I a can Barça, ara què? (I III)

I a can Barça, ara què? (I III)

 

Entre els debats que s’han suscitat aquesta temporada hi ha el que s’ha muntat al voltant de la figura de Leo Messi. Com que és un cas molt recent, encara en podem resseguir els episodis des de l’inici.

Va ser un debat inesperat. Crec que una temporada enrere tot just ningú hagués gosat plantejar el traspàs de Messi. Ni en broma. L’argentí era un jugador indiscutible i intocable.

En el moment de deixar la banqueta blaugrana, Josep Guardiola va aconsellar als dirigents del moment i als futurs que rodegessin Messi dels futbolistes idonis per a què ell pogués desplegar tot el seu talent.

A risc de caure en un anacronisme, ens imaginàvem que Leo Messi podria arribar a ser el Di Stéfano del Barça en el sentit que marcaria un abans i un després en la història del FC Barcelona tant pel que fa el palmarès com pel que fa la seva la seva projecció exterior.

I és en aquest punt on som perquè ja és veritat ara que des que Messi n’és el jugador insígnia, el FC Barcelona no havia guanyat en un mateix període tants campionats espanyols, ni tants d’internacionals, ni els seus triomfs i els seu joc havien assolit tant de ressò, ni amb el Barça de les Cinc Copes, ni amb el Dream Team, ni amb el de Ronaldinho.

El més sorprenent del debat és el debat en si mateix. Vull dir que va sorgir de cop, sense que ningú l’hagués vist a venir. És incomprensible que cap club es pugui arribar a qüestionar mantenir a la seva plantilla a qui es considera el millor jugador del món de tots els temps, qui ha estat pedra angular del període més brillant de la seva història, qui és el punt d’inici i final de l’equip que s’ha qualificat com el millor del món agafant qualsevol altra època, que s’ha format al planter amb tot el que això significa i que als 28 anys tot just arriba a l’edat que es considera de la plenitud esportiva.

La primera autoritat que va gosar qüestionar públicament la figura de Messi va ser el president Sandro Rosell en una entrevista a TV3, el setembre de 2013, encara no fa ni un any, quan va afirmar que fins i tot hi havia un 2 per cent dels socis que no el volien.

Per la manera com ho va dir, sense que vingués a tomb, es pot interpretar que l’única pretensió de Rosell era subratllar la idiosincràsia dels culers que tenen el bon costum de debatre-ho tot.

No obstant, el fet és que aquella afirmació es va convertir en un debat que ha anat creixent com una bola de neu, amb episodis tan inaudits com el de les declaracions del vicepresident econòmic, Javier Faus, i la resposta contundent de Messi.

I em penso que s’ha instal·lat per sempre més i que ni la renovació firmada aquest dilluns, ni el propòsit d’esmena per a la pròxima temporada que va fer Messi tot seguit, serviran per eradicar-lo. Mala peça al teler quan ja és Messi qui, dolgut pels xiulets de diumenge, obre la porta a marxar: “Moltes vegades he dit que el Barcelona és casa meva, però que el dia que la gent ja no vulgui que estiguem aquí no hi estaré. Estimo molt aquest club i si hi ha gent que no em vol, que dubta de mi i prefereix que me’n vagi, ni hi tinc cap problema”, ha dit des de l’Argentina: impensable encara no fa ni un any.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s