La futbolització de la política

L’acord de fa una setmana entre el president de la Generalitat, Artur Mas, i d’ERC, Oriol Junqueras, ha amarat les anàlisis periodístiques d’una perspectiva pròpia de l’esport i del periodisme esportiu, vull dir de dilucidar qui ha guanyat i qui ha perdut, com si es tractés d’una competició. No és cap novetat. El mal, ja fa temps que dura. No només ho fem els periodistes, també hi cauen els dirigents polítics.

Un exemple del que dic és l’article d’Enric Juliana a La Vanguardia de divendres «El moment Catalunya». “Tàcticament, guanya Mas”, comença dient. No és l’únic cas. Si el cito és perquè em va semblar que Juliana, precisament, en criticava la deriva a la tertúlia de RAC1 de dijous, si ara no em confonc.

És un mal que ve de lluny. Als anys trenta, quan el futbol s’havia convertit en un esport de masses, des de La Veu de Catalunya Francesc Cambó criticava la “febre per les exhibicions futbolístiques que té un caràcter morbós que hom podria qualificar de ridícul i grotesc” i Josep Pla advertia que “seria lamentable introduir a la política la faramalla futbolística. No confonguem les idees d’esquerra amb les segregacions d’un interior esquerra qualsevol, xiroi, sentimental i eloqüent…”.

Si Cambó i Pla aixequessin el cap, veurien horroritzats com aquella tendència s’ha agreujat. La “faramalla futbolística” és quotidiana i aclaparadora.

Els comentaris de Cambó i de Pla anaven contra la figura de Josep Suñol i Garriga i dels periòdics La Nau dels esports i La Rambla que va finançar i de què era editor i propietari, respectivament. La popularitat de Suñol era tan magnífica i abastava tants espais públics, des dels esports a la política passant per la cultura i l’àmbit social, que des de La Veu el periodista Manuel Brunet va parlar el 1936 de sunyolització de Catalunya.

És clara la meva posició a favor de les tesis de Suñol i la tasca empresa des de La Rambla. L’esport, i el futbol en la primera línia, és un vehicle fantàstic per a la formació i l’educació personal i col·lectiva per totes les virtuts que li són inherents i que es poden contenir en el concepte de joc net. És el que defensava Suñol.

Ara: també veig perniciosa i lamentable, per excessiva i banalitzadora, aquesta futbolització de la política i d’una qualsevol altra activitat. De fet, més precisament, el que trobo empobridora i danyosa és la reducció analítica al fet de qui hi guanya i qui hi perd. Com si tota acció pública o privada fos una competició. És clar que la primera víctima d’aquesta vulgarització de l’anàlisi periodística en són el futbol i el periodisme esportiu mateixos.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s