn que els equips les hagin disputades sense la majoria dels seus futbolistes titulars i amb cap ganes de prendre mal. Com un entrenament d’intensitat moderada, vaja.

Les grades de l’Estadi Municipal de Montilivi mig buides són un argument més a favor del poc interès que mereix la competició entre els aficionats, també.

La final de dimecres que ve no canviarà les condicions perquè havent acabat la Lliga de Primera divisió, es pot dir que comença el Mundial del Brasil.

És veritat que la FCF no ha trobat prou col·laboració de part dels clubs que sempre han avantposat les competicions espanyoles. El cas més extrem va ser el del FC Barcelona fa dos anys quan va prioritzar un amistós al Marroc.

La qüestió és que ni els canvis de format, ni els canvis de data han servit per consolidar la Copa que du el nom del país. I això no ho haurien de permetre ni propiciar la FCF ni cap dels clubs catalans.

No crec que es tracti de repartir culpes. Més aviat penso que s’ha arribat en aquest punt per un cúmul d’errors. En veig tres de molt clars.

El primer, haver-li volgut donar un prestigi que no pot tenir. Que sigui el torneig més important de la FCF no vol dir que ho hagi de ser per als clubs que la disputen, especialment no per al Barça i l’Espanyol. Mentre Catalunya no sigui un país independent -i quan ho sigui ja en parlarem-, la Copa Catalunya sempre anirà molt per darrera de qualsevol altre campionat oficial. A més, el prestigi ni es demana ni s’imposa, simplement s’obté amb el pas de les edicions i és conseqüència de la feina ben feta.

El segon, no haver-li trobat una data fixa. La FCF li hauria de trobat un forat adequat. Podria ser el primer torneig de la temporada, per exemple, just abans de la Supercopa d’Espanya. O bé situar-la durant les festes de Nadal, encara que en aquest cas hi ha l’inconvenient del descans que volen fer els futbolistes i l’amistós de la selecció.

El tercer és, al meu entendre, el fonamental perquè és la causa dels altres dos. La FCF s’ha equivocat en pretendre que la Copa la jugués el Barça amb el seu primer equip pensant-se que aquesta era l’única manera de prestigiar-la i atraure aficionats a les grades. No se n’ha sortit perquè el FC Barcelona mai posarà la Copa Catalunya per davant dels seus interessos.

La Copa Catalunya s’ha de situar per damunt dels clubs. I per això cal que la Federació la programi en una data oportuna que l’acabi caracteritzant i, encabat, que els clubs la disputin amb els futbolistes que puguin o vulguin.