La fi d’en cagaelàstics

El Barça ha perdut la Lliga i l’oremus. Els blaugrana han estat incapaços de vèncer l’Atlètic de Madrid (1 – 1) en el partit que en decidia el títol. Ni l’avantatge de jugar-se’l al Camp Nou davant de 96.973 espectadors, ni el fet d’haver-se avançat en el marcador li han valgut per superar els matalassers en el sisè enfrontament. El debat de la setmana, sobre quin equip mereixia més la Lliga, havia estat tan absurd com estúpida ha estat la manera de perdre-la perquè pitjor que no guanyar-la ha estat la pèrdua de la personalitat i la grandesa que l’havien fet admirable. L’únic que no l’ha perduda ha estat l’afició que ha reaccionat amb saviesa i elegància amb el xiulet final.

Martino s’ha acomiadat fent de Tata. Al llarg de la temporada, l’entrenador argentí ha donat senyals clares de no comprendre el sistema de joc del FC Barcelona. Substituir Iniesta quan es necessitava la seva capacitat de driblar o a Xavi quan el que calia era tenir el control de la pilota, o allunyar Messi del joc n’han estat les més flagrants. Potser n’era un admirador des de la distància, com es va dir quan se’n va anunciar el fitxatge, però ni el tenia apamat, ni n’ha arribat a coneixe’n els fonaments. Deixar Xavi a la banqueta en el partit decisiu per al títol de Lliga o no haver-lo tret amb l’1 a 0 ha estat la seva última tatada; la penúltima era deixar-hi Bartra per fer entrar un Piqué just recuperat d’una lesió que l’havia deixat sis setmanes fora de l’equip i mantenir el compatriota Mascherano, encara que aquesta té més a veure amb el coratge que no pas amb el sistema de joc. No era veritat que a aquest equip el podia entrenar qualsevol.

Ara: l’alineació ha estat coherent amb el seu ideari futbolístic en què el joc de posició és maldecap absurd i la possessió de la pilota una collonada cruyffista. La presència de Cesc augurava un futbol més directe i, en conseqüència, esbojarrat i taquicàrdic, i aquesta ha estat la proposta blaugrana des del primer minut: pressa per fugir de l’àrea pròpia, de passades poques i verticals, començant per Pinto, i nar-hi nant: un partit jugat a cara o creu amb una moneda que ja es sabia que estava trucada.

Ara la temptació serà parlar de fi de cicle i tota la pesca, però sembla força més complicat. Perquè més que les decisions no preses, la manca de renovació de la plantilla que s’ha argumentat insistentment al llarg de la temporada, trobo que hi pesen més les que sí que s’han adoptat. Sí el comiat de Puyol és el punt i seguit que tots els equips viuen, la fugida de Valdés és metàfora dels senyals d’enfonsament que de fa temps es poden llegir, i no pas entre línies. Vull dir que destruir sempre ha estat més fàcil que no pas construir.

[Aquest article va sortir publicat a Nació digital.cat el dissabte, 17 de maig de 2014]

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s