Aquests dies em passen un munt de records pel cap. Per exemple: fa molts anys, un incident amb una professora de gimnàstica. Jo devia fer cinquè o sisè. Suposo que sisè perquè encara anava a l’Acadèmia Estel de Sabadell, abans Escola Josep Caldes. Llavors, estava situada al carrer de Josep Renom, entre els carrers de Coromines i de Jovellanos. Era prop de casa, a uns cinc minuts caminant. Setè i vuitè ja els vaig fer als Germans Maristes. Ens havíem mudat de casa i ens parava més a prop. Em va saber greu canviar i deixar la colla d’amics que hi havia fet.
La cosa és que jo tenia una certa facilitat per als esports. Era un belluguet i em passava el dia jugant al que fos. Futbol, sobretot. Aquella professora de gimnàstica s’hi va fixar. Recordo que un dia ens va fer jugar a bàsquet sense cistelles, damunt del terrat que fèiem servir per a la gimnàstica. No havia fet botar mai una pilota de bàsquet, però suposo que me’n devia sortir prou bé.
Ara, l’episodi que rememoro fa referència a l’atletisme. Un dia em va fer anar a les pistes. Em sembla que era un dissabte al matí. Tot i que no n’estic gens segur. En recordo ben pocs detalls. El que la memòria m’ha retingut és que em va fer fer una carrera contra dues nenes. No sé si eren de la meva edat, però semblaven més grans i ja feien atletisme. No recordo quina distància ens va fer córrer. Potser un 400, tot i que em sembla massa. Tant se val. No té cap mena d’importància en el record. Per això es deu haver esborrat.
En canvi, sí que he retingut que vaig arribar al final de la corba de la recta d’arribada enganxat a elles dues i que quan vaig voler-les avançar em van tancar i vaig quedar frenat, i que en comptes de seguir i d’intentar remuntar o, simplement, seguir corrent fins a la meta, em vaig aturar i vaig sortir de la pista. Vaig abandonar la cursa. I que, llavors, aquella professora de gimnàstica em va venir i em va renyar d’una manera que no m’esperava. D’aquella esbroncada recordo que em va dir: “Passi el que passi, no deixis mai de córrer!”
No sé si hagués pogut ser un bon atleta. A aquella professora li semblava que sí. Però, no hi vaig tornar més. Vaig seguir jugant a futbol i, al cap d’un parell d’anys, més o menys, em vaig iniciar en el tennis de taula. Però, aquella frase, més ben dit, aquella lliçó l’he recordada i l’he tinguda present per sempre més.
Ah!, aquella professora de gimnàstica es diu Joana Soler Garcia. Fa un temps, la vaig veure en el programa El foraster dedicat a Gisclareny. Hi tenen una casa amb la seva parella, en Jordi Roca Tubau. A ell, també el conec força. Em va fer una il·lusió enorme.
Apunts per a un dietari 