Messi: “Tot és mentida”, menys el que és veritat

En el futbol més encara que en la política cal fixar-se en què fan els protagonistes i relativament poc en què diuen. L’últim exemple: per intentar convèncer-nos de que el vestidor blaugrana és una bassa d’oli i de que Leo Messi no ha pensat en deixar el FC Barcelona han hagut de transcórrer tres o quatre dies i més d’una roda de premsa abans els afectats no es decidissin a dir-nos que tot el que s’havia publicat era mentida.

De manera que tant se val l’exactitud de les informacions i dels desmentiments tardans del president Josep Maria Bartomeu i del ara sí, ara no del mateix Messi perquè a hores d’ara ja sabem que el pitjor de tot el que haurà passat durant el mandat Rosell – Bartomeu és la gestió que han fet del jugador argentí.

Si els pitjors auguris s’acabessin complint i Messi se n’acabés anant, per més diners que aportés a les arques del FC Barcelona, posem els 250 milions d’euros de la clàusula, al meu entendre s’hauria comès un error descomunal, més greu encara que el que va cometre l’any 1961 amb el traspàs de Luis Suárez a l’Inter. Hi ha valors intangibles que no es poden mesurar amb diners.

Per comprendre la dimensió del mal que causaria, quan el futbolista té 27 anys i està en plena maduresa, hauríem d’imaginar què hagués significat per al Madrid traspassar a Di Stéfano, per al Bayern de Munic a Beckenbauer, per al Manchester United a Charlton o per al Santos a Pelé. La història d’aquests clubs seria del tot diferent. I la del futbol, també.

Ara: el que esdevé fascinant i aclaridor és traçar l’origen i els episodis claus d’un cas inimaginable fins fa poc. La primera persona que va encetar el debat va ser el president Sandro Rosell quan a començaments de setembre de 2013, en una entrevista a TV3, va sorprendre tothom en dir que tenien enquestes en què “un 2 per cent dels socis no volien Messi”. Fins llavors, havien sorgit informacions puntuals sobre ofertes per al crac argentí, però la possibilitat de traspassar-lo no era en l’imaginari blaugrana. Avui, ja hi és. Al setembre del 2013, el fet mateix de preguntar al soci si volia Messi ja era insòlit. Avui, ja no ho és.

I és que des d’aquelles declaracions hi ha hagut un deteriorament progressiu de les relacions entre Messi i el barcelonisme oficial i de la seva imatge. De ser un jugador que no es ficava mai amb ningú ni amb res, de ser un futbolista gairebé autista que només s’expressava amb la pilota als peus i a qui l’únic que l’emprenyava era no poder jugar, ha passat a ser un jugador un punt polèmic i pesseter i tan egoista com per ser capaç de demanar la destitució de l’entrenador. S’ha arribat a escriure que és l’autèntic president del Barça.

Ja dic que traçar-ne els episodis clau és fascinant i esdevé revelador. Per un costat, tenim la topada amb el vicepresident econòmic, Javier Faus, a finals del 2013 com a fet més evident i rellevant, però per un altre hem observat decisions més subtils com el fitxatge de Neymar amb un contracte que el convertia de facto en el jugador més ben pagat de la plantilla, situacions com el litigi amb Hisenda, notícies sobre els seus vòmits o els quilòmetres que corre, crítiques al seu joc, enfrontaments de familiars seus amb aficionats o detalls com l’acomiadament de l’encarregat de material Txema Corbella o l’intent d’apartar Pepe Costa, persona de la seva confiança, que per a Messi són més raons que no pas detalls.

Tot plegat ha permès formular una equació plausible: havent fitxat la icona mediàtica (que a més també ho és de Nike) que el pot substituir i tenint com a objectiu prioritari la construcció d’un nou Camp Nou, operació per a la qual els calen 600 milions d’euros pel cap baix, la junta directiva de Rosell – Bartomeu pretén traspassar Messi, però per a no prendre-hi mal ha forçat el debat perquè sigui el jugador qui demani de marxar i que el soci soci s’ho agafi com un mal menor i inevitable. Si ens hi hem fixat bé, haurem vist que el debat s’origina i s’agreuja tot just acabat de fitxar Neymar.

Però… ja sabem que en el futbol tot és mentida, llevat del que és veritat.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat dimarts, 13 de gener de 2015]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s