La memòria de Tito

L’homenatge que el barcelonisme ha fet a Tito aquest dissabte en els prolegòmens del partit de Lliga contra el Getafe (2 – 2) és el més transcendent de tot el que ha succeït al Camp Nou: la resta, haver perdut la lliga, joc més bo o més dolent, més entretingut o més avorrit, només ha estat futbol. I és que no és certa la sentència d’aquell entrenador del Liverpool que es deia Bill Shankly per a qui el futbol era molt més que una qüestió de vida o mort. Va ser un estirabot reeixit, però un estirabot i prou.
Closos els actes d’homenatge que el FC Barcelona ha organitzat i executat de manera excel·lent, emotius i respectuosos i en el punt just de tendresa, el repte que se li obre ara és aconseguir que Francesc Tito Vilanova sigui, efectivament, ‘Per sempre etern’ [sic]. Dic repte perquè la memòria històrica no és una assignatura que el club, en particular, i el barcelonisme, en general, tinguin aprovada amb bona nota.
És cert que d’uns anys ençà s’ha corregit aquesta manca de destresa alhora d’honorar els referents històrics, tant els individuals com els col·lectius. Seria el cas dels noms que s’han posat a la Ciutat esportiva (Joan Gamper), el Museu (Josep Lluís Núñez), la sala de premsa (Ricard Maxenchs), les samarretes penjades al Palau Blaugrana o els homenatges i recordatoris que s’han fet al Barça de les Cinc copes, la Recopa de Basilea o, el més recent, a Paulino Alcántara. L’esforç que es fa des de l’Associació de veterans hi té molt a veure. Tanmateix, més d’una vegada el barcelonisme s’ha barallat amb el seu passat. En tot cas, encara és lluny del que fan els clubs anglesos, per exemple.
En el cas de Tito es parla de posar el seu nom a una instal·lació (el futur camp del Barça B a la ciutat esportiva, La Masia… ). Qualsevol opció pot ser bona perquè la qüestió no és què es fa sinó com i per què es fa. És a dir, del que es tracta és que les futures generacions de barcelonistes sàpiguen qui va ser Tito Vilanova i quina és l’obra i quin és l’exemple, els valors, que ell ha representat i que des d’ara es volen transmetre i fer perdurar. I això no és un nom i prou a un equipament o a un trofeu. Vull dir que els homenatges d’avui no podem ser ni escuma, ni boira.
[Article publicat a Nació Digital.cat el 2 de maig de 2014]
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s