Un partit més, una assemblea menys

El FC Barcelona ha tingut un partit plàcid contra l’Eibar (3 a 0), malgrat el parell d’ensurts de la primera part i que no l’hagi resolt fins a la darrera mitja hora. Tan tranquil com l’assemblea de compromissaris que han passat avall el president Josep Maria Bartomeu i la seva junta directiva. Encara que no ho sembli, una cosa i l’altra estan connectades i no només pel que és d’imaginar: allò de que quan l’equip va bé, tot va bé. Al meu entendre, hi ha raons diferents que expliquen una i altra placideses.

Futbolísticament, fa temps que el balanç competitiu de la Lliga espanyola és molt negatiu. Hi pot haver un accident de tant en tant, un parell cada deu anys (València i Atlètic de Madrid) a tot estirar, però el títol se’l juguen inexorablement cada temporada Barça i Madrid. Dissabte que ve en viurem el primer acte. No hi ha millor manera de calcular el balanç competitiu d’una lliga com comparar els punts amb què es guanya ara i amb els que es guanyava fa uns anys i la diferència de punts que obtenen el primer i el segon classificat respecte del quart. Uns i altres han crescut ininterrompudament.

I pel que fa les assemblees, la pregunta no ha de ser com convertir-les en representatives de la massa social sinó si té gaire sentit seguir-les celebrant quan s’ha evidenciat que no compleixen la funció de debat i control que li atorguen els estatuts del club. L’anomalia és força més complexa del que pot semblar de cop al bot.

Perquè, d’una banda, és veritat que cap dels afers que generen controvèrsia entre l’afició blaugrana, l’acció de responsabilitat contra Joan Laporta, l’adhesió al Pacte Nacional pel Dret a Decidir o el patrocini de Qatar, per exemple, s’hi debaten de manera oberta i profunda; els precs i preguntes no fan aquesta funció. No hi ha deliberació.

I perquè, d’una altra banda, si agafem la setmana que hem passat, aquesta de prèvia de l’assemblea en què, per a més raons a favor, no hi ha hagut futbol de clubs, ens adonarem que els dos temes de què més s’ha parlat han estat l’incident de Piqué amb la Guàrdia urbana de Barcelona i el reportatge de Carles Torras emès per TV3 sobre els vincles del Reial Madrid amb el franquisme. I si n’hi volem posar un tercer, seria el contrast d’opinions sobre què era millor, que Messi superés el rècord golejador de Zarra al Camp Nou aquesta jornada o la que ve al Santiago Bernabéu, i si s’hauria d’aturar el partit per celebrar-ho.

El futbol s’ha convertit en una indústria i els clubs en multinacionals de l’oci que no precisen assemblees perquè han convertit els seus aficionats-seguidors en clients – consumidors.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat dissabte, 18 d’octubre de 2014]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s