A empentes i rodolons

La temporada del Barça és un aquí caic, allà m’aixeco fascinant. Tant en el front institucional i com en l’esportiu. Mireu-ho si no: aquesta setmana l’equip s’ha aixecat ni que sigui amb alguna pena i amb força treballs després de la caiguda de dissabte contra el Màlaga a casa, quan semblava que havia esvaït els dubtes i havia agafat una velocitat de creuer que l’havia de dur a superar el Reial Madrid.

Els blaugrana s’han alçat amb dues victòries contra el Manchester City (1-2) i el Granada (1-3) que no serveixen ni per a desmentir, ni per a confirmar que l’ensopegada contra els malaguenys va ser un accident assumible al cap d’onze triomfs consecutius. Contra els anglesos van fer una primera part excel·lent, que valia per confirmar la teoria de l’accident, però les prestacions de la segona la van desmentir i van revifar el tòpic de que no saps mai si el mèrit d’un equip és en demèrit del contrari o al revés. Contra el Granada, l’excusa és l’estat indigne de la gespa. Que passi bou per bèstia grossa i endavant.

L’equip s’ha posat dret just la setmana en què la institució ha tornat a entrebancar-se: la primer l’ha patida quan el president Josep Maria Bartomeu ha sabut que el fiscal José Perals no es creu el seu escrit de defensa i li demana al jutge Pablo Ruz que el porti a judici pel cas Neymar al costat del FC Barcelona i l’expresident Sandro Rosell. I la segona l’ha tinguda quan s’ha sabut el que pensa l’assessor i membre de la comissió tècnica Carles Rexach de Messi (que l’any passat va menjar massa pizzes), de Luis Enrique (que al principi va posar massa normes) o de Johan Cruyff (que el problema el té a casa seva). La influència de Rexach, amb un peu a la secretaria tècnica, un altre en els mitjans de comunicació i el cul a la Llotja, és notòria i evident.

Bartomeu malda per convertir aquests mesos finals de mandat en una campanya electoral triomfant que li netegi la imatge i el deixi en condicions per aspirar a la (re)elecció. El seu esforç és encomiable. Amb la pilota poc hi pot fer, més enllà d’escampar noms de futbolistes a qui pensa fitxar quan la FIFA el deixi i confiar que Messi li faci la feina de guanyar alguna copa amb què retratar-se. Es menja els gripaus a dotzenes i sense amanir. L’últim que havia caçat era el de Cruyff. Però resulta que a la bassa culer hi van criar tants capgrossos, que els gripaus li salten allí on no se’ls espera i quan menys s’ho imagina.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat el diumenge, 1 de març de 2015].

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s