Una eliminatòria especial

Luis Enrique no volia parlar del Bayern de Munic, ni del Pep Guardiola, divendres a la roda de premsa prèvia del derbi. Només ho volia fer del partit contra l’Espanyol. En va dir el que era estrictament just i educat: “Serà un partit especial. Serà la primera vegada que m’enfrontaré a Guardiola i que ell ho farà contra el seu Barça”. Ben resumit. Guardiola ho va dir més ras i més curt, des de Munic: “Aquest duel és especial, Barcelona és casa meva”.

Diuen que la UEFA fa els sortejos a la mida dels seus interessos, encara que ningú sap com s’ho manega. No ens hauria d’estranyar que ho fes, al capdavall el futbol és un negoci descomunal i tots els detalls s’han de vetllar. No es pot deixar escapar ni un cèntim. Però, no en tenim cap prova. Per tant… a més, un dels arguments forts a favor de la conxorxa era que Barça i Madrid s’enfrontarien perquè no permetria que una segona final espanyola [SIC o ara resultarà que la UEFA considera el Barça català] consecutiva.

Superat l’obstacle de l’Espanyol amb la solvència que ha demostrat l’equip aquest 2015, un altre cop gràcies a una primera part exquisida, i amb el Madrid grogui pels resultats i les lesions dels seus homes clau just en el moment d’afrontar el seu tram més decisiu a la Lliga, vol dir amb el títol de la Lliga gairebé a la butxaca, el debat més entusiasta i abrandat a què ens podem abraonar els propers dies és l’eliminatòria contra el Pep, més que no pas contra el Bayern.

Efectivament, serà una eliminatòria especial. Hi ha l’al·licient futbolístic de veure jugar dos equips que acumulen 9 títols de la màxima competició europea i que en les darreres temporades han dominat el futbol europeu i d’assistir a la confrontació de dos estils de joc germans, cadascun d’ells tocat per la personalitat del seu entrenador i la genialitat i la fesomia dels seus futbolistes. D’eliminatòries com aquesta n’hi ha cada temporada a penes una dotzena, sent molt generós. Cap aficionat al futbol se la pot deixar perdre.

El que no succeeix gairebé mai és un cas com el del retorn de Josep Guardiola al Camp Nou. És el que converteix l’eliminatòria en especial. I no és pas per la seva significació en el club, la seva trajectòria de futbolista del planter culminada amb quatre anys d’entrenador. Guardiola és un personatge controvertit, que causa tanta adhesió com desafecció. Aquests dies assistirem a afirmacions que no passaran de ser poca-soltades.

Ara: la normalitat culer hauria de ser desitjar la victòria del Barça per damunt de qualsevol sentiment i emoció però, en cas de derrota, trobar consol en el fet de perdre davant de l’equip d’un dels nostres i, llavors, esperar que el Bayern del Pep s’alci amb el títol a la final de Berlín, si és contra el Reial Madrid molt millor. Si fa no fa, viure el duel amb la mateixa normalitat que el disputaran els germans Thiago i Rafinha.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat diumenge, 26 d’abril de 2015]

Anuncis

Una altra victòria “meravellosa”

No n’ha estat un, n’han estat quatre, els gols que el FC Barcelona ha marcat a l’Almeria al Camp Nou aquest dimecres, però el joc de l’equip ha estat pitjor que el que va fer diumenge al camp del Celta de Vigo, tan discret i ensopit però més lent i menys intens, sense cap mena de gràcia ni interès, contra un equip amb entrenador nou, Sergi Barjuan, i que té tots els números per tornar de pet a la Segona Divisió; n’ha sortit ben parat, l’exblaugrana.

“Guanyar mai és dolent”, va dir Luis Enrique diumenge per espolsar-se les preguntes al per què del joc tan poc convincent del seu equip, especialment a la primera part i fins que Xavi no va sortir i va agafar la pilota i va posar una mica d’ordre al seu voltant. Tenia tota la raó d’un sant futbolístic, l’asturià. Ara: trobo que va exagerar quan va qualificar aquella victòria de “meravellosa”. Potser no calia.

“És una utopia jugar bé i golejar els 38 partits” del campionat de Lliga, va dir quaranta-vuit hores després. També és cert. I ho és més encara si un dels rivals és l’Almeria i el calendari que ve és frenètic i no cal esmerçar-hi més esforços dels necessaris, que serà un tot o res. Amb els tres punts n’hi havia prou i de sobres. Qui jornada passa, Lliga empeny. Ja només en queden vuit, de jornades. Que vol dir que els quatre punts agafats al Reial Madrid es tornen més inabastables.

Aparentment, tot va bé. L’equip està viu en totes les competicions, amb dues de molt ben encarades. La solidesa defensiva és un argument fort. També ho són els gols a pilota parada i la capacitat per adaptar-se als rivals i al partit i de guanyar amb variants inèdites. I no obstant, no tot es veu prou bé.

Perquè no va de punts i gols això del futbol, ni tan sols va de títols, goso dir. Perquè no n’hi ha hagut mai prou amb tot això. I al Barça, menys encara, ni ara ni mai. Els campionats atorguen temps als entrenadors, són com una revàlida, no pas una pròrroga. Però mai no els han donat el reconeixement que hi hauria d’equivaldre. De glòria, ni un gram. Perquè va del joc, això del futbol. Vol dir passar-s’ho bé veient jugar el teu equip. Va de l’educació futbolística, doncs. Del pes de la història.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat el dimecres, 8 d’abril de 2015]

Hi falta un Luis Enrique

Sobre l’estil de joc del Barça, em penso que no cal debatre-hi gaire més: com gairebé tots els equips del món, respon a l’ideari futbolístic del seu entrenador i, filant una mica més prim, a més a més s’assembla molt al Luis Enrique jugador. Recordem-ho: l’asturià era un migcampista que tant podia jugar de lateral dret com fer d’extrem esquerre o situar-se de davanter centre i mai no baixava del notable. Però, més característic encara que la seva versatilitat era la seva imprevisibilitat que el feia aparèixer en el moment oportú en el lloc adequat i inesperat pel rival. En els partits més caòtics i deixats anar era en els que més brillava.

Amb ell a la banqueta, els partits del Barça tenen aquesta fesomia, especialment contra els equips d’un potencial semblant que aspiren a plantar-li cara i guanyar-lo. El partit de diumenge contra el Reial Madrid és el més paradigmàtic perquè els blancs eren fins ara la versió més perfecte i ajustada d’aquest patró de joc. Amb els resultats a la mà, no es pot dir que li vagi malament. Al contrari. A més, com va dir Mascherano en acabar el partit, de maneres de jugar no només n’hi ha una.

Ara: el que tampoc es pot negar és que en més d’un partit, contra rivals amb un potencial suficient com per discutir-li el control del joc, els blaugrana han tingut fases en què han anat a remolc i que en podien haver sortit molt mal parats, com diumenge contra el Madrid. Malgrat el que digui la visió resultadista del futbol, el marcador no sempre té la raó. Si al final el Barça l’ha tinguda ha estat en bona part per la qualitat individual dels seus davanters, primer, com la de Suárez que va ser capaç de convertir en gol una passada des de la defensa, i per la intel·ligència tàctica de Messi que ha sabut en les fases de més descontrol agafar la pilota i ordenar tot l’equip al seu voltant, finalment; va passar dimecres contra el Manchester City i un altre cop diumenge contra el Madrid. Per ser completa, a la plantilla només li falta un Luis Enrique que, com ell, sàpiga emergir en les situacions de caos (fins fa poc, n’hi havia un).

S’hi juguen la Lliga i ho saben

Luis Enrique i Carlo Ancelotti diuen que no, que el partit d’aquesta nit al Camp Nou no és decisiu de cara al títol, però em penso que no s’ho creuen del tot. És el que han de dir. Fan molt ben fet. Tenen un argument fort: que encara quedaran trenta punts per disputar-se i que, vista la trajectòria d’ambdós, és probable que un o altre l’espifiï més del compte. Tots dos han d’anar al camp del Sevilla i rebre el València i els blaugrana, a més, hauran de visitar el camp de l’Atlètic de Madrid. Són esculls prou perillosos com per no donar el títol per fet.

I no obstant, sobretot si és el FC Barcelona qui guanya aquesta nit, a mi em sembla que la Lliga espanyola quedarà vista per a sentència. Pels quatre punts d’avantatge que agafarà el Barça i per la dinàmica guanyadora de l’un i la perdedora de l’altre, que s’accentuaran amb tota l’exageració que suposa la victòria i la derrota en aquests partits. Malgrat que hi ha alguna excepció, des que el títol de Lliga es guanya amb més de vuitanta punts, els duels entre Barça i Madrid són una mena de final, sobretot el de tornada; fins i tot en l’època més daurada de Josep Guardiola, els blaugrana van haver d’anar a guanyar el títol al Santiago Bernabéu.

Si els blancs arrenquen un empat del Camp Nou, més encara si se n’emporten la victòria, a banda de guanyar l’averatge, és clar que reviscolaran i que tot el que fins avui han estat desgràcies i comportaments altament censurables es convertiran com aquell qui no vol la cosa en ocurrències que faran riure. I, al contrari, els dubtes s’instal·laran de nou a can Barça i a Luis Enrique se’l tornarà a mirar amb recel i un etcètera que costarà d’empassar. No és que aquests desenllaços tinguin cap mena de lògica, però és el que passarà perquè el futbol, boig i geniüt com és, és allò que no s’ha dit mai encara, un estat d’ànim i això.

Barça i Madrid s’hi juguen la Lliga en sentit ampli, no només el títol. Luis Enrique i Ancelotti ho saben, encara no ho admetin en públic perquè no ho poden admetre en públic.

Només va ser una relliscada?

Gerard Piqué ha dit aquest dilluns a la tarda que la derrota contra el Màlaga al Camp Nou (0 a 1) només “va ser una relliscada” i que no els fa “tant mal com Anoeta”, quan van desaprofitar l’espifiada del Reial Madrid.

Sense cap mena de dubte, els blaugrana tenen en el partit d’avui contra el Manchester City una oportunitat immillorable per demostrar que, efectivament, la patacada de dissabte va ser un accident que no trencarà la bona línia iniciada a partir d’Anoeta, precisament.

És clar que l’equip té encara credibilitat, només faltaria. Duia onze partits seguits guanyant i jugant bé, o jugant bé i guanyant, tant se val, s’havia trobat una alineació tipus i les rotacions introduïdes, en defensa i al mig del camp, no havien trencat l’equilibri tàctic aconseguit i etcètera.

Luis Enrique ha dit que “no ha passat cap hecatombe, només hem perdut un partit; queda molt encara” i té tota la raó del món. Ara: s’equivoca quan afirma que “el Barça és un club tan especial que necessita d’afers externs per decorar l’arbre de Nadal.” No és només això.

Perquè, derrota al marge, si el partit contra el Màlaga ha deixat tothom, o gairebé, tan desconcertat és per raons que a mi em semblen prou objectives i evidents com perquè s’hagin reobert els dubtes que s’havien generat, al meu entendre, a partir de la derrota contra el PSG.

Que els blaugrana no poguessin remuntar el gol en contra encaixat en el minut 7 és plausible. De partits d’aquesta mena n’hem vist un munt i cada temporada n’entra un, almenys.

El que és sorprenent és que fossin incapaços de generar cap ocasió clara de gol, llevat de la de Rafinha al minut 10, i que durant la segona part només xutessin a porta dues vegades, i en els minuts finals.

El que genera desconcert és que per segona vegada contra el Màlaga, els blaugrana siguin incapaços de crear-li oportunitats de gol, per més bon plantejament que fes el tècnic Xabi Gracia. Perquè parlem del Màlaga i de Xabi Gracia i del FC Barcelona i Luis Enrique.

I, finalment, el que va causar perplexitat va ser, d’una banda, que els canvis introduïts a l’alineació i en el plantejament no aportessin cap solució a la impotència tàctica, al contrari, que causessin un daltabaix insuperable; i, d’una altra banda, potser com a conseqüència de tot plegat, la pèrdua de papers de la mitja part final: hi ha hagut moments pitjors, sens dubte, però la reacció d’Alba de donar puntades a un rival estès a terra és impròpia.

Contra el Manchester City veurem, o podrem intuir, si contra el Màlaga només hi va haver una relliscada i prou. O, dit d’una altra manera, si els problemes de l’equip són estructurals i la revifada des d’Anoeta ha estat conjuntural i prou. I qui diu conjuntura, diu Messi, és clar.