D’Anoeta al Calderón

El futbol té uns girs inesperats i insòlits que el converteixen en un espectacle fascinant i únic. El mes de gener que ha viscut el FC Barcelona i, d’una manera particular, el partit d’anit al Vicente Calderón fan bona aquesta qualitat d’imprevisible i d’excepcional que té el futbol.

El FC Barcelona va caure de mala manera a Anoeta. Començava l’any amb una derrota al camp de la Reial Societat que no es podia permetre. Tothom hi va fallar, des de l’entrenador que va sorprendre amb una alineació incomprensible i inadequada per la transcendència del resultat als jugadors que no van comprendre què s’hi jugaven passant per Leo Messi que va reaccionar de forma improcedent a la seva suplència.

La derrota d’Anoeta anunciava ensulsiada. Luis Enrique i Messi no van amagar el seu trencament de relacions i el president Josep Maria Bartomeu va capejar el temporal amb vint-i-quatre hores de fúria en què va cessar el director tècnic, Andoni Zubizarreta, i va anunciar la convocatòria d’eleccions per a final de temporada.

A més, el calendari augurava tempesta: l’Atlètic de Madrid a l’horitzó més immediat, l’equip que els blaugrana no havien pogut guanyar ni una sola vegada en els sis partits en què s’havien enfrontat la temporada anterior, ni en una, ni en dues tasses sinó en tres!

El pitjor rival en el pitjor moment, dèiem. Encabat gener, l’Atlètic de Madrid ha resultat ser el rival idoni damunt del qual el Barça ha edificat una revifada tan merescuda com inopinada fa tot just vint-i-cinc dies. Des d’Anoeta i fins al Calderón, els blaugrana han guanyat set partits amb un balanç de 25 gols a favor per 3 en contra, tots tres contra els matalassers, i dos dels quals de penal. Aquest gir, no hi ha guionista que el pugui imaginar.

I encara menys s’hagués pogut escriure una trama tan rara com la que es va desenllaçar anit. Vull dir que si algú ens l’hagués presentat l’haguéssim descartat per inversemblant.

Només eren uns quarts de final de la Copa del Rei, però tant l’Atlètic de Madrid com el FC Barcelona havien plantejat el partit de tornada de la seva eliminatòria com si s’hagués tractat d’una semifinal de la Lliga de Campions o d’un partit decisiu per al títol de Lliga, gairebé, els matalassers per fomentar l’esperit de remuntada, els blaugrana per consolidar la revifalla que dèiem i tots dos perquè eren conscients que qui en sortís vencedor tindria moltes probabilitats d’accedir a la final com a clar favorit al títol.

Als quaranta segons, els matalassers ja havien igualat l’eliminatòria i tenien el partit al punt on volien. Tanmateix, es van encegar i van actuar enfervorits, com si haguessin olorat sang o com si el temps se’ls acabés i els calguessin un o dos gols més, no van fer de matalassers i es van llançar a un atac desaforat i desordenat. Tenien pressa, des dels futbolistes a l’entrenador i els aplegapilotes, ningú volia perdre un segon.

La qüestió és que van convertir el joc en un caos, amb la pilota anant d’un cantó a l’altre, de la defensa a la davantera, i passant més estona a l’aire que no pas a la gespa, d’un cap a l’altre. No era el millor escenari per als blaugrana, certament, mestres com són de la pausa i el seny tàctic i habituats com estan a pensar les jugades situats al terreny del contrari.

Però, per allò dels girs inesperats del futbol, va resultar que en aquella bogeria que semblava idònia per a l’Atlètic, el Barça en va emergir com un equip dotat per la pilotada llarga i el contracop vertiginós i hàbil en les jugades a pilota parada. El futbol al revés. Ni l’àrbitre que va ajudar a fer més caòtic el caos, ni el fet d’avançar-se dues vegades en el marcador i quedar-se a un sol gol de passar l’eliminatòria van calmar l’ànim atlètic, al contrari, va semblar que l’excitaven i l’exasperaven. Probablement, les imatges que resumeixen més bé el partit i l’intercanvi de papers és la d’Arda Turan, potser el futbolista més exquisit dels atlètics, llançant la bota contra el linier i la de Neymar entomant impassible i responent amb filigranes totes i cadascuna de les puntades i violències amb què el van voler provocar.

Un altre tomb inusual: Amb mitja part, n’hi va haver prou. El guionista ja l’havia feta prou grossa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s