Nulla dies sine…

Tant se val que el FC Barcelona estigui sancionat per la FIFA sense poder fitxar tot l’any i que, en conseqüència, l’estiu que ve no pugui fer cap nova incorporació. Dèiem que la campanya electoral per a les eleccions de juliol (tant de bo!), el dia 19 diuen ara, serien atípiques perquè aquella prohibició de fer fitxatges estalviaria els candidats de fer-se un mostrari i anar-lo ensenyant adés en aquella penya, ara en aquest debat, i convertir els comicis en una competició per subhasta. S’hauran de concentrar en el programa i dedicar-se a explicar projectes de club i tot això que tan avorreix als fanàtics de la pilota, pensàvem. Càndids! Des de fa unes setmanes, així que el futbol s’atura i s’obre una finestra d’uns quants dies sense partits de clubs, i que el front judicial s’asserena, no paren de publicar-se noms de futbolistes en qui els tècnics blaugrana s’han fixat i desitgen fitxar encara que els hagin de deixar mig any als seus clubs actuals. La llista dels noms que han sortit és tan llarga, que no paga la pena esmentar-ne ni un. Em penso que hi són tots els que poden ser i algun més en qui no havíem pensat ni mai havíem sentit anomenar. És allò de feta la llei, feta la trampa en versió futbol i amb sanció de la FIFA pel mig: potser no podré fitxar, però parlar-ne…

Anuncis

Bartomeu, l’autoritari

El president del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu, ha optat per la teoria de la conspiració per defensar-se de la imputació pel cas Neymar. Segons Bartomeu, tant Sandro Rosell com ell i tots els executius i assessors que van intervenir en el fitxatge de Neymar van actuar correctament, sense cometre cap delicte fiscal i sense ànim de defraudar, el jugador va costar, efectivament, els 57 milions d’euros que van dir el primer dia i si ara haguessin de tornar a fer l’operació, la tornarien a fer exactament igual. Llavors, la imputació de Rosell i la seva i la del FC Barcelona s’explica perquè, d’una banda, li van prendre Neymar al Madrid i, d’una altra banda, perquè han posat el club al costat del procés de transició nacional en deixar el Camp Nou perquè es fes el Concert per la Llibertat i perquè hi passés la Via Catalana i perquè l’Onze de Setembre darrer van jugar amb la samarreta amb les quatre barres.

La teoria de la conspiració de Bartomeu ha rebut moltes crítiques, la més suau de les quals afirma que no hi ha qui se la pugui creure. I, de fet, desmuntar-la punt per punt és bastant senzill: perquè aquesta junta directiva no sembla gaire independentista, en tot cas, no sembla que sigui més independentista que la de Joan Laporta, i perquè l’origen de tot plegat és la denuncia d’un soci del club que es va sentir maltractat, segons va argumentar Jordi Cases, i perquè la xifra de 57 milions ells mateixos la van apujar fins als 86, i perquè ells mateixos van reconèixer implícitament no haver-ho fet del tot bé quan van presentar una declaració complementària i perquè etcètera. Hi ha hagut crítiques molt més dures, com la del portaveu del Partit Popular al Congrés, Rafael Hernando, que ha parlat de “deliri” o la del portaveu d’ICV, Joan Coscubiela, que ha dit que parlar de conspiració “és tractar-nos de dèbils mentals”.

Ara: la reacció de Bartomeu no hauria de causar tanta sorpresa. De fet, és l’única estratègia possible si pretén empènyer les eleccions fins a final de temporada i arribar-hi amb garanties. Si reconegués els errors que sembla que han comès, o que com a mínim li causaran al club un dany econòmic substanciós i irreparable en la imatge, quedaria inhabilitat per optar a la reelecció i, probablement, hauria de dimitir de manera immediata. És una reacció de manual, aquesta de buscar l’enemic exterior per tancar files amb els seus. Sap que pot comptar amb determinats mitjans, com el Mundo Deportivo que la seva edició d’ahir era tot un argumentari de les tesis de Bartomeu. Fa poc, em van explicar que el seu equip de comunicació li havia dissenyat un pla per fer-lo aparèixer com a més enèrgic i autoritari, ara que ja tenen fixada la seva imatge de bona persona. Amb el cas FIFA i amb el cas Neymar, han trobat l’escenari idoni per assajar-ho.