El Barça en una Catalunya independent

El president de la Lliga de Futbol Professional, Javier Tebas, ha dit aquesta setmana que “ni el Barça, ni l’Espanyol jugarien la Lliga espanyola si Catalunya s’independitza”. I va explicar que això seria així perquè la Ley (ai!, la llei) del deporte no ho permet, tan sols recull una disposició addicional que permet a Andorra disputar les competicions espanyoles. És a dir, que per a què el Barça, l’Espanyol i la resta de clubs catalans puguin jugar les competicions espanyoles si mai Catalunya esdevé un estat independent, caldria afegir a la llei de l’esport espanyola una disposició addicional com la que beneficia Andorra.

O sigui, que tot plegat és un parlar per parlar o un parlar per ganes de fer por perquè es deuen pensar que els culers renegaran la independència si la conseqüència és no poder jugar contra el Reial Madrid a la Lliga espanyola. Si mai Catalunya assoleix la independència, abans no sigui proclamada oficialment, s’obrirà un període de negociació d’uns quants mesos o anys, dependrà de les ganes d’entendre’s, en què la qüestió de les competicions esportives també es tractarà.

Ara: posem-nos en l’escenari de la ruptura total amb què amenaçava Tebas. En primer lloc, s’hauria de veure qui hi sortiria perdent més. Si parlem de seleccions, és clar que Espanya quedarà afeblida en totes les disciplines i que en moltes d’altres, com l’hoquei, el waterpolo o les curses de muntanya, senzillament desapareixerà de les competicions internacionals, almenys d’entrada. I que Catalunya hi guanyaria infinitament és obvi perquè ara hi té vetada la seva participació, tret d’algunes poques federacions d’esports minoritaris.

I si parlem de competicions espanyoles, també és evident que Espanya se’n ressentirà, en uns esports més que en d’altres. I jo no veig que per a Catalunya en conjunt hagi de ser cap tragèdia. Hi veig força avantatges: la possibilitat d’organitzar uns calendaris més racionals amb lligues de menys equips, menys despeses econòmiques atès que els desplaçaments s’escurçarien… No perdo pas de vista que per a clubs com el Barça, l’Espanyol, la Penya, el Manresa o el Granollers significaria baixar de cop uns quants graons, els mateixos que pujarien els clubs que ara estan en un segon nivell i que no poden jugar mai contra els millors clubs catalans. A mitjà termini hi hauria un augment del nivell de l’esport català que redundaria en les seleccions catalanes.

I potser provocaria que el Barça, però també el Reial Madrid i els operadors televisius que maneguen el negoci s’obrissin d’una vegada per totes a la creació d’una Superlliga europea. I si no, també es podrien empescar una lliga ibèrica amb els portuguesos. D’alternatives no en falten. Segur que els que s’hi juguen les garrofes en trobaran una d’idònia i lucrativa.

La setmana també ens ha dut l’adhesió del FC Barcelona al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Després de tant demanar-ho, cal dir que ja era hora i celebrar-ho. No obstant, ben mirat, ja ha estat ben rar l’abans, la forma d’anunciar-ho i el després. M’explico: dilluns, després de la junta directiva, el portaveu Manuel Arroyo va llegir un discurs antic de l’expresident Sandro Rosell en què deia que el Barça estava a favor del dret a decidir. Però quan li van preguntar si s’hi adheria, va dir que de moment no. És a dir, que feien un Rosell: faig veure una cosa, però de veritat en faig una altra. Després, sense que se sàpiga per què, per més que s’intueixi (la pressió popular, les firmes del Manifest Blaugrana de cara a l’assemblea), es va fer conèixer una carta del president Josep Maria Bartomeu al president Joan Rigol en què, oh! miracle, s’hi havia colat el verb adherir. Satisfacció i felicitacions a doll i l’agraïment del president Rigol, però ni una sola declaració de la part barcelonista fins que va aparèixer el vicepresident Carles Vilarrubí per dir que “firmar el Pacte nacional pel dret a decidir no canvia res al Barça”.

La pregunta que em faig és la següent: aquest guirigall respon a la por de patir arbitratges constitucionals o bé respon a raons ideològiques? Per la primera qüestió, no crec que pagui la pena preocupar-se’n perquè em penso que la variació serà imperceptible. I pel que fa la segona, d’uns quants directius, personalment, no en tinc cap dubte; i d’uns altres, doncs tampoc.

[Aquest article va sortir publicat a Nació Digital.cat el diumenge, 12 d’octubre de 2014]

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s