La junta ja sap en quin bàndol és

A l’actual junta directiva del FC Barcelona se li ha retret la seva tebior catalanista. Des del primer dia. L’expresident Sandro Rosell era percebut com a poc catalanista o catalanista moderat. Ell hi va ajudar força. Per presentar-se com l’antítesi de Joan Laporta, el primer que va fer va ser anar a visitar el president d’Extremadura. No ho van entendre ni els catalanistes moderats. I quan es va haver de significar en la manifestació de l’Onze de Setembre, es va fer un embolic tot sol volent diferenciar entre la persona i el president.

La seva fugida no ha millorat la imatge de la junta en el seu conjunt. Hi ha qui com el vicepresident Carles Vilarrubí se’n queixa i hi aporta arguments. Van cedir el Camp Nou per al Concert de la Llibertat i van fer-hi passar la Via Catalana, per exemple. I, tot i això, segueix intacta aquesta percepció de ser una junta d’un catalanisme al bany maria, que vol dir que es deixaran arrossegar pel país però que rarament s’hi posaran ni tan sols al costat.

Tot sovint, en buscar una explicació pel que qualifiquen de percepció injusta i equivocada, esmenten que el problema és la comparació que se’ls fa amb Laporta. Consideren que Laporta en va fer un gra massa perquè va trencar la neutralitat que el Barça no hauria d’abandonar mai atès que és un club amb sensibilitats molt diverses. Que fes el pas a la política és la seva prova definitiva. És un debat massa gastat. I no és aquesta la qüestió, tampoc. No hi ha carnets de catalanitat per repartir.

El que jo penso és que la junta de Rosell i Bartomeu s’ha trobat amb dos fets que no han sabut manegar, i que cadascú es respongui per quines raons no n’han sabut.

La primera és el desacomplexament amb què Laporta exerceix el seu catalanisme, des de declarar-se com a patriota català a la Cadena SER en plena campanya electoral del 2003 a enfrontar-se al jutge que no el deixa declarar en català. Perquè l’obsessió per a distanciar-se’n, els n’ha accentuat l’acomplexament.

I la segona és que no són bons temps per a les putes i les Ramonetes. Anys enrere i sense haver viscut l’era Laporta, vull dir haver comprovat que es pot guanyar embolicat amb la senyera, potser els hagués valgut el seu anar fent. Però resulta que ara ja no els val ni la senyera. Són temps d’estelada o rojigualda. I si en tenen cap dubte, ja hi ha l’Esperanza Aguirre de torn que els ho recorda.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s