L’entorn de can Barça en el temps dels ismes

A còpia de manipular-les, el significat de les paraules es difumina i perd precisió. En l’imaginari blaugrana és el cas del concepte entorn. Quan Johan Cruyff se la va empescar, tothom va saber a qui es referia: l’entorn era la colla de periodistes que actuaven com a corretja de transmissió de la directiva de Josep Lluís Núñez en el seu enfrontament amb l’entrenador holandès.

A L’entorn. El circ mediàtic del Barça (Cossetània, 2010), Àlex Santos afirma que “apareix i s’assenta definitivament entre nosaltres el 1992 quan Cruyff prefereix esmentar el concepte entorn en comptes d’assenyalar amb el dit el gerent de l’entitat, Anton Parera, a qui creia, junt amb la política de govern de Josep Lluís Núñez, un problema per a la seva feina d’entrenador. A partir d’aleshores, aquest entorn com a paraula adquirirà connotacions negatives, ja que s’hi referirà per denunciar inestabilitat. En definitiva, es tractarà d’un joc d’estratègia, de parlar de forma críptica, de jugar a través de la premsa a enviar missatges en clau.”

Des d’aquell 1992, ha plogut i ha nevat a cor què vols i la paraula entorn n’ha patit els efectes i n’ha sortit tan esllenegada i descolorida que avui és habitual llegir-la i escoltar-la de periodistes i analistes que, per l’experiència acumulada i l’opinió que emeten, situaries en trinxeres ben diferents.

“Quan s’invoca l’entorn s’assumeix explícitament que no es vol ser precís. Dir entorn es com llençar la pedra i amagar la mà. Dir entorn és dir-ho tot i no voler dir res.” (Santos, 2010)

Aquesta pèrdua de precisió de la paraula entorn ens obliga a fer dos exercicis per a recuperar-ne el significat i poder-nos entendre. Primerament, caldria reescriure’n la definició i fer una tipologia de l’entorn. I, segonament i per si de cas, hauríem de recuperar el costum de citar qui inclou en cada cas l’entorn a què ens referim.

Una de les característiques de la premsa de la primera meitat de segle són les picabaralles que hi havia entre periodistes i articulistes que se les fotien d’un diari a l’altre. Ara també passa, tot i que amb una freqüència menor.

En tot cas, la diferència més notòria que s’observa llegint aquelles esbatussades és que mentre en aquella època sempre tens clar qui contestava qui i per quina raó, avui tot queda amagat rere d’eufemismes i sobreentesos, de manera que si no estàs molt ficat i al cas del que es ventilen els articulistes o tertulians, no hi ha forma d’entendre’n de la missa la meitat. En aquesta voluntat de “llençar la pedra i amagar la mà” que deia Santos, l’ús de l’entorn és oli en un llum.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s