‘Cas Neymar’: Quanta confidencialitat es pot permetre?

El cas Neymar ha suscitat un debat oportú i pertinent sobre la confidencialitat dels contractes del món del futbol. Divendres, el flamant president del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu, va desvetllar tots els contractes del fitxatge de Neymar. Així, hem sabut que Neymar li costarà al club blaugrana 130,2 milions d’euros, més 2 milions més si arriba a ser finalista de la Pilota d’Or. Fins i tot hem conegut el sou del jugador, un fet insòlit. Ara: perquè fos possible, abans el pare del jugador n’havia aixecat la confidencialitat.

No és un debat banal si donem per bo que ha causat la dimissió del president Sandro Rosell.

En aquest debat, hi ha una línia argumental que defensa la confidencialitat dels contractes i, concretament en els de Neymar, està en contra de la querella presentada pel soci Jordi Cases perquè l’enginyeria contractual que s’ha fet servir no ha perjudicat el FC Barcelona. Al contrari, ha estat clau per fitxar-lo i evitar que anés a un altre club i ara, havent-lo desvetllat, és susceptible de causar-li problemes de tota mena, d’equilibris salarials al vestidor o fiscals.

El debat sobre la confidencialitat dels contractes no és nou al FC Barcelona. A mi m’ha recordat el que hi va haver amb motiu de la Due diligence que es va fer la temporada 2003 – 2004 al mandat del president Joan Gaspart. Probablement, seria entretingut veure qui deia què llavors i quantes coincidències o contradiccions hi ha amb qui diu què avui.

Jo crec que els contractes, tant els dels patrocinadors com els dels jugadors, no s’han de publicar, però que les magnituds i clàusules fonamentals s’han de fer públiques. Vull dir que, d’un contracte de patrocini, se n’han de saber els anys de durada i els actius que s’han venut i per quines quantitats. I que, dels contractes dels jugadors, se n’haurien de saber el cost del fitxatge i els anys de durada, però també el sou.

Crec que aquest exercici de transparència seria beneficiós per al futbol. Pel que fa el Barça, almenys, hagués servit per estalviar casos com el de Qatar o de Neymar.

La justificació que hem sentit aquests dies per explicar l’embolic contractual al voltant de la contractació del futbolista brasiler, que és una pràctica habitual de tots els clubs de futbol, no només és una excusa de mal perdedor, sobretot és extemporània.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s