Barça – Atlètic: l’altre clàssic?

El periodisme esportiu tendeix a l’hipèrbole. Hi cau per culpa de la facilitat amb què extreu conclusions categòriques de partits intranscendents o de fets i declaracions banals. I per manca de perspectiva, sobretot. Ho dic perquè ara resulta que el partit d’aquesta nit entre el FC Barcelona i l’Atlètic de Madrid mereix el qualificatiu de clàssic ( neoclàssic, n’hi diu avui mateix Alfredo Relaño a l’AS) que fins ara estava reservat als Barça – Madrid. L’altre clàssic, se n’ha començat a dir.

L’adjectiu clàssic aplicat als Barça – Madrid no té gaire història. S’hauria d’estudiar, però si la memòria no em falla se’n va començar a dir així a finals dels anys noranta. Fins llavors, el més normal era dir-ne derby fins que algú es va adonar de la pífia, perquè un derby es refereix a un partit entre dos equips d’una mateixa ciutat, i va trobar que clàssic era l’adjectiu més adient.

Pel significat que hi donen els diccionaris, l’accepció que més s’hi ajusta és la del partit més característic (per habitual i repetit, s’entén) del futbol espanyol. Però, llavors, els altres clàssics haurien de ser els Barça – Athletic Club i els Madrid – Athletic Club molt abans que no pas els enfrontaments del Barça amb l’Atlètic, sobretot a la Copa.

Tant se val. Perquè, de fet, si els Barça – Madrid van merèixer el qualificatiu de clàssic no va ser pas per la quantitat de vegades que s’havia disputat sinó per la qualitat de l’enfrontament, vull dir per la rivalitat extrema i per la transcendència sociopolítica d’ambdós clubs. Com que Barça i Madrid mereixen la consideració de més que un club, encara que sigui per significats distints i oposats, els seus enfrontaments també són més que un partit.

És precisament per aquesta raó, perquè els partits contra l’Atlètic de Madrid no van més enllà de la rivalitat futbolística, que pot ser més o menys exacerbada en funció de les temporades o els protagonistes, que trobo que el qualificatiu de clàssic no és prou precís.

Tanmateix, com que la realitat és dinàmica, no s’ha de descartar que s’acabi imposant. Dependrà de la capacitat que tinguin els matalassers de mantenir el nivell que han assolit les dues últimes temporades i de discutir l’hegemonia culer i merenga no només al futbol espanyol, també i sobretot a l’europeu.

Perquè una de les conseqüències de la globalització del futbol és l’aparició de rivalitats que van més enllà de les competicions domèstiques. I això vol dir tenir una presència regular en les fases finals de les competicions que tenen ressò mundial, i guanyar-ne el títol periòdicament, i tenir seguidors arreu del món.

És clar que de la globalització del futbol n’emergiran rivalitats noves que haurem de qualificar adequadament en funció de l’incident que les hagi provocades.

Ara l’Atlètic de Madrid s’ha posat al nivell futbolístic del FC Barcelona i del Reial Madrid i no sembla que hagi d’afluixar. Millor. Tanmateix, amb un pressupost de 150 milions d’euros, davant dels més de 500 milions de Barça i Madrid, difícilment podrà mantenir el ritme que li imposaran una temporada rere l’altre. És clar que l’entrada de l’inversor xinès Wang Jianlin, que ha adquirit un 20 per cent de les accions del club, si serveix per augmentar-ne la capacitat de despesa, l’ajudarà a passar de nivell i situar-se en la lliga dels clubs globalitzats. Temps al temps. No hi ha una altra via per esdevenir un clàssic.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s