L’exemple de Puyol val una Lliga

La setmana passada vaig escriure que el dia a dia a can Barça no semblava que fos el d’un equip que s’està jugant el títol de Lliga. Un cop disputada la jornada de diumenge i amb el partit contra l’Atlètic de Madrid convertit en una final tenia curiositat per saber si des del club i des del vestidor es rectificava l’actitud i els senyals que emetrien eren de no estar per a res que no fos el partit de dissabte.

La veritat és que no m’ho ha semblat. Iniesta i Xavi, dos pesos pesants del vestidor, han sortit en roda de premsa dilluns i dimecres i n’han elevat el to del discurs, però sense cridar a sometent, que diguem. Al contrari, Messi va viatjar a Suïssa dimarts en un acte de promoció d’una de les marques que el patrocina i tota la plantilla sencera va acudir dimecres a l’aeroport en un acte de Qatar Airways.

Un capítol a banda han estat l’adéu de Víctor Valdés i la seva renúncia a ser acomiadat com es mereix i a ser dissabte al Camp Nou, que ha agreujat la sensació de plegar veles que s’arrossega des de fa dies, i l’acte d’homenatge programat per aquest dijous a Carles Puyol. Haver sabut que el club havia comunicat al director tècnic del futbol formatiu, Guillem Amor, que no continuarà en el càrrec ja no ha vingut d’aquí.

El que sabíem segur era que l’afició no fallaria, malgrat la decepció per l’empat de diumenge al camp de l’Elx i el sentiment de desconfiança envers la capacitat de l’equip de vèncer a la sisena l’Atlètic de Madrid que no s’ha deixat d’observar i malgrat els pocs senyals d’encoratjament que s’han emès des del club i el vestidor les últimes hores.

Ara: enmig d’aquest ambient tan poc engrescador ha sorgit la figura de Carles Puyol. Continuo pensant que haver programat l’acte d’homenatge – comiat en aquesta setmana no ha estat encertat; vull creure que no hi havia alternativa. Tanmateix, podria ser que el seu exemple, el record de la seva trajectòria vestint la samarreta blaugrana i la seva tasca com a capità, hagi servit per aixecar l’ànim culer. És aviat per saber-ho, però m’ha semblat detectar un canvi en positiu en els comentaris que he escoltat i llegit.

Carles Puyol ha deixat moltes imatges i gestos gravats a la memòria col·lectiva culer. Destacar-ne un o dos és un exercici controvertit. No obstant, per a mi n’hi ha dos que el defineixen com a capità i com a futbolista: el gest és la decisió que fos Éric Abidal qui aixequés la Copa d’Europa a Wembley i la imatge és la d’ell llançant-se per aturar amb el pit una rematada d’un davanter a porta buida.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s