Debatre el model Barça

La manera de guanyar l’Atlètic de Madrid, amb dos gols al contracop i un a la sortida d’un córner i havent-se jugat al terreny blaugrana la majoria de minuts de la primera part en què es va decidir el partit, ha revifat la qüestió del model Barça. Sobretot l’han recuperat aquells que, com Enric Bañeres, es declaren resultadistes i confessen la seva admiració pel joc de contracop.

Jo trobo que és un debat fals, com aquell que pretén oposar jugar bé o guanyar. Però vint-i-quatre hores després i, sobretot, amb la victòria al sarró i l’ambient destensat, veig que fa de bon debatre.

Dic que és un fals debat perquè sovint als qui ens agrada veure un equip, en aquest cas el Barça, buscar el control del joc des de la possessió de la pilota i procurar que les escaramusses passin en el terreny del rival i el més a prop possible de la seva porteria, que prioritza fer gol en comptes d’evitar que n’hi facin, els qui preferim aquest plantejament, dic, no neguem ni la bellesa del contracop, ni que el contracop sigui un recurs que cal aprofitar quan se’n té l’ocasió.

Perquè acceptar-ho voldria dir, per exemple, que no apreciem l’excel·lència de la jugada del primer gol, iniciada amb un regat meravellós de Messi, continuada amb una passada exacte de Suárez i culminada amb una rematada precisa de Neymar; o que neguem el valor de la passada amb avantatge que Ter Stegen li va fer a Neymar i que l’àrbitre no hauria d’haver anul·lat. La mateixa consideració mereix el tercer gol, amb l’afegit de la participació d’Alba, que després d’evitar el gol a la seva porteria —ni que fos amb el braç—, va córrer fins a l’àrea contrària, es va oferir a Messi i es va llançar per fer la passada definitiva a Neymar.

El que jo he defensat sempre és que històricament el gust culer, ja des dels anys fundacionals, ha estat educat en un tipus de futbol concret, fonamentat en l’afany d’atacar i la qualitat tècnica dels futbolistes propis. Només cal llegir les cròniques dels primers partits disputats en què es destaca que, a més de guanyar, juguen bé. Tot el que ha vingut a posteriori ha estat un matís i una adaptació als temps. I quan, pel que sigui, s’ha contradit aquella preferència, essencial sí, hi ha hagut grinyols.

I la segona raó que he sostingut és que el joc de l’equip s’ha d’adequar als jugadors que té, en primer lloc, i a l’ideari del seu entrenador, segonament. Vull dir que si l’alçada mitjana supera de poc el metre i mig, no se’n traurà res de centrar pilotes a l’àrea, per exemple; una altra cosa és que, per completar la plantilla i fer-la més versàtil, es busquin futbolistes amb característiques físiques i tècniques distintes o que des de les categories inferiors es fomenti i es treballi la diversitat. Ara mateix, veig que no és el mateix jugar amb Xavi que fer-ho amb Rakitič.

Malgrat la victòria rotunda i incontestable del Calderón, no crec que el contracop hagi de ser el sistema de joc prioritari. Em penso que ho serà el desordre aparent a què vam assistir atònits i fascinats durant la primera part. Sobretot si no hi ha el Xavi. Perquè el model és Luis Enrique.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s