No enterreu el seu cor a Munic

El futbol és un estat d’ànim que s’altera d’un dia per l’altre. Encara no fa quinze dies, els entusiastes de l’estil de futbol del FC Barcelona s’havien de batre en retirada davant l’ofensiva implacable d’aquells per a qui la victòria és la mesura i tant se val els mitjans. Ja sabíem que en un món de fanàtics, la victòria dels uns és la derrota dels altres. En el futbol, la revenja se serveix en calent i en fred.

No són bons temps per a la lírica, ni tampoc per a la filosofia. Les pallisses del Bayern de Munic al FC Barcelona (7 a 0) la temporada passada i del Reial Madrid al Bayern de Guardiola (5 a 0) en aquesta, amb l’afegit del fiasco dels blaugrana d’enguany i el bon paper de l’Atlètic de Madrid, són arguments de pes. Tanmateix, crec que no són raons incontestables.

Ara el debat s’ha aturat perquè hi ha hagut la revifada de les opcions del Barça a la Lliga i la reunió d’Andoni Zubizarreta amb Luis Enrique i l’acord per a la renovació de Leo Messi. Però és una treva tan sols. L’ofensiva es reprendrà així que hi hagi a l’horitzó una finestra de calma. Potser amb la reedició d’aquella disjuntiva falsa i absurda de què preferiu, jugar bé o guanyar? Ai las!

Com en tots els debats, la clau és el marc mental en què es desenvolupa. D’entrada, n’hi ha hagut un de ben poc dissimulat. Perquè més que discutir sobre l’estil de joc en la derrota del Bayern davant del Madrid el que hi va haver va ser un pim, pam, pum contra Josep Guardiola. Per allò que deia de les revenges.

D’aquella eliminatòria, la conclusió que en vaig extreure no va ser la fi d’un estil de futbol sinó que no hi ha cap estil que es pugui aplicar sense els futbolistes adequats i, més important encara, sense que els futbolistes que l’han d’executar se’l creguin.

Aquesta sensació la vaig tenir especialment en el partit de tornada. La impressió que em van fer els jugadors del Bayern és que no es creien que jugant com els manava Guardiola se’n sortissin. Suposo que les declaracions de Franz Beckenbauer, per exemple, no hi van ajudar gens.

Davant de la televisió, incrèdul per la baixada de braços tan poc teutona, vaig recordar una anècdota de l’època de Cruyff. Llavors, quan arribava un jugador nou, Bakero l’agafava el primer dia i li deia que, per més estrambòtiques i forassenyades que li semblessin les instruccions que li donaria, que en fes cas i les seguís al peu de la lletra perquè, encara que sembli impossible, funcionen.

Doncs això, que per a mi el problema de l’eliminatòria entre el Bayern i el Madrid va ser que hi havia uns futbolistes que no es creien el seu entrenador. La qual cosa centra el problema en la dificultat d’implementar un estil de joc en una cultura futbolística estranya, més encara si es torna hostil, i no pas en l’estil concret. Dit d’una altra manera, el problema el té Guardiola més que no pas el seu ideari futbolístic.

Res de tot això no treu que l’estil de joc basat en la possessió de la pilota hagi d’evolucionar. Exactament com ho han de fer tots els estils, també els que consisteixen en posar l’autobús davant del porter i sortir al contracop si s’escau, que s’han d’adaptar al rival de cada partit i als antídots que els van trobant. Passa amb tots els estils i en tots els esports.

En definitiva, que sempre he pensat que, a més d’un estat d’ànim, el futbol també és una manera d’entendre la vida. O digues-me quin estil de futbol t’agrada, i et diré com ets.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s