Conviure amb l’ictus

Avui fa just un any vaig patir un vessament cerebral. Va ser cap a quarts d’onze de la nit. Va ser una sensació estranya. No recordo haver notat cap molèstia al cap, ni haver tingut cap esvaïment. Ni cap avís els dies previs, tampoc, per bé que, un cop l’havia tingut, els amics i les persones amb què m’havia trobat aquell divendres a la tarda i al vespre van afirmar que m’havien trobat distant i absent perquè no els havia respost algun dels comentaris o preguntes directes que m’havien fet, com si no els sentís. Per a mi, en canvi, havia estat un dia normal. Al matí havia fet classe a la Universitat de Vic i havia anat tot bé. És cert que durant la setmana m’havia notat més cansat del compte i amb un mal de cap lleu, però persistent, que havia atribuït al constipat de la setmana anterior i a l’entrenament per a la marató d’Empúries que començava a ser exigent.

El primer senyal va ser a la mà esquerra, que em va quedar com enrampada. Tot va anar molt de pressa i no vaig tenir temps d’entendre què em passava. La mà se m’havia enrampat, sí, però no era com quan se t’adorm un membre i de seguida el mous i notes com se’t desperta i s’alleuja. Perquè quan vaig provar de bellugar els dits vaig adonar-me que els dits no em responien i que tampoc no podia aixecar la mà, ni el braç. Ni el peu ni la cama esquerra feien cas a l’ordre que els donava de moure’s i alçar-se. Se m’havia paralitzat tot el cantó esquerre. Vaig advertir la Laura. Em va mirar i va entendre que m’havia ferit, doncs ella va notar que se m’havia torçat la boca, també. Va trucar l’ambulància, va avisar el meu fill gran i a la família i va fer tot el que calia fer.

Jo, no em vaig espantar. Podia parlar amb una certa normalitat i em semblava que hi era tot, vull dir que era conscient en tot moment del que m’estava arribant. No vaig pensar en un atac de feridura i això que tant l’àvia Patro com la mare n’havien tingut. Sabia el que era. El primer que se’m va passar pel cap va ser un atac de cor. Però, pel que havia llegit i m’havien explicat, hauria de sentir un dolor molt fort al pit i al braç, i de dolor no en sentia gens. Vaig descartar l’infart i suposo que va ser per aquesta raó que no em vaig ni espantar, ni angoixar. I perquè no estava sol. Tot aniria bé.

L’ambulància va venir de seguida. Em van traslladar a l’hospital de Manresa i em van fer les proves que tocaven i aviat en vam saber el què. Havia patit un ictus. Havia estat lleu. Quan vaig arribar a urgències, ja podia alçar la cama i aguantar-la uns segons. El braç encara s’hi resistia, però ja podia bellugar els dits i la mà i tenir-la suspesa uns instants en un esforç quasi titànic.

A l’hospital m’hi vaig estar tretze dies. Si per mi hagués estat, n’hagués sortit abans. Em recuperava bé i força de pressa, tenint en compte les circumstàncies, és clar. La convalescència a casa va durar fins a primers de maig, en què vaig tornar a la feina.

Em van dir que havia estat de sort. M’ho va dir el doctor i més d’una infermera i la majoria de les persones que em van venir a veure m’ho van repetir. Tenien raó. Però jo, m’hi vaig rebel·lar a cada volta. I encara ara ho faig, si algú hi insisteix. Perquè jo no era en cap dels grups de risc que defineixen els manuals sobre l’ictus. Jo havia fet bondat. No he fumat mai, no sóc hipertens, faig exercici, potser en excés, no tinc el colesterol alt… A mi, doncs, no em tocava patir-ne cap.

No m’han sabut dir mai la causa del vessament de sang que vaig fer. Hi ha qui en dóna la culpa a l’estrès d’aquells mesos, però el neuròleg m’ho ha descartat cada vegada que li ho he apuntat. Es veu que formo part del tant per cent de casos que es queden sense una causa clara. Per això em nego a acceptar que vaig estar de sort. Si de cas, fa un any, avui i cada dia he de celebrar i agrair que fos lleu. D’acord.

De seqüeles físiques, a penes me n’han quedat. Un formigueig constant a la planta i els dits del peu esquerre i, de tant en tant, també a la mà esquerra, potser els dies en què he forçat més del compte a la feina o després d’una setmana d’entrenament intens. No en sé la causa. Podria ben bé ser una sensació que jo em creo, només.

Avui que fa just un any del vessament cerebral, puc dir que me n’he refet bé i quasi del tot. Tan sols m’ha quedat un ròssec: la por a patir-ne un altre. Perquè conviure amb l’ictus és recelar d’un formigueig més viu que de costum, o d’un esvaïment sobtat o d’una molèstia al cap inesperada. Com el lladruc del gos de casa que et desperta a mitjanit i no saps per què.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s