Nulla dies sine…

Tant se val que el FC Barcelona estigui sancionat per la FIFA sense poder fitxar tot l’any i que, en conseqüència, l’estiu que ve no pugui fer cap nova incorporació. Dèiem que la campanya electoral per a les eleccions de juliol (tant de bo!), el dia 19 diuen ara, serien atípiques perquè aquella prohibició de fer fitxatges estalviaria els candidats de fer-se un mostrari i anar-lo ensenyant adés en aquella penya, ara en aquest debat, i convertir els comicis en una competició per subhasta. S’hauran de concentrar en el programa i dedicar-se a explicar projectes de club i tot això que tan avorreix als fanàtics de la pilota, pensàvem. Càndids! Des de fa unes setmanes, així que el futbol s’atura i s’obre una finestra d’uns quants dies sense partits de clubs, i que el front judicial s’asserena, no paren de publicar-se noms de futbolistes en qui els tècnics blaugrana s’han fixat i desitgen fitxar encara que els hagin de deixar mig any als seus clubs actuals. La llista dels noms que han sortit és tan llarga, que no paga la pena esmentar-ne ni un. Em penso que hi són tots els que poden ser i algun més en qui no havíem pensat ni mai havíem sentit anomenar. És allò de feta la llei, feta la trampa en versió futbol i amb sanció de la FIFA pel mig: potser no podré fitxar, però parlar-ne…

Anuncis

Guanyaria Laporta

Si algú no volia caldo, en té dues tasses ben plenes: si a la primera enquesta de Catalunya Ràdio Joan Laporta treia un 35%, en el segon lliurament ha pujat fins al 51%. També hi pugen Josep M. Bartomeu, del 15% al 27%, i Agustí Benedito, del 6% al 13%.

En les dues versions, en la més festiva i en la més seriosa, hi ha presidenciables que ja se sap que no concorreran a les eleccions, de manera que les dues estan distorsionades. Sumar els seus percentatges a un o altre candidat, no deixa de ser un joc.

Tant se val. Perquè tant l’una com l’altra reflecteixen prou bé quin és l’estat d’ànim del barcelonisme ara mateix. Que no vol dir que hagi de ser el mateix d’aquí uns mesos i en el moment de dipositar el vot a l’urna. És una obvietat, ja ho sé.

És una opinió bastant generalitzada que els resultats esportius de la temporada marcaran el resultat electoral i que, així les coses, Josep Maria Bartomeu té totes les de guanyar perquè, respecti o no el joc net que va demanar a tothom qui vulgui ser candidat, gaudeix de la visibilitat que li dóna la presidència i perquè l’equip fa molt bona pinta.

Jo no tinc clar que la influència dels resultats del futbol sigui tan directa com a vegades es diu. D’exemples n’hi ha més d’un. Els resultats creen estats d’ànim, però a l’hora de votar els socis són força més intel·ligents i valoren d’altres aspectes i la trajectòria que ha tingut el candidat, si opta a la reelecció, o la que se li intueix.

Vull dir que en les anàlisis que es fan, o bé es peca de simplista i es diu que tot depèn de si la pilota entra o no i no cal escarrassar-s’hi més, o bé ens passem de ciència i acabem embolicats amb les estadístiques.

La campanya electoral tindrà una influència notable en la votació. Agafem els tres que van per davant amb molta distància.

Si Laporta finalment hi va, haurà de convèncer als qui estan disposats a votar-lo que no cometrà els errors pel qual el van repudiar i que no vol tornar a la presidència per revenja.

Bartomeu haurà d’espolsar-se les puces del Rosell, fer creure que no té res a veure amb totes les pífies, rancúnies i malifetes que s’han succeït des que són a la junta directiva, esquivar casos com el del directiu Ramon Cierco que acaba d’esclatar i demostrar que la revifada de l’equip també és gràcies a la seva gestió.

I Benedito, per remuntar la tercera posició que li atorguen les enquestes, haurà de fer veure que ni a Laporta ni a Bartomeu se’ls pot fer confiança perquè són responsables directes de la divisió que hi ha al club des de fa deu anys i la conseqüent pèrdua de prestigi internacional i que ell està capacitat per dirigir el club i superar el trencament.

Moltes incògnites que no es resolen amb un xut ben dirigit, ni que sigui de Messi.

Però, a qui votarà Cruyff?

No sé si a aquestes alçades Johan Cruyff aixeca gaire vots en unes eleccions, cosa ben diferent és el cruyffisme que sí que en mobilitza.

Si hem de fer cas a la darrera enquesta publicada, la primera part de la que va fer Catalunya Ràdio a la prèvia del partits contra el Màlaga i contra el Rayo Vallecano, el cruyffisme assoliria la presidència del FC Barcelona de manera abassegadora amb el 35% que volen Joan Laporta, el 19% que desitja Josep Guardiola i el 6% que es decanta per Agustí Benedito. Total, un 60% a favor dels tres hipotètics candidats (només Benedito ha dit que anirà a les eleccions de final de temporada, Laporta s’ho rumia i Guardiola és segur que no s’hi presentarà) que inequívocament es poden qualificar de cruyffistes. Per contra, només un 2% voldria tenir Cruyff de president.

A l’altre cantó, el neonuñisme surt clarament derrotat amb el 15% que obtindria el president Josep Maria Bartomeu i el 2% de l’expresident Sandro Rosell. No sé quin percentatge és més sorprenent, si el que obté Rosell o el que obté Cruyff. I, posats a jugar, hagués estat bé saber quants culers somien encara amb Josep Lluís Núñez.

Aquesta enquesta, com totes les que es fan a mesos vista de les eleccions té una importància relativa. Em sembla força ajustada a l’estat d’opinió del barcelonisme que crec percebre i que imagino. Ara: com que no sabem qui s’hi presentarà finalment i els culers n’han de viure tantes encara, no anticipen cap resultat. Al marge del 21% que no es decanten per ningú, si Laporta no es presenta, qui s’emporta aquest 54% que sumen amb Guardiola? És clar que la presència de Guardiola distorsiona aquesta primera enquesta i la converteix en un entreteniment. No obstant, assenyala que la batalla electoral es deurà jugar en aquest terreny.

Per això el moviment que ha fet Bartomeu de fer-se la fotografia amb Johan Cruyff és tan oportuna per als seus interessos a mig termini. Perquè l’única opció que té de convertir-se en alternativa és treure’s de sobre la llosa que va esculpir amb Rosell i la resta de la tropa d’haver fracturat i tesat el club des de la rancúnia i la irresponsabilitat.

I això no treu que l’acord a què han arribat sigui encomiable perquè assenyala el camí pel que sempre hauria de transitar el barcelonisme. Benvingut l’electoralisme!

Amb una final a la faixa

Sempre he cregut que si l’any 2008 el Barça hagués eliminat el València a les semifinals de la Copa del Rei, no hi hagués hagut moció de censura a final de temporada. El març d’aquell any l’ambient a fora i a dins del club ja era irrespirable i l’equip, malgrat liderar la Lliga i estar viu a totes les competicions, feia patir molt. Tanmateix, haver superat la semifinal contra el València hagués servit per tenir guardada la possibilitat de disputar una final, amb tot el que significa emocionalment, i de guanyar un títol que, si més no, hagués valgut per guanyar temps. El Getafe era un rival propici. Segur que la història hagués estat ben diferent, encara no que no podem saber si hagués estat millor o pitjor. El president Laporta hagués cessat Frank Rijkaard igualment i l’hagués substituït per Josep Guardiola? Ningú no ho pot dir.

Per això entenc que el partit d’avui contra el Vila-real té una importància vital, sobretot, per a la presidència de Josep Maria Bartomeu. Ell ha dit que mentre l’equip tingui una possibilitat de guanyar un títol, no convocarà les eleccions avançades que ha anunciat. La seva posició té sentit. Si el Barça eliminés el Vila-real, el calendari electoral s’aclariria, doncs. Però més enllà de la data, assegurar-se la presència a la final del 30 de maig li garantiria a Bartomeu uns últims mesos de mandat força més tranquils. Perquè qualsevol daltabaix que hi pugui haver, Messi no ho vulgui, es viu millor amb un roc, i qui diu roc diu una final, guardat a la faixa.

I doncs, què farà Joan Laporta?

Té raó el periodista Àlex Santos, que ahir parlava en el seu bloc És a dir sobre les ganes que hi ha en els ambients culers de saber si l’expresident Joan Laporta es presentarà a eleccions anunciades per a final de la temporada. És una pregunta constant i recurrent. I la majoria dels interlocutors que m’he trobat, especialment els aficionats que no viuen dins l’olla culer, ho donen per fet i donen per feta la seva victòria, també.

Tanmateix, la veritat és que es veu que ara mateix ningú no ho sap. “Ni ell mateix, probablement”, afirmen persones que el coneixen bé. Jo, tampoc. No hi he parlat i per més al costat seu que hagi estat, em veig incapaç de donar una resposta en un sentit o en un altre. No ho sé. Com a molt, em puc fer unes quantes reflexions, algunes de les quals potser també ell mateix se les fa. O li fan.

Hi ha (Johan Cruyff) qui ha dit públicament que “mai segones parts van ser bones”. Bé, més enllà de ser una frase feta, no crec que sigui cap dogma de fe. La segona part de Florentino Pérez, per exemple, no és pas pitjor que la primera, al contrari.

El que jo crec, vull dir si jo l’hagués d’aconsellar que no és pas el cas, és que Joan Laporta ja sap el pa que s´hi dóna i que abans de fer el pas haurà de valorar dos aspectes que em semblen ineludibles: primer, si la seva tornada a l’arena culer és compatible amb la seva actual activitat professional i amb la seva vida privada; i, segon, ha d’analitzar els motius pels quals vol ser president un altre cop; dit de manera més clara, en cap cas hauria de ser per a revenjar-se de tot el dany que li han causat Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu i la resta de directius que l’han succeït, penso que hauria d’estar molt segur de no cedir a la temptació de fer-los pagar el mal que li han fet a ell i als seus darrers directius.

Ara: mentre no se sàpiga si hi va o no, segur que la seva possible candidatura fa anar de corcoll els candidats que ja tenen decidit presentar-s’hi, bàsicament el president Josep Maria Bartomeu i Agustí Benedito. Perquè és clar que les seves estratègies de campanya no podran ser iguals si tenen Laporta com a rival, ni que sigui per raons distintes.