La dimissió de Rosell: Raons que no convencen

Repeteixo el que vaig dir a l’article de Nació Digital.cat: tot acte de dimissió d’un càrrec mereix un respecte escrupolós, però que la de Sandro Rosell no l’honora perquè no enalteix la seva obra de govern, ni pot ser motiu d’orgull, que és el que vol dir honrar. Si fos cert que un bell final tota presidència honora (no cal posar-nos tràgics, que prou desmesura hi ha), tampoc li seria d’aplicació perquè, prenent com a nivell les dues compareixences de la setmana, se n’ha anat d’una manera poc convincent i sense aclarir per què. És a dir, que ni en el com, ni en el què ha reeixit la dimissió. Tant se val.

Sabem que hi ha dues raons que expliquen per què plega la presidència del FC Barcelona: pel cas Neymar i per les amenaces personals.

Dimiteix pel cas Neymar perquè intueix que l’imputaran i, veient-se a venir que serà un procés molt llarg, se’n va per no perjudicar la imatge del club. I dimiteix perquè les darreres setmanes ha rebut amenaces de tipus personal, amb un tret a la porta de casa, i considera que la presidència del FC Barcelona no paga el seu patiment i encara menys el de la seva família.

Són dues línies d’explicació raonables i comprensibles que n’honorarien la dimissió. Ara: el problema que generen, que em generen a mi, ja s’entén, és de credibilitat.

Jo entendria perfectament que Rosell hagués mantingut en secret el tema de les amenaces, havent-les denunciades als Mossos d’Esquadra, i que un dia hagués sorprès tothom anunciant que dimitia perquè des de feia temps estava rebent amenaces però que en les darreres setmanes s’havien incrementat i havia considerat que ja en tenia prou i que com que no volia dur la seguretat que les circumstàncies sobrevingudes li exigien, ni volia que el club la hi pagués, havia pres la decisió de plegar. És clar: hauria d’haver explicat des de quan les rebia i per quines raons i tots els detalls que fessin al cas, sense interferir la investigació policial.

Tanmateix, com que no ho ha fet, l’apel·lació a les amenaces, que no dubto que siguin certes, em semblen un argument d’última hora per afegir raons a la causa de la dimissió i per distanciar-se de Josep Maria Bartomeu, que també pot quedar implicat en la querella pel cas Neymar i, per tant, amb tantes o tan poques raons per anar-se’n amb ell.

I l’argument del cas Neymar, de no voler perjudicar la imatge del club, té poca credibilitat també perquè va quedar plantejat des del dia en què el fiscal va emetre el seu informe i, en canvi, l’estratègia, seguida en nom del club i no a títol personal, va ser desacreditar-lo i demanar al jutge que no li fes cas i, hores després, rectificar i demanar al jutge que sí que l’admetés i el cités a declarar i alhora sol·licitar-ne la inhibició i el trasllat del cas als jutjats de Barcelona i usar el portaveu del club com a escut per no haver de respondre preguntes sobre la qüestió.

Ara: fins i tot en aquest cas d’una estratègia tan estrambòtica i desordenada i difícil de seguir seria comprensible un canvi radical de rumb. Però, amb una condició ineludible: que ho expliqués, que ho justifiqués amb un qualsevol argument versemblant. Li hagués embellit el final, però no ho ha fet.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s