Tot per decidir

La prèvia de la jornada havia estat marcada per les declaracions oposades de Luis Enrique i Carlo Ancelotti. Mentre el tècnic blaugrana va assegurar que cap dels quatre equips que opten al títol guanyarà els deu partits que quedaven, el tècnic merenga va afirmar que guanyar els trenta punts que hi havia en joc no era cap utopia. Vistos el joc i el resultat d’un equip i l’altre, el fet paradoxal és que un i altre tècnics tenien raó! Mentre els blaugrana han guanyat per un 0 a 1 sofert, els blancs han apallissat el Granada amb un 9 a 1 pletòric i amb 5 gols d’un Cristiano revifat.

Els blaugrana han jugat una primera part molt fluixa. En unes circumstàncies normals, vull dir les de fa unes temporades, no gaires, diríem que el seu joc ha estat impropi del d’un equip que pretén guanyar els títols majors, i desconegut completament. Però, en les condicions actuals, les de la temporada en curs, ja tenim assumit que són les pròpies i les conegudes del Barça de Luis Enrique. La diferència és la renúncia a controlar el partit des del mig del camp i jugar-se-la a les dues àrees.

I una segona part en què si el joc dels blaugrana no ha estat millor d’una manera radical sí que s’ha acostat prou a la versió que li considerem més genuïna. No deu ser cap casualitat que aquesta transformació hagi coincidit amb la presència al camp de Xavi i Iniesta. Es fa difícil d’enraonar, perquè el gol ha arribat a pilota parada i perquè els dos migcampistes han estat junts al camp a penes un quart d’hora, qui ho vulgui negar trobarà arguments per fer-ho creure, com el gol mal anul·lat a Neymar abans de l’entrada de Xavi o la baixada física dels gallecs, però la impressió que ha fet és exactament aquesta, que durant aquell quart d’hora els blaugrana han agafat el control del partit des del domini del mig del camp.

Queden nou jornades de la Lliga espanyola, cinc partits a tot estirar de la Lliga de Campions i la final de la Copa del Rei. Seran dos mesos de futbol sense parar en què el FC Barcelona es jugarà els tres títols a què opta i el seu futur institucional més immediat, amb els fronts judicial i electoral del tot oberts i interrelacionats i poc o molt condicionats pels resultats en el futbolístic. El ritme serà frenètic. També fascinant. Com que tot hi està per decidir, qualssevol desenllaç és possible.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat el diumenge, 5 d’abril de 2015]

Quan parlar de futbol no és cap frivolitat

En aquests temps que corren, parlar de futbol és una frivolitat la majoria de les vegades. Només hi ha tres situacions en què una disculpa és possible, al meu entendre: quan se n’és conscient, vol dir parlar-ne sense donar-li una transcendència que no té, amb un punt de distància irònica i tot; quan s’usa com a refugi, com una via d’escapament dels maldecaps diaris; i, finalment, quan serveix per explicar valors positius, encara que sigui amb el risc de magnificar-los.

És el cas d’aquesta setmana en què el FC Barcelona ha viscut una situació de cara i creu: d’una banda, hi ha hagut el retorn d’Eric Abidal a una convocatòria de l’equip, pel partit contra el Celta de Vigo (2 a 2), i de Francesc Tito Vilanova divendres a la direcció dels entrenaments, encara no dels partits, i, d’una altra banda, hi ha hagut la recaiguda en l’afectació pulmonar del basquetbolista Pete Mickeal, a qui se li ha acabat la temporada.

Vilanova i Abidal són un exemple positiu. El risc de magnificar-los és evident perquè de casos com els seus n’hi ha moltíssims i de més meritoris i tot, de persones que no disposen ni de les seves oportunitats, ni dels seus recursos. Però, precisament, és en la seva popularitat on resideix el seu valor d’exemple. A més, en aquests casos hi ha l’actuació del club i el cos tècnic que li afegeix valor.

La Junta directiva ha obrat com calia, fent confiança a Jordi Roura i esperant a què Vilanova tornés del seu tractament a Nova York i Roura ha estat molt correcte assumint un paper d’entrenador interí i fer-ho evident amb l’ús del xandall i deixant buit el seient de Vilanova a la banqueta. En un altre àmbit, destacar aquests capteniments seria d’un ridícul espantós, perquè fer res de diferent seria inimaginable, però en el futbol hi ha comportaments tan insòlits que, tot sovint, les obvietats es tornen rareses memorables.

Només cal recordar quines bestieses no es van arribar a dir aquell parell de setmanes en què els blaugrana van ensopegar contra el Milan a Milà i contra el Madrid a Barcelona i Madrid, fins al punt que el president Sandro Rosell va haver de sortir a dir que Roura seria l’entrenador fins a la tornada de Vilanova i que si, al final, l’equip perdia tots els títols, doncs, pega. Perquè hi ha moments en què es fa del tot evident que el futbol és una frivolitat i donar-li segons quina transcendència és una immoralitat.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat diumenge, 31 de març de 2013]