Una eliminatòria especial

Luis Enrique no volia parlar del Bayern de Munic, ni del Pep Guardiola, divendres a la roda de premsa prèvia del derbi. Només ho volia fer del partit contra l’Espanyol. En va dir el que era estrictament just i educat: “Serà un partit especial. Serà la primera vegada que m’enfrontaré a Guardiola i que ell ho farà contra el seu Barça”. Ben resumit. Guardiola ho va dir més ras i més curt, des de Munic: “Aquest duel és especial, Barcelona és casa meva”.

Diuen que la UEFA fa els sortejos a la mida dels seus interessos, encara que ningú sap com s’ho manega. No ens hauria d’estranyar que ho fes, al capdavall el futbol és un negoci descomunal i tots els detalls s’han de vetllar. No es pot deixar escapar ni un cèntim. Però, no en tenim cap prova. Per tant… a més, un dels arguments forts a favor de la conxorxa era que Barça i Madrid s’enfrontarien perquè no permetria que una segona final espanyola [SIC o ara resultarà que la UEFA considera el Barça català] consecutiva.

Superat l’obstacle de l’Espanyol amb la solvència que ha demostrat l’equip aquest 2015, un altre cop gràcies a una primera part exquisida, i amb el Madrid grogui pels resultats i les lesions dels seus homes clau just en el moment d’afrontar el seu tram més decisiu a la Lliga, vol dir amb el títol de la Lliga gairebé a la butxaca, el debat més entusiasta i abrandat a què ens podem abraonar els propers dies és l’eliminatòria contra el Pep, més que no pas contra el Bayern.

Efectivament, serà una eliminatòria especial. Hi ha l’al·licient futbolístic de veure jugar dos equips que acumulen 9 títols de la màxima competició europea i que en les darreres temporades han dominat el futbol europeu i d’assistir a la confrontació de dos estils de joc germans, cadascun d’ells tocat per la personalitat del seu entrenador i la genialitat i la fesomia dels seus futbolistes. D’eliminatòries com aquesta n’hi ha cada temporada a penes una dotzena, sent molt generós. Cap aficionat al futbol se la pot deixar perdre.

El que no succeeix gairebé mai és un cas com el del retorn de Josep Guardiola al Camp Nou. És el que converteix l’eliminatòria en especial. I no és pas per la seva significació en el club, la seva trajectòria de futbolista del planter culminada amb quatre anys d’entrenador. Guardiola és un personatge controvertit, que causa tanta adhesió com desafecció. Aquests dies assistirem a afirmacions que no passaran de ser poca-soltades.

Ara: la normalitat culer hauria de ser desitjar la victòria del Barça per damunt de qualsevol sentiment i emoció però, en cas de derrota, trobar consol en el fet de perdre davant de l’equip d’un dels nostres i, llavors, esperar que el Bayern del Pep s’alci amb el títol a la final de Berlín, si és contra el Reial Madrid molt millor. Si fa no fa, viure el duel amb la mateixa normalitat que el disputaran els germans Thiago i Rafinha.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat diumenge, 26 d’abril de 2015]

Deloitte: les raons de Javier Faus

El vicepresident econòmic del FC Barcelona, Javier Faus, va contestar ahir l’informe de Deloitte que estableix el rànquing de clubs de futbol en funció dels seus ingressos. A l’estudi, publicat la setmana passada, el FC Barcelona ha caigut dues posicions, ha passat del segon lloc al quart, per darrera de Reial Madrid, Manchester United i Bayern de Munic. N’he parlat amb dues entrades dissabte i diumenge.

Segons Faus, les xifres no són exactes perquè “el màrqueting amb Nike no s’ha comptabilitzat totalment, hi ha una part que no s’ha tingut en compte, i suposen 35 milions d’euros, i tampoc s’han tingut en compte els ingressos pel seient lliure”. Amb el criteri de Faus, els ingressos serien de 545 milions d’euros i situarien el FC Barcelona en segon lloc prop del Reial Madrid (549,5 milions d’euros) i per sobre del Manchester United (518 milions d’euros). La diferència s’explica, en resum i segons Faus, perquè el FC Barcelona comptabilitza els ingressos en net, mentre que d’altres clubs ho fan en brut.

Tanmateix, com que no hi ha hagut cap canvi de criteri comptable en l’estudi de Deloitte, el que resulta més notori del seu informe, més enllà de la posició que hi ocupa, és que comparat d’un any a l’altre, els ingressos del FC Barcelona s’han estancat en 485 milions d’euros des de fa tres temporades en un context de creixement sostingut i sòlid: d’un 10 per cent la temporada 2011 – 12, d’un 8 per cent la 2012 – 13 i d’un 14 per cent la 2013 – 14.

A la compareixença per explicar l’acord de patrocini amb l’empresa brasilera Tenys Pé Baruel, de desodorant de peus, Javier Faus també va justificar la caiguda del FC Barcelona al rànquing de clubs més rics de Deloitte per “un tema conjuntural per no haver guanyat títols i no passar dels quarts de final de la Lliga de campions”.

No em sembla un bon argument. Primer, perquè el FC Barcelona va arribar al segon lloc del rànquing de Deloitte la temporada 2007 – 08, precisament, l’última en què s’havia quedat sense guanyar cap títol (per bé que havia arribat a les semifinals de la lliga de campions) i perquè el Manchester United, sense els acords amb Chevrolet i Adidas vigents encara, ha fet un salt espectacular en els ingressos, de 424 milions d’euros a 518 milions d’euros, la temporada en què ha quedat setè, la seva pitjor classificació a la Premier League, i en què a la Lliga de campions va caure als quarts de final, també.

El FC Barcelona, fora de l’elit econòmica (i 2)

Al marge de la posició que ocupa el FC Barcelona en el rànquing de l’informe de Deloitte de 2014 i dels dos llocs que ha perdut respecte l’edició de l’any passat, hi ha dues dades en aquest informe que resulten notòries i explicatives de per què el club blaugrana ha caigut del podi dels clubs de futbol més rics del món i que haurien de preocupar als seus actuals i futurs directius.

La primera dada revela que mentre la indústria del futbol ha crescut d’un 22 per cent en els últims dos anys, el FC Barcelona es manté estancat amb uns ingressos de 485 milions d’euros. La temporada 2012 – 2013, els ingressos dels 20 clubs que formen el rànquing de Deloitte van créixer d’un 8 per cent i van assolir els 5.400 milions d’euros, mentre que en aquesta l’increment ha estat més accentuat, encara, d’un 14 per cent que ha situat els ingressos en 6.200 milions d’euros. Dubto que hi hagi cap indústria (legal) al món que creixi a aquests ritmes tan continuats i sostinguts. És simptomàtic que d’aquest creixement el FC Barcelona en quedi al marge.

La segona dada, ja apuntada a l’article d’ahir, és que des de la temporada 2011 – 2012, any d’inici de l’estancament actual, mentre el creixement comercial dels quatre primers clubs del rànquing han crescut d’un 40 per cent, els del FC Barcelona han baixat d’un 1 per cent. La dada és significativa i transcendent si es té en compte l’anàlisi que els experts de Deloitte fan de l’economia del futbol i si s’observen les prediccions que fan per als anys que vénen i que acostumen a ser encertades; per exemple, ja van predir la revifada econòmica del Manchester United.

En el seu anàlisi, els experts de Deloitte observen que des del 2004 – 2005, els ingressos en concepte del que en diuen el dia del partit i que engloba totes les activitats que es fan a l’estadi, bàsicament la venda d’entrades, han passat de ser un terç dels ingressos dels clubs a una cinquena part de manera que aquesta davallada, prou significativa i que la tendència augura que seguirà, els clubs més rics l’han compensada amb una estratègia comercial agressiva. És el que explica, segons l’informe de Deloitte, el creixement de Reial Madrid, Manchester United, Bayern de Munic, PSG i Manchester City i, alhora i en negatiu, l’estancament del FC Barcelona.

Una explicació apressada i recurrent al tòpic diria que l’estancament blaugrana s’explica per la pobre prestació esportiva de les últimes temporades, especialment la darrera, en què ha acabat sense cap títol que li hauria fet perdre atractiu. Tanmateix, l’explicació és falsa. I tant el FC Barcelona mateix com el Manchester United valen d’arguments. La mateixa situació va viure la temporada 2007 – 2008, precisament quan va aconseguir situar-se segon en el rànquing de Deloitte, i enguany li ha passat al Manchester United, ha acabat amb la seva pitjor classificació a la Premier League però ha superat en ingressos a FC Barcelona i Bayern de Munic.

A més, si anem a mirar el rànquing per aficionats, trobem el FC Barcelona situat en primeria posició en nombre de seguidors a Facebook (81,4 milions) i al Twitter (13,8 milions), frec a frec amb el Reial Madrid (80,7 i 14,4 respectivament) i molt per sobre del Manchester United (63,9 i 4,2).

El que aquestes dades revelen és que el FC Barcelona ha perdut múscul financer respecte dels seus competidors; hi ha el Reial Madrid i el Manchester United que se li allunyen, el Bayern de Munic que l’ha superat i el PSG i el Manchester City que l’encalcen. Hi ha una altra dada que l’informe de Deloitte no recull però que despulla clarament la capacitat del Barça per competir amb els seus rivals: el percentatge que dedica a salaris esportius ha crescut fins al 70 per cent en el darrer pressupost quan el marge de seguretat recomanat tot just el situa en el 55 per cent.

Amb aquestes dades, no és estrany que el debat sobre el futur blaugrana de Messi no s’aturi i que es situï al Manchester United com possible destí de l’argentí atès que els anglesos necessiten, per ratificar la remuntada econòmica que han protagonitzat, un equip que els torni al podi futbolístic. De diners, en tenen de sobres.

El FC Barcelona, fora de l’elit econòmica (1)

Si futbolísticament els socis i aficionats del FC Barcelona poden tenir la sensació que el seu equip ha perdut l’embranzida agafada fa deu anys amb les dues lligues espanyoles consecutives i la Lliga de campions de París i que va culminar amb el Barça de les sis copes l’any 2009, econòmicament aquesta sensació queda ratificada per l’informe anual de la consultora Deloitte que s’ha fet públic aquesta setmana en què s’estableix el rànquing per ingressos econòmics dels clubs europeus.

De l’informe de Deloitte se’n desprenen quatre conclusions. Primera, el FC Barcelona porta tres anys estancat a la ratlla dels 485 milions d’euros que ha assolit aquesta darrera temporada; les dues anteriors les va tancar amb 483 milions d’euros. Segona, que  ha caigut del podi dels clubs més rics del món en passar de la segona posició en què s’havia instal·lat la temporada 2007 – 08 a la quarta. Tercera, que la distància amb els clubs més rics del món s’amplia. I quarta, que els clubs que el segueixen en el rànquing, PSG, Manchester City i Chelsea, als quals podem qualificar de nous rics, se li han acostat molt.

L’any 2003, el FC Barcelona ocupava el lloc 13è del rànquing de Deloitte (123 milions d’euros), a l’alçada del Newcastle, i molt lluny del Manchester United (251 milions d’euros). Amb la posada en marxa del que l’equip econòmic de la junta directiva de Joan Laporta en va anomenar el cercle virtuós, el FC Barcelona va escalar posicions temporada rere temporada fins que l’any 2009 va aparèixer en el rànquing de Deloitte per davant del Manchester United i a prop del Reial Madrid. El sorpasso era significatiu per dues raons: perquè l’equip de Laporta s’havia fixat en el model de creixement del ManU, iniciat a mitjans dels anys noranta, i perquè aquell mateix any l’havia vençut de manera clara a la final de la Lliga de campions: era un sorpasso econòmic i futbolístic.

Aquesta temporada, el Manchester United ha recuperat el segon lloc amb uns ingressos de 518 milions d’euros, malgrat que la temporada passada va ser un fiasco esportiu en acabar setè a la Premier League, la seva pitjor classificació, i haver quedat fora de la competició europea. Tot i això, el creixement del ManU ha estat espectacular, de 424 milions d’euros a 518 milions d’euros, gràcies a l’increment dels ingressos televisius i al desenvolupament de nous acords comercials a la Xina, Corea del Sud i Nigèria. A més, l’informe de Deloitte anticipa un creixement més fort aquesta temporada gràcies als acords amb la General Motors pel patrocini de la samarreta i l’acord amb Adidas.

El FC Barcelona també s’ha vist superat pel Bayern de Munic, que ha passat dels 431 milions d’euros als 488 milions d’euros, gràcies a la fortalesa del mercat interior alemany i també per l’obertura de nous mercats mundials, en el seu cas als Estats Units.

El Barça ha caigut del podi dels clubs més rics del món i veu com el Reial Madrid i el ManU s’allunyen. El rànquing l’encapçala el Reial Madrid per desè any consecutiu amb 549,5 milions d’euros, per 519 milions d’euros la temporada passada. La consecució de la Décima li ha valgut esdevenir el primer club que supera els 200 milions d’euros d’ingressos per drets televisius.

A més de perdre distància respecte dels més rics, el FC Barcelona, estancat en els 485 milions d’euros des de finals de la temporada 2011, veu com se li acosten per darrera els nou rics. El PSG ha passat en dues temporades del lloc 10 al 5, de 221 milions d’euros l’any 2012 als 474 milions d’euros aquest 2014; el Manchester City, que ocupava el setè lloc l’any 2012 amb 286 milions d’euros, ha passat al sisè amb 414 milions d’euros; i el Chelsea, tot i haver perdut dos llocs des del 2012, en què ingressava 323 milions d’euros, del cinquè al setè, ha millorat substancialment respecte el 2013 en passar de 303 milions d’euros a 388 milions d’euros.

En termes globals, l’estancament de l’economia del FC Barcelona també és significativa atès que, en el seu conjunt, el creixement dels 20 clubs que conformen l’elit econòmica del futbol ha estat d’un 14 per cent. Així, mentre el futbol mundial creix, els ingressos del FC Barcelona s’estanquen. De fet, segons assenyala Deloitte, els ingressos comercials s’han reduït d’un 1 per cent des de la temporada 2011 – 12 mentre que en el mateix període els ingressos comercials dels altres 4 clubs més rics han crescut d’un 40 per cent.

En aquest sentit, l’informe de Deloitte assenyala que per al FC Barcelona serà clau tancar bons acords comercials amb la renovació dels seus patrocinadors principals si vol mantenir-se en les posicions capdavanteres del seu rànquing.

No enterreu el seu cor a Munic

El futbol és un estat d’ànim que s’altera d’un dia per l’altre. Encara no fa quinze dies, els entusiastes de l’estil de futbol del FC Barcelona s’havien de batre en retirada davant l’ofensiva implacable d’aquells per a qui la victòria és la mesura i tant se val els mitjans. Ja sabíem que en un món de fanàtics, la victòria dels uns és la derrota dels altres. En el futbol, la revenja se serveix en calent i en fred.

No són bons temps per a la lírica, ni tampoc per a la filosofia. Les pallisses del Bayern de Munic al FC Barcelona (7 a 0) la temporada passada i del Reial Madrid al Bayern de Guardiola (5 a 0) en aquesta, amb l’afegit del fiasco dels blaugrana d’enguany i el bon paper de l’Atlètic de Madrid, són arguments de pes. Tanmateix, crec que no són raons incontestables.

Ara el debat s’ha aturat perquè hi ha hagut la revifada de les opcions del Barça a la Lliga i la reunió d’Andoni Zubizarreta amb Luis Enrique i l’acord per a la renovació de Leo Messi. Però és una treva tan sols. L’ofensiva es reprendrà així que hi hagi a l’horitzó una finestra de calma. Potser amb la reedició d’aquella disjuntiva falsa i absurda de què preferiu, jugar bé o guanyar? Ai las!

Com en tots els debats, la clau és el marc mental en què es desenvolupa. D’entrada, n’hi ha hagut un de ben poc dissimulat. Perquè més que discutir sobre l’estil de joc en la derrota del Bayern davant del Madrid el que hi va haver va ser un pim, pam, pum contra Josep Guardiola. Per allò que deia de les revenges.

D’aquella eliminatòria, la conclusió que en vaig extreure no va ser la fi d’un estil de futbol sinó que no hi ha cap estil que es pugui aplicar sense els futbolistes adequats i, més important encara, sense que els futbolistes que l’han d’executar se’l creguin.

Aquesta sensació la vaig tenir especialment en el partit de tornada. La impressió que em van fer els jugadors del Bayern és que no es creien que jugant com els manava Guardiola se’n sortissin. Suposo que les declaracions de Franz Beckenbauer, per exemple, no hi van ajudar gens.

Davant de la televisió, incrèdul per la baixada de braços tan poc teutona, vaig recordar una anècdota de l’època de Cruyff. Llavors, quan arribava un jugador nou, Bakero l’agafava el primer dia i li deia que, per més estrambòtiques i forassenyades que li semblessin les instruccions que li donaria, que en fes cas i les seguís al peu de la lletra perquè, encara que sembli impossible, funcionen.

Doncs això, que per a mi el problema de l’eliminatòria entre el Bayern i el Madrid va ser que hi havia uns futbolistes que no es creien el seu entrenador. La qual cosa centra el problema en la dificultat d’implementar un estil de joc en una cultura futbolística estranya, més encara si es torna hostil, i no pas en l’estil concret. Dit d’una altra manera, el problema el té Guardiola més que no pas el seu ideari futbolístic.

Res de tot això no treu que l’estil de joc basat en la possessió de la pilota hagi d’evolucionar. Exactament com ho han de fer tots els estils, també els que consisteixen en posar l’autobús davant del porter i sortir al contracop si s’escau, que s’han d’adaptar al rival de cada partit i als antídots que els van trobant. Passa amb tots els estils i en tots els esports.

En definitiva, que sempre he pensat que, a més d’un estat d’ànim, el futbol també és una manera d’entendre la vida. O digues-me quin estil de futbol t’agrada, i et diré com ets.